Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els Jocs de Barcelona, tal com érem'

"Aquest diumenge, l’ARA farà un diari per guardar. Barcelona va començar a ser la que és ara. Les emocions d’aquells dies no es poden transferir, però la història, sí, i aquesta història és bona de saber per entendre perquè som com som"

Aquest diumenge, l’ARA farà un diari per guardar. Amb motiu dels 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, us oferirem dos grans treballs. L’un sobre la transformació de la ciutat de Barcelona, simbolitzada en aquesta portada de Xavier Mariscal.

Una il·lustració del creador del Cobi, dibuixada en exclusiva per al diari, en què torna a un dels seus temes favorits: la imatge de la ciutat de Barcelona però posada al dia respecte a com era al juliol del 92. Des de la Sagrada Família més crescudeta a la Diagonal acabada fins al Fòrum, la placa fotovoltaica del Fòrum o el World Trade Center al port. Aquest especial d’urbanisme i arquitectura presenta també l’abans i el després del Jocs. Mirin aquesta fotografia: això és la Seu d’Urgell.

Aquest és l’emplaçament on es va construir el parc olímpic del Segre, on van tenir lloc les competicions de piragüisme. Si Barcelona es va obrir al mar, la Seu d’Urgell es va obrir al riu.

Tot aquest material gràfic el trobaran tant al diari del paper com en un interactiu a la nostra pàgina web, oberta amb aquesta fotografia de la trajectòria de la fletxa de Rebollo encenent el peveter de l’Estadi Lluís Companys el 25 de juliol de 1992.

I tant a l’interactiu com al diari de paper hi trobaran 25 entrevistes realitzades a 25 personatges que explicaran la seva relació amb els Jocs, cadascú des del seu seu angle.

La portada ens l’ha dissenyat el creador del logotip dels Jocs, Josep Maria Trias. Per raons que tots coneixem, Pasqual Maragall no ha pogut formar part d’aquest grup, però sí que ho han fet les persones que li van ser més pròximes, començant per la seva dona, Diana Garrigosa, o el conseller delegat del COOB, Josep Miquel Abad, que va contestar així a la pregunta de perquè, sobretot al començament, va tenir gent important en contra. "Que no en deixaven passar ni una, perquè no hi ha hagut en 25 anys ni una sola al·lusió, rumor, denúncia o comentari sobre una possible mala administració dels diners dels Jocs. Perquè no n’hi ha hagut en 25 anys. Érem absolutament incorruptibles, el Maragall i jo sempre vam estar lligats de mans".

Els Jocs van ser el fruit d’un grandíssim pacte polític. Diana Garrigosa ho diu ben clar: Felipe González va dir a Pasqual Maragall: “Jocs a canvi d’Expo i AVE a Sevilla”. I d’un pacte per mantenir un equilibri entre els nacionalismes espanyol i català en un esdeveniment on els símbols -les banderes, els himnes, les llengües- eren material molt sensible. Hi ha un segment ideològic que va quedar fora del pacte i va ser tractat amb repressió. Parlo, esclar, de l’ operació Garzón, la detenció de 25 persones acusades de pertànyer a Terra que van ser detingudes i torturades per la Guàrdia Civil. Dotze anys més tard, el Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg, va condemnar l’estat espanyol a indemnitzar-los. Un dels detinguts va ser Ramon Piqué. "Semblava que tothom estava d'acord amb aquells Jocs Olímpics tal com s'estaven desenvolupant, no? Com a mínim la preparació i tot això, no? Però no és veritat, també hi havia sectors entre els quals hi érem nosaltres, sectors de l'independentisme, però no només de l'independentisme, que qüestionàvem aquests Jocs Olímpics. És en aquell context que a mi el 6 de juliol del 92 em detenen a Montcada i Reixac, que és on vivien els meus pares, m'apliquen la llei antiterrorista i se m'emporten primer a Manresa i després a Madrid, on estaré incomunicat fins al dia 10".

Barcelona 92 va ser, malgrat aquest episodi, un moment de felicitat per a la ciutat i per a la immensa majoria dels seus habitants. I això en el context d’un món feliç, on ja havia caigut el mur de Berlín, les Torres Bessones encara estaven intactes, i la globalització semblava el començament d’un feliç procés de democràcia i llibertat que anticipava el final de la història. Una periodista que aquells dies va entrevistar celebritats cada nit, a TV3, mira cap enrere. Júlia Otero. "Barcelona ja era en aquell moment la ciutat més cosmopolita de tot Espanya, però l’empenta dels Jocs Olímpics va ser la que va situar la ciutat al món. A més va ser una injecció d’orgull col·lectiu. Les conseqüències d’això ara les podem analitzar. Podem parlar de la gentrificació. Podem parlar de si la Barcelona que tenim avui ens agrada. O sigui que hi ha molt de què parlar, però mai culparia els Jocs Olímpics d’això; per a mi tot el que va passar va ser bo".

Els Jocs van ser un èxit. Encara ara diuen que van ser els millors de la història. Per a la ciutat i per a l’àrea metropolitana també ho van ser: van donar de nosaltres una dimensió superior, més internacional, abans d’internet, del GPS i dels Erasmus. Ens vam haver d’espavilar per parlar al món. Vam demostrar capacitat d’organització. Allà, Barcelona va començar a ser la que és ara. Les emocions d’aquells dies no es poden transferir, però la història, sí, i aquesta història és bona de saber per entendre perquè som com som. Perquè, per exemple, Espanya només és viable si es reconeix tal com és.

I pels que ja tenim una edat i hi vam participar com a contractats o com a voluntaris, la revisió dels Jocs del 92 permet veure que, malgrat algunes pèrdues evidents, com diria aquell, "no estamos tan mal".

Més continguts de