L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Trump, ha guanyat el partit dels "que es fotin!"'

Donald trump ha guanyat les eleccions i el dia 20 de gener de l’any que ve es convertirà en el president dels Estats Units.

PDF ESPECIAL ELECCIONS EUAAquesta matinada, quan m’he llevat per escriure per a l’edició especial en PDF que hem publicat a les set del matí, m’he trobat que la victòria de Trump ja era molt probable. I en el silenci de la matinada a Barcelona, en aquella hora en què la realitat es percep nítida i despullada de qualsevol inclinació personal, un pensa per què hauria d’haver guanyat una candidata de qui hem considerat que no portaria cap canvi significatiu a la vida dels americans, més enllà de ser la primera dona presidenta, una candidata que ja va ser derrotada el 2008 per un desconegut sense cap pedigrí que es deia Obama, ella, que tenia tots els contactes i tot el coneixement, i per què ara aquesta mateixa candidata hauria d’haver guanyat si no ha sabut ni portar tots els seus votants a les urnes. Definitivament cau malament. Intuïm que hauria pogut ser una bona presidenta (en temps normals, que aquests no ho són), però, decididament, és una mala candidata. I a la llum de la victòria de Trump, que semblava imminent, he començat a preguntar-me per què no podia guanyar Trump. “Per culpa de l’FBI!”, ha dit Mia Farrow a Twitter, però sona a ploricó perquè l’àrbitre ens perjudica. Si tota la vida hem explicat que als EUA són més importants els candidats que els partits, què tindria d’estrany que guanyés algú com Trump, que es va enfrontar al Partit Republicà i va insultar els veterans, els hispans i que va derrotar 16 candidats republicans a les primàries com si fossin col·legials.

Ha guanyat el vot dels “que es fotin!”. El vot ocult del que està tip que la política no serveixi per millorar les seves condicions de vida i diu allò de “que es fotin!”. Ben bé com el Brexit a Anglaterra. Molta gent es pregunta aquest matí com és que això, tots els analistes que hem dit i hem escrit que Trump no guanyaria ni les primàries, no ho vèiem a venir? És probable que, en part, hàgim confós els nostres desitjos amb la realitat. Però també és cert que l’economia americana s’havia recuperat millor que l’europea, amb un atur d’entre el 4 i el 5%. I si el problema és la desigualtat, com pot confiar un treballador del 99% en un milionari de l’1% com Trump perquè el tregui i el torni a la classe mitjana?

I més encara, la victòria de Trump no semblava probable perquè desafiava tot allò que crèiem saber sobre els Estats Units. En un país en què tapen les paraulotes a la televisió i no hi pot sortir ni un mugró, com havia de guanyar un maleducat, racista i masclista com Trump? Aquest matí en sabem la resposta. Perquè Trump ha funcionat amb el principi de la telerealitat. Com pot la gent votar Trump? De la mateixa manera que ens preguntem com pot la gent veure segons quins programes de televisió. Trump domina aquesta gramàtica.

Hillary no volgut ni aparèixer a concedir la victòria, fet que, a falta d’una explicació oficial, només pot entendre’s com que està desvastada. Trump li va dir en campanya que nomenaria un fiscal especial perquè l’acabés ficant a la presó. Avui, en el discurs de victòria, ha estat molt més suau en les formes.

Ha guanyat Trump, sí, però aquest partit l’ha perdut la política tal com es fa, l’ús de la de democràcia perquè res no canvíi, la por al canvi o la falta de respostes davant un món que es mou molt de pressa. Si volien derrotar l’'establishment’, han triat el candidat perfecta.

L’ha perdut la política de les aparences. Com va dir el professor Tom Harrington, un president negre com Obama o una dona presidenta com Hillary Clinton semblaven suficients ‘per se’. Va dir Harrington: “Votar una cara negra fa sentir bé. Amb Hillary Clinton passarà igual. Serà un bany de benestar mental: “Ah, una dona presidenta! Penso en la meva mare, que no va poder...”. Són sentiments molt legítims, que comparteixo. Però el sentiment no substitueix el pensament assenyat, que requereix la construcció d’alternatives reals per a una societat que canvia ràpidament. I als Estats Units han fet una feina molt bona d’arraconar les veus crítiques. Podem parlar de tot, però en els llocs no centrals de l’espai públic”.

Els Estats Units i el món s’enfronten a una presidència de conseqüències imprevisibles. Obama, que aspirava a passar el llegat a Hillary Clinton, deu estar ben penedit d’aquell sopar del 2011, a Washington, en què se’n va riure de Trump davant de tothom, i fins i tot es va permetre a imaginar-se el futur.

Han guanyat la por i la ràbia, i Trump, un home que mai a la vida ha tingut un carrec públic, serà president. És un nou món, amb la democràcia amb la llengua fora per atrapar-lo. Els populistes del món tenen un nou líder. I nosaltres, motius per entendre allò que algú va dir una vegada: “en política, el càrrec més difícil de tots és el de ciutadà”.