L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Raons de pes'

Una gentada va manifestar-se ahir a Barcelona amb abundància de banderes espanyoles. Els vaig veure passar per sota de casa, i vaig veure-hi catalans que pateixen pel que passa i que, de cor, duien una bandera en una mà i una altra lligada al coll.

També vaig veure veure molta gent que havia vingut de fora de Catalunya que cridava amb una fúria, alguns fins i tot amb una fúria casernària, semblant a la que va fer servir Felip de Borbó per autoritzar l’ús de la força, si cal, contra nosaltres, perquè per més que aquell dia el rei anés vestit de civil, va parlar com un militar. De l’“A por ellos real” venien els crits de “Puigdemont, a prisión”.

Insisteixo en la idea que ahir hi va haver als carrers de Barcelona milers i milers de catalans que no volen la independència. Hi va haver salutacions feixistes, violència contra una furgoneta dels Mossos i molta, molta gent que va venir en autocars des de tot Espanya.

Per això, vull fer una reflexió sobre un parell de portades d’aquests dilluns, des del respecte a la línia editorial de cadascú.

La primera, a 'El periódico':

“La fi del silenci”. De quin silenci? Qui ha prohibit parlar a ningú, a Catalunya? És més, com es pot parlar de silenci en una societat on, si parlem de televisions, el relat espanyol guanya per 80 a 20 el relat català? Algú va prohibir als partits del ‘no’ fer campanya? Els del ‘no’ no parlen mai a TV3 o a Catalunya Ràdio? La gent que va anar a votar el dia 1 van poder votar lliurement o van voler ser silenciats per la policia? Què és el barco del port amb onze mil policies si no un gran silenciador?

O aquesta altra de ‘La Vanguardia’, que lliga amb l’anterior:

“El ‘no’ a la independència surt massivament al carrer”. Em pregunto per què el ‘no’, a més de sortir massivament al carrer, no va sortir massivament a les urnes. Aquelles urnes que la policia espanyola va buscar desesperadament i no va trobar, aquelles urnes que la gent va protegir físicament als col·legis electorals, servien igual per posar-hi un ‘sí’ que per posar-hi un ‘no’. A què treu cap parlar de la fi del silenci o de veure que ahir hi va haver molts ‘no’ quan tothom ha parlat sempre? Què és un referèndum si no l’oportunitat d’un gran diàleg? Si són tants, quin problema hi hauria per comptar-los en un referèndum? Deia Borrell: “Som tan ciutadans com ells”. Que els ho ha negat mai ningú? No és un referèndum el que fa que el vot de cada ciutadà valgui igual?

De Vargas Llosa no val la pena parlar-ne gaire. Com ell mateix va dir: “La passió pot ser destructiva si la mouen el racisme i el fanatisme”.

Això va ser ahir. Demà, al Parlament, el president Puigdemont ha de gestionar els resultats de l’1-O d’acord amb la llei del referèndum. La pressió en els dos sentits (fer la DUI o no fer-la) s'ha anat accentuant aquestes darreres hores fins a fer-se quasi insuportable, i cadascuna de les opcions té raons de pes. Tinguem en compte que l’Estat està a punt amb la seva arma de confrontació massiva. I Europa (i no parlo del governs, sinó de mitjans influents i personalitats que estan treballant a l’ombra, i molt, aquests dies) creu que la DUI pot ser un pas irreversible que es carregui quelcom a què tot el món il·lustrat veu que Catalunya té dret: el referèndum, per la via no sé si de la mediació però sí del diàleg informal. Com ha dit la primera ministra d’Escòcia en referència a Rajoy, “no pots dir simplement que el desig de votar és il·legal, en aquestes circumstàncies”. Puigdemont i el seu govern han de calcular si posposar la declaració és el millor pensant en la correlació de forces i els suports internacionals que ara tenen.