L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La 'reusmuntada''

Jordi Montull ha declarat aquest matí que el 3% va acabar sent un 4% perquè “Convergència volia més diners”. I per aquí va anar ahir, també, Fèlix Millet sobre els diners de Ferrovial, un 4% d’obra encarregada es convertia en comissions: 2,5% per al partit, 1% per a ell i un 0,5% per a Montull. Són les declaracions de dos acusats que s’han autoinculpat, i la sentència encara no ha estat dictada, però cada vegada hi som més a prop, i Artur Mas va dir que si es demostrava finançament irregular “ell seria el primer a actuar”. Mas és encara un vincle entre l’antiga Convergència i el PDECat, de manera que aquell passat afecta aquest present. Com ja es preveia, el judici tindrà conseqüències. I no les perdrem de vista.

Les declaracions del cas Palau en directeAvui, però, la vida de milions de persones ha començat afectada pel 6-1 d’ahir al Camp Nou. És el cas de la nostra portada.

Del Palau de la Música a la música del Camp Nou. ‘Herois’.

No els faré cap mística sobre la fe i la persistència, tot i que el d’ahir és un gran exemple per mostrar-lo a la canalla. Començaré per dir que ara fa tres setmanes, pel 4-0 de París, vaig escriure aquí a l’ARA que el Barça era un equip sense discurs. A còpia d’aprimar el mig del camp havia aprimat el joc, i havia modificat el seu ADN. A més a més, no veníem només de París. Al camp del Betis, per exemple, el Barça havia jugat adormit un diumenge al matí. Després del 4-0, Luis Enrique va reaccionar: va tornar a omplir el mig del camp i va anunciar que plegava. I en menys d’un mes, del 14 de febrer al 8 de març, l’equip ha fet el tomb que l’ha portat al lideratge de la lliga i als quarts de final de la Champions. El futbol com a esport i els clubs com a éssers vius ja els tenen, aquests contrastos. L’últim precedent de tot això no és pas tan lluny. El 2015, després de l’1-0 d’Anoeta i la bronca de Luis Enrique amb Messi, Zubizarreta va ser cessat i Bartomeu va convocar eleccions. I l’equip va guanyar el triplet. A aquest Barça dels millors jugadors del món i una directiva de perfil gestor li passa que és l’equip qui parla pel club i, en certa forma, qui mana al club. Si l’equip no omple l’entitat, l’entitat sembla buida. Avui, no, esclar; avui, l’entitat és plena.

I avui n’hi ha per a tothom. Per a Di Maria, que va fer callar el Camp Nou prematurament.

Per al PSG; que des del minut 85 només va completar quatre passades, tres de les quals van ser per servir des del centre del camp després dels tres darrers gols del Barça.

N’hi ha per a l’omnipotència parisenca.

La Torre Eiffel també va córrer pels ‘whatsapps’, ahir a la nit.

N’hi ha per als nostres amics de Madrid.

“Dales la independencia”, amics de Madrid que només saben parlar de l’àrbitre.

Podrien parlar de Ter Stegen, que va tornar a salvar el Barça quan el Barça el va necessitar. I de Neymar, que ahir va estar un pas per davant de tothom, també de Messi. Autor d’un gol de falta, d’un altre de penal i de l’assistència agònica del sisè gol. El brasiler va mostrar ahir una valentia, un coratge i una determinació alegre que si les manté, algun dia el portaran a la Pilota d’Or.

La nit ens va deixar alguna foto icònica, com la de Messi enfilat a la tanca.

El 6-1 ha donat la volta el món. La crònica de ‘The New York Times’ reviu els darrers anys de joc blaugrana per arribar a aquest paràgraf: “El miracle estava prou a prop per tocar-lo; l'esperança es va transformar en creença. ‘Sí se puede, sí se puede’, cantava la multitud, agafant-ho en préstec de l'expresident Obama. ‘Yes we can, yes we can’”.

Des de les graderies del Camp Nou, el cònsol dels Estats Units va enviar un tuit:

I aquest matí, la plaça Prim, de Reus, ha experimentat un canvi de nom.

Ja no és la plaça Prim, és la plaça Sergi Roberto. La ‘reusmuntada’.

El 6-1 és un terratrèmol que tindrà moltes rèpliques. La llegenda fa encara més gran i temible el nom i la samarreta. Qui voldrà el Barça, ara, al sorteig de quarts de final? No serà capaç, aquesta remuntada, de portar l’equip a la final? I un cop a la final?