L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Sento vergonya"

"Tancar els ulls a la realitat, com fan els governs dels nostres estats, és una vergonya. I si no en volem ser còmplices, hem de fer sentir la nostra veu i prestar la nostra ajuda"

3 min

Els sirians atrapats a Grècia i en altres punts d’Europa estan passant fred. Han fugit de casa seva perquè la bombardejaven, han pogut morir ofegats, moren una mica cada dia esperant que resolguin la seva sol·licitud d’asil i ara estan morint de fred.

Dic que estan ‘atrapats’ i no ‘refugiats’, perquè amb prou feines es pot considerar refugi viure dins una tenda a 20 sota zero, o dins un magatzem o en un fàbrica abandonada sense aïllament, sense calefacció. Només a Grècia, n’hi ha 60.000 així.

Avui, a la contraportada de l’ARA, la Carme Colomina arrenca el seu article amb la pregunta que Amnistia Internacional fa en una campanya per cridar l’atenció del president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker: “Quin tipus de societat tracta la gent així?”.

El que més m’ha cridat l’atenció d’aquest article és el to d’indignació amb què està escrit. La Carme Colomina és una de les periodistes més ben informades sobre política comunitària. És una periodista tan brillant, clara i eficaç com discreta en les formes. I avui escriu: “Sento vergonya que a Brussel·les encara s’atreveixin a plantejar que traslladar refugiats de les illes gregues a la península podria reanimar l’efecte crida. Vergonya de les cues d’homes sota la neu esperant menjar [...] Fa sis anys de l’esclat de les revoltes àrabs. Sis anys d’una crisi que s’ha estès de punta a punta de la Mediterrània. Sis anys de renúncies a la responsabilitat política”.

I el més greu, afegim nosaltres, és que comença a haver-hi poderoses veus que consideren que aquesta gent no són el nostre problema. Aquesta matinada Donald Trump ha dit: “Angela Merkel va cometre un error catastròfic, que va ser acollir tots aquells il·legals, acollir tota aquella gent vinguessin d’on vinguessin, i ningú ni tan sols saps d’on vénen”.

Aquests són els missatges que comença a emetre Washington i que a Europa hi ha molta gent disposada a repetir. És evident que entre el caos i un mur hi ha un terme mitjà d’eficàcia en l’acollida i en l’ajuda humanitària que l’únic continent al món que s’ho pot permetre és l’europeu. Tenim els mitjans per agilitzar la burocràcia i els mitjans materials per fer-ho, però els nostres governs estatals no ho volen, no ho fan, així de simple. I, aparentment, en nom de les tensions socials internes, la por de posar en mans de l’extrema dreta el que Bauman en va dir el “precariat”, la gent que viu amb precarietat, por i ansietat la crisi econòmica i el seu futur i el de les seves famílies.

Deixar que milers de persones passin un hivern així és una vergonya per a Europa. Són una indiferència i una crueltat que ens perseguirà sempre. I des d’un punt de vista polític és la renúncia d’Europa a ser la pàtria dels efectius dels drets humans, és la petitesa de no creure en un objectiu noble d’acollida.

Mirin, sovint he sentit i repetit que Europa no pot acollir tota la misèria del món. Però vivim en un món globalitzat que també globalitza les desgràcies. L’any passat, el 2016, a Itàlia només hi van arribar 180.000 persones. Aquest any anirà pel mateix camí. Tancar els ulls a la realitat, com fan els governs dels nostres estats, és una vergonya. I si no en volem ser còmplices, hem de fer sentir la nostra veu i prestar la nostra ajuda.

stats