La manifestació d’ahir a Barcelona contra els vetos del Tribunal Constitucional a les lleis socials catalanes expressa la situació en què està atrapada la política catalana. Si hi havia una manifestació legitimada era aquesta. El TC suspenent l’entrada en vigor de lleis que pretenien combatre la pobresa energètica o l’emergència en els habitatges no és només un atac a l’autogovern, sinó al sentit comú. Tant és així que a la manifestació hi va anar tothom –tothom excepte PP i Ciutadans–. Quan diem tothom volem dir partits, sindicats i fins i tot el Govern. I té el seu mèrit, perquè avui falten quatre setmanes justes per a les eleccions –i quan vénen les eleccions els partits volen marcar perfil propi– però no, fins i tot Miquel Iceta s’hi va presentar. Però va ser una manifestació una mica d’ofici, administrativa, sense cap èpica. Perquè de gent se n’ha vist moltes més altres vegades. ¿Vol dir això que la gent no comparteix la protesta? No esclar, per descomptat que no. Vol dir, des del nostre punt de vista, que per a molta gent, tot el que es podia dir i manifestar ja està dit. Que molta gent se sent a l’expectativa de veure com gestionen els seus representants tot el poder que els han donat. Per exemple ara, en l’aprovació d’uns pressupostos que, pel que s’ha explicat, no són els que voldríem, però són millors que l’alternativa de prorrogar els existents. El paper de la CUP, atrapada entre la seva personalitat antisistema i la seva realitat de grup parlamentari, dins el sistema, decisiu per mantenir la majoria sobiranista al Parlament, actua com un element de fatiga entre tots els que entenen que quan l’objectiu és tan difícil com la independència cal més que puresa ideològica.
A qualsevol país, una manifestació tan transversal contra les resolucions del Tribunal que fa d’àrbitre seria un motiu si no de crisi profunda, sí de debat a fons del perquè una de les parts ja no reconeix l’autoritat de qui diu que fa d’àrbitre. Que a Espanya no es doni aquesta reflexió –perquè l’Estat ha decidit tractar Catalunya com un problema d’ordre públic– no és motiu per oblidar que vivim una situació de trencament entre la majoria de catalans i l’Estat, i que aquest trencament demana cada dia expressions d’unitat i més il·lusió si no volem que el procés esdevingui finalment simbolitzat per una estelada esgrogueïda i polsosa en un balcó.
