Una directiva europea aprovada l'any 2000, coneguda com a Directiva Marc de l'Aigua, fa anar de corcoll des de fa anys els organismes responsables de la gestió i planificació de l'aigua de bona part d'Europa. Aquesta norma situa en un mateix pla d'importància, per primer cop, el valor ambiental de l'aigua i el seu valor com a recurs essencial per a les persones. La idea és que l'única garantia de futur per disposar d'aigua en quantitat i qualitat suficients és mitjançant la preservació del medi natural aquàtic. Sota aquest paraigua, la UE ha aprovat en l'última dècada diverses normes complementàries. Una és la directiva d'inundacions, que intenta evitar -o minimitzar- els danys que causen les inundacions i fer-ho de manera respectuosa amb el medi natural. A casa nostra, on les crescudes de rius i rieres són freqüents i sobtades i on la pressió humana sobre el territori és molt elevada, no sembla un repte senzill.
La gestió del risc
L'ocupació humana de les zones inundables ve de lluny. El domini de l'enginyeria ha permès millorar la protecció davant l'acció de l'aigua, però lluny de destinar-la a disminuir el risc, hem pres aquesta protecció com una llicència per intensificar l'ocupació desmesurada d'aquests espais.
El resultat és que avui no cal un gran aiguat perquè hi hagi danys per inundació. Fins al punt que les inundacions són el fenomen natural amb un impacte econòmic més gran a Catalunya. Per fer-hi front es presenten dues possibles estratègies, amb tot un gradient entremig. La primera és intentar evitar les inundacions. Això passa per seguir estrenyent l'espai dels rius construint estructures de defensa per a la protecció dels usos i les activitats humanes. Ha estat el model de gestió prevalent fins ara. Però, a més de derivar en una pressió humana més gran sobre les zones inundables i en un augment de la vulnerabilitat, comporta elevats costos ambientals.
La segona estratègia consisteix a deixar que hi hagi inundacions però evitar que causin desperfectes. Això exigeix reduir l'activitat humana a l'espai fluvial i, en tot cas, adaptar-la al règim de crescudes del riu. Sona bé, però sovint és inviable. Posem per cas el Baix Llobregat. ¿Podem eliminar els murs que encaixonen el riu i prescindir de les infrastructures i activitats logístiques -port i aeroport inclosos- creades en el que, de manera natural, seria zona inundable? És evident que no.
Cal trobar, doncs, un punt d'equilibri. La línia amb què es treballa des de l'Agència Catalana de l'Aigua proposa limitar les actuacions de protecció a zones on les crescudes inunden grans àrees de territori o allà on l'existència d'usos estratègics les fan imprescindibles. Tret d'aquests casos, i com a norma general, ha de primar la prevenció, i això vol dir retornar gradualment al riu el seu espai. Sembla una opció raonable. Queda per veure fins a quin punt la valentia política i els interessos econòmics permetran que aquesta proposta faci el difícil salt dels despatxos a la implantació real en el territori.
