Wassyla Tamzali: "Es pot ser feminista i musulmana a la vegada"

La trajectòria d'aquesta advocada algeriana de mare espanyola i néta d'un seminarista està lligada a la militància feminista. Durant gairebé vint anys va dirigir el programa de la Unesco que vetlla per la igualtat de gènere. Acaba de publicar el llibre El burka como excusa , on refusa qualsevol tipus de vel i critica l'actitud i la "tebior" de l'esquerra europea en la polèmica sobre el burca.

Ho posa tot al mateix sac. És diferent el vel del burca?

Hi ha la mateixa diferència que entre donar una bufetada a una dona o un cop de puny.

Molt gràfic. I si una dona diu que vol portar el vel, s'ha de combatre?

No vull combatre la dona que porta el vel. El que vull és combatre el proselitisme. Perquè tot i que ho sembli no és una decisió individual. A Europa, l'esquerra ha estat molt permissiva i ha fet d'aquesta qüestió un símbol identitari i això és un error. A Algèria és una qüestió religiosa.

Imaginem una noia musulmana que estudia o treballa com una catalana més i porta el mocador. Això no és compatible?

S'ha d'anar a aquesta noia i explicar-li que hi ha un malentès: no es pot utilitzar impunement un símbol d'opressió per oposar-se a la cultura dominant perquè hi ha el risc de discriminar la dona. Critico el concepte de multiculturalitat que utilitzen els intel·lectuals i polítics europeus com a concepte de societat.

Per què?

La societat no és un cistell en què convisquin les cultures l'una al costat de l'altra. Aquesta noia que es posa el vel no expressa una cultura musulmana sinó una contracultura catalana. Ens hem de preguntar per què aquesta dona es posa el vel quan al seu país d'origen potser no ho feia. I la resposta no l'hem de buscar en l'Alcorà sinó que li hem de preguntar què li xoca en la nostra societat perquè es posi el vel i llavors puc conduir-la a fer que se'l tregui.

Ha rebut crítiques per les posicions que defensa?

Sí, hi ha hagut acusacions contra mi però sobretot contra el moviment que jo represento: el feminisme magribí. Ens titllen de feministes seculars, feministes materialistes i feministes neocolonialistes. També ens han acusat de sionistes i d'agents occidentals.

I vostè com es definiria?

Pertanyo a la primera generació postcolonial d'intel·lectuals de tradició marxista. Sóc una feminista materialista i això aquí és pejoratiu però prefereixo ser feminista materialista que feminista islàmica o catolicista, que és un oxímoron.

Per què ?

Es pot ser feminista i musulmana a la vegada però no es pot ser feminista islàmica perquè l'islamisme imposa la llei de la xara en la vida privada i la xara és contraria a la igualtat entre homes i dones. Avui dia l'islam ha fet de la condició de la dona el centre de la religió musulmana, quan no ho és. Es pot ser un musulmà modern contrari a la xara pel seu aspecte discriminador, però conservant la fe en la religió, i en tenim un exemple en la religió catòlica: dones creients que no comparteixen les idees del Papa.

Ha tingut problemes en el seu entorn familiar pel seu discurs?

No. La religió en la meva família va ser sempre una pràctica personal. Les regles eren socials però no religioses. Era una família burgesa, clàssica i mediterrània en què el patriarcat era molt marcat i per a mi va ser una conquesta obrir-me camí com a dona. El lloc de la dona era molt limitat. Se li deia que no podia anar al bar perquè era de bona família, no per la religió. Mentre que ara totes les regles són religioses.

Al segle XXI encara és necessari ser feminista?

Més que mai. A França hi ha una associació de dones joves que es diu Encara Feminista. A Algèria és evident que s'ha de seguir lluitant i a Europa encara hi ha molta feina per fer perquè el feminisme encara no ha penetrat a la societat com a pensament polític i la prova és la manera com els intel·lectuals i els polítics tracten el tema del vel i el burca.

Deixant de banda la qüestió del vel, una dona occidental ha assolit la igualtat?

És que no es pot deixar de banda el tema del vel. Aquesta és una qüestió central. O ets feminista o no ho ets.

Dit d'una altra manera, les dones de la meva generació hem assolit la igualtat?

La igualtat no és un objectiu que s'assoleixi per sempre. La relació entre sexes sempre està qüestionada i depèn de l'equilibri de forces.

Com ha canviat el feminisme en els últims cinquanta anys?

La societat occidental és ara una societat postpatriarcal però això no vol dir que les dones siguin totalment iguals als homes. Potser és més difícil lluitar ara. Abans hi havia un enemic molt clar, el patriarcat, i ara l'enemic és molt difús. La dona mateixa pot ser la seva pròpia enemiga .