L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Acceptar la realitat'

Ahir, ‘El Periódico’ va publicar una enquesta i les dades no poden ser més clares. Quanta gent vol referèndum encara que Madrid no s’avingui a pactar-lo? El 49,6%, la meitat dels enquestats. Si hi sumes els que el volen pactat amb Madrid, resulta que segons l’enquesta d’un diari amb una línia editorial no independentista, a Catalunya volen votar la seva relació amb Espanya el 84,6% de catalans. I, per cert, en aquesta mateixa enquesta, el ‘sí’ guanya el ‘no’: 49% per al ‘sí’, 40% per al ‘no’.

Que, després de sis anys de manifestacions, una enquesta pugui donar resultats com aquests indica fins a quin punt l’independentisme és a Catalunya per quedar-s’hi com una opció majoritària, i com l’autonomia –entesa com un cafè per a tothom, però els diners se’ls queda l’Estat– és un vestit que li ha quedat definitivament curt a Catalunya. Demostra també que la diferència de cultura política entre Catalunya i Espanya és ja un divorci de fet: mentre que a Espanya el PP continua guanyant eleccions i governant, a Catalunya la majoria electoral vota opcions d’esquerres i és independentista.

Quina és la resposta de l’Estat a aquesta situació? Cridar a declarar la presidenta del Parlament. Estudiar la inhabilitació de 4 diputats membres de la mesa de la cambra per desobediència, és a dir, aprofundir en les causes contra Mas i el seus consellers pel 9-N i afectar ja el funcionament de les les institucions. Sí, també hi ha l’operació diàleg, però ja saben què en pensem: l’Estat ofereix com a diàleg excepcional el que és normal en el funcionament de les institucions, però no vol tocar el moll de l’os, que és que, políticament, milions de catalans ja viuen en un altre país. Només si l’Estat és capaç d’empassar-se l’orgull i admetre la realitat tal com és, el diàleg tindrà algun sentit.

Així doncs, com acabarà, això? Dependrà que es mantinguin xifres com les d’aquesta enquesta. Podem preguntar-nos: És realista mantenir-se en la reclamació d’un referèndum que l’Estat no vol pactar? Resposta: Quina alternativa hi ha? Com es pot dir a l’estat espanyol que s’està enfrontant a un problema greu que no es pot resoldre ni amb policies ni amb jutges? Quina alternativa li queda a un ciutadà d’aquest país que vulgui votar, que cregui que Catalunya ha de tenir un tracte bilateral amb Espanya, que ha de disposar dels seus recursos econòmics i decidir ella el nivell de solidaritat, que veu que les seves idees, votades i guanyadores, són menystingudes? Quina alternativa li queda a un ciutadà que va veure com el TC va carregar-se una votació legal i vinculant com la de l’Estatut? Abaixar el cap? No ens ho sembla. Queda, per tant, el recurs de continuar reclamant votar, el que d’altra banda, ha estat possible al Canadà o al Regne Unit. Queda el recurs que el Parlament continuï treballant per fer possible el referèndum. I a l’Estat li queda el dret de pensar si vol continuar tenint la paella pel mànec i tornar a la història de sempre, amb vencedors o vençuts o incorporar-se a la història de ciutadans que decideixen i conviuen, a la història de donar sentit a la democràcia. No hi ha alternativa a les urnes.