MINÚCIES
Llegim 10/10/2015

Sissí

Jordi Llovet
2 min
Sissí

De l’emperadriu Elisabet Amàlia Eugènia, duquessa de Baviera, nascuda a Munic l’any 1837 i assassinada a Ginebra, tot passejant, el 10 de setembre de 1898, en tenim, quasi tots, la notícia que ens en van donar almenys dues pel·lícules, una dirigida per Luchino Visconti, Ludwig, i l’altra per Ernst Marischka, Sissí Emperadriu, totes dues protagonitzades per Romy Schneider. A manca de bones lliçons, al col·legi, d’història universal, el fet que en les dues pel·lícules Elisabet fos encarnada per una actriu de la bellesa i la finor de la Schneider ha fet que no tinguem una idea gaire versemblant d’aquesta gran dama, que els biògrafs més benvolents titllen d’extravagant, i els malvolents, de psicòpata.

De soltera ja era rebel i rampelluda, i ho va continuar sent quan es va casar amb el seu cosí, Francesc Josep, que va regnar eternament. A partir dels seus 35 anys no va voler que la fotografiés mai més ningú: duia sempre un vano de cuir negre amb què amagava el rostre quan algú se li acostava massa. Al final de la vida es va fer tatuar un àncora en una espatlla -sense cap dofí, marca tipogràfica d’Aldo Manuzio-, i quan feia una travessia per mar es feia lligar, com Ulisses, al pal major. Sempre li va semblar que tothom era plebeu, i només accedia a donar la mà amb un guant. Després, a mesura que van créixer les seves fòbies, se’n va posar un altre i un altre i un altre, fins a vuit, segons que van explicar-me a Viena. Això sí: era una lectora devota de Shakespeare, del filòsof Hegel -en això s’assembla a Caterina la Gran, que es feia visitar per Diderot i Voltaire- i del poeta Heine, romàntic. Un dia de 1898, tot passejant amb una dama de companyia per la vora del Leman, a Ginebra, un anarquista italià, Luigi Lucheni, va fer veure que ensopegava amb les dues i va clavar-li a l’emperadriu un estilet molt fi, potser una agulla de fer mitja esmolada. Sissí quasi no se’n va sentir, però el fet és que l’enginy li havia foradat el miocardi. I, aquesta vegada sense rampells ni manies ni escarafalls, es va morir.

Els austríacs l’adoren d’ençà que la Schneider va protagonitzar la pel·lícula de Marischka, el 1956. Però el fet és que, tot plegat, la vida d’Elisabet i les pel·lícules que se n’han fet poden ser enteses com a emblema d’allò que, poc més tard, se’n diria el finis Austriae, la decadència del gran Imperi d’Àustria-Hongria. Una decadència, per cert, de la qual Àustria encara no s’ha recuperat: òpera, Mozartkugeln, llenyataires, Blassmusik i tirolesos amb veu de falset... Ben mirat, a Catalunya, malgrat les gralles i els castellers, som la mar de moderns.

stats