Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sobre consensos a Catalunya'

"Què volen de nosaltres? Que es contestin honestament aquesta pregunta i la solució arribarà més fàcilment"

Ahir vaig assistir a la recepció del consolat dels Estats Units a Barcelona amb motiu del Dia de la Independència, el 4 de juliol. Per cert, que el consolat dels Estats Units a Barcelona és un dels més antics a tot el món. La diplomàcia nord-americana va obrir una representació a Barcelona el 1797, només 26 anys després de declarar la seva independència. El cas és que ahir, als jardins del consolat, a Pedralbes, hi havia Forcadell i Millo, Puigdemont i militars espanyols uniformats, consellers i García Albiol, i centenars de convidats menjant hamburgueses i frankfurts. Vaig ser testimoni de la salutació entre Puigdemont i Millo, va ser una trobada amistosa, cordial, gairebé diria que divertida. Va ser breu, no podem allargar una anàlisi sobre una conversa a peu dret de dues persones educades, però tenint en compte tot el que està passant, sí que en voldria dir alguna cosa.

Ahir, Puigdemont i Millo parlaven amb la familiaritat dels que comparteixen alguns consensos a Catalunya. Consensos generals, bàsics a Catalunya que hem tingut durant dècades, i que han abraçat tota mena de partits: la immersió lingüística, la necessitat que l’Estat inverteixi a Catalunya d’acord amb les necessitats d’una economia real més dinàmica que l’espanyola... L’Estatut del 2006 va ser motiu d’un consens generalitzat: de 135 diputats del Parlament, l’Estatut va rebre 120 vots al Parlament.

Dic tot això perquè em regira bastant l’ escena que es van marcar ahir Felipe, Aznar i Zapatero. Els tres expresidents ens van alliçonar. Aznar va paladejar allò d’abans es dividirà Catalunya que Espanya. Em pregunto qui va voler dividir Catalunya i, sobretot, qui la va separar d’Espanya amb la seva histèria anti-Estatut fa 10 anys, sinó el Partit Popular. Diu Aznar que “Espanya no es pot permetre que hi hagi més persones que juguin irresponsablement a la divisió”. Realment, el PP sempre veu en els altres els comportaments que ell practica: ¿Què van fer el 2005 i el 2006 sinó dividir irresponsablement? Tenien al davant un consens gairebé unànime i el van rebentar. A qui volen exigir responsabilitat ara? En bona part, si estem així avui és gràcies a la seva pulsió separadora.

Va dir Aznar sobre reformar la Constitució: “Si no es donen les condicions ni existeix el consens, dediquem-nos a una altra cosa”. Però si tu, partit del govern a Espanya, no et vols sumar a cap consens, les condicions no es donaran mai.

Va dir Felipe: “Catalunya no serà independent i punt”. Ni tan sols si ho volen els catalans? Això és el diàleg i els punts de trobada que reclamen?

Van receptar política i diàleg: Quin? Per fer què? ¿Recaptarem i administrarem els nostres impostos per poder atendre millor als CAP i als hospitals? ¿El TC continuarà dient quina quantitat de català és suficient i quina és excessiva a l’escola, o amb els immigrants o al cinema? Què va ser l’Estatut del 2006, amb tots els seus defectes, sinó un intent de diàleg?

Avui, Rajoy i Sánchez es troben a la Moncloa amb la voluntat, segons llegeixo a ‘ La Razón’ de fonts de la Moncloa, de transmetre “calma, control, serenitat i assossegament”. Els consensos a Catalunya han existit, han resistit la voluntat neocentralitzadora de l’Estat i els consensos existeixen, encara. Un 48% de vot per a la independència el 2015, una gran majoria de gent que voldria votar en un referèndum pactat. I segons l’ enquesta de l’ARA de fa tres setmanes, fins a un 55% diu que l’1-O pensa a anar a votar amb tota seguretat.

Què volen de nosaltres? Que paguem i callem, com sempre? Volen Catalunya tal com és o la volen només com ells voldrien que fos? Que es contestin honestament aquesta pregunta i la solució arribarà més fàcilment.

Més continguts de