Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Turisme a Barcelona, entre la catifa vermella i l'odi'

"Cal un gran pacte pel turisme per aconseguir que Barcelona faci valer la cotització que té al món. Que vingui qui vulgui, però amb preus i amb regulacions de convivència que demostrin que Barcelona es fa respectar"

Avui és notícia que el govern municipal d’Ada Colau ha posat límits a la promoció de la ciutat. Des que es va començar a cobrar l’impost turístic, fa cinc anys, l’Ajuntament de Barcelona sempre ha destinat el 50% del que recaptava a la promoció de la ciutat a través del consorci publicoprivat Turisme de Barcelona, on hi ha l’Ajuntament, la Cambra de Comerç o els hotelers, entre d’altres. Però aquest any, la quantitat tindrà un topall de 4,5 milions d’euros. Aquest és el sostre que l’equip de Colau ha posat a la promoció de la ciutat. La raó és clara: la capacitat de Barcelona d’absorbir turisme no és infinita.

Per parlar del turisme a Barcelona començo per dir que més m’estimo una ciutat amb turistes que una sense. Més m’estimo ser visitat i estar connectat amb el món que ser ignorat. No fa gaire em deia l’Àngel Ros, alcalde de Lleida, que ja li agradaria que Barcelona li desviés una part del “problema”. M’agrada veure Barcelona al mapa del món, sempre que no quedi reduïda a una destinació turística.

El problema de Barcelona és que és una ciutat densa, de molta gent en pocs quilòmetres quadrats i, a sobre, els turistes es concentren en uns quants d’aquests pocs quilòmetres quadrats (platja i port, Ciutat Vella, Eixample, Gràcia…). A la Sagrada Família, a la Pedrera, a la Rambla, Barcelona sembla la plaça Sant Marc de Venècia, fins al punt que em pregunto si a mi, com a turista, m’agradaria visitar Barcelona o tindria la impressió d’estar rodejat sempre de gent exactament igual que jo, o sigui, de turistes arrossegant la maleta de rodes sorollosament per les voreres, la qual cosa li treu tota la gràcia a l’experiència de la ciutat.

Com diu sovint l’economista Miquel Puig, en la mesura que el nostre turisme es basa en la creació de llocs de treball mal remunerats, no tan sols crea poc valor, sinó que fa una redistribució favorable per als turistes i els empresaris turístics i perjudicial per a la resta de la societat, perquè qui cobra poc, cotitza poc. Una persona que cobri menys de 1.200 euros al mes pagarà en impostos al llarg de la seva vida (sobretot per l’IVA d’allò que consumeixi) una quantitat molt inferior a la despesa pública que generarà en educació, en salut i en l’àmbit sociosanitari. Quan un turista paga un servei prestat per un treballador que cobra menys de 1.200 euros al mes o que és estacional, està sent subvencionat, perquè el servei d’aquella persona costa més.

És evident que quan els mateixos hotelers que es negaven a cobrar l’impost turístic pagaven sous baixos o baixíssims a les cambreres dels seus hotels estaven explotant una gallina dels ous d’or. I partir d’aquí, tothom que ha pogut ha fet l’agost (i mai millor dit) amb el lloguer legal o en negre del seu pis.

El resultat és que el turisme és una activitat molt visible, que consumeix molts recursos, però que no veiem que ens millori ni la vida de la ciutat ni els serveis que paguem com a ciutadans.

Durant el 2016 a Barcelona es van registrar 19,5 milions de pernoctacions en hotels i 10,5 milions més en apartaments turístics. Han posat més busos per anar a la platja, però continuen col·lapsats.

Hem anat acomodant la ciutat a poc a poc a l’oferta turística amb una catifa vermella que tenia molta inconsciència, i ara ens regirem contra el turisme amb pintades d’odi lamentables. No hem trobat el terme mitjà. Sembla que els turistes estan satisfets (potser cada vegada menys), però nosaltres no ho estem (només una part de l’empresariat turístic).

Cal un gran pacte pel turisme per aconseguir que Barcelona faci valer la cotització que té al món. Que vingui qui vulgui, però amb preus i amb regulacions de convivència que demostrin que Barcelona es fa respectar.

Etiquetes

Més continguts de