BERLÍNTot i forçar la memòria repenjat a la finestra d'un hotel confortable, costa recuperar des d'aquest agost del 2011 el Checkpoint Charlie atrotinat d'aquell agost del 1973, la primera vegada que el vaig travessar. Filades arreu i finestrals tapiats. Els vopos a l'aguait dels que pujàvem al capdamunt d'aquelles plataformes de fusta que feien de miradors a l'est. Sempre amb algun berlinès saludant amb la mà o enviant petons per sobre del mur a un altre berlinès que els esperava: un germà, una germana, un fill, un amic.
Alguns del que miràvem cap a l'est, presidit per la torre de comunicacions d'Alexanderplatz, vivíem encara atrapats entre el dubte -el tan temut dubte dels totalitarismes!- i l'encara no poca seducció. Aquells ingenus, entre els quals m'hi compto, no intuíem que el mur tenia escletxes, i no al formigó sinó als fonaments ideològics. Eren les futures esquerdes d'un sistema que no s'adonava que la felicitat humana no és planificable.
Est-oest
Aquell mur, aixecat per por a fugides massives, era el pròleg del final del miratge més messiànic i destructiu del segle XX. El trajecte final de l'aventura comunista a Europa duraria exactament 30 anys i l'epíleg es visualitzaria a Moscou el 18 d'agost del 1991 -un altre sobresalt d'agost que es commemora d'aquí poc- amb el fracàs del cop d'estat contra Gorbatxov, que precipitaria la desintegració de l'URSS. Aleshores ja feia 21 mesos que el Mur de Berlín s'havia ensorrat.
"La muralla de Berlín / hoy transita de amargura / caerá triunfando, al fin / la verdad y la ternura. / La muralla de Berlín: / la destruirá el amor! " La cançó edulcorada que va popularitzar Ramon Calduch al Festival de la Canción Mediterránea del 1962 em colpejava les neurones, no em deixava tranquil, mentre el nostre cotxe s'endinsava per l'autopista de l'Alemanya de l'Est cap al Berlín Oest. Era 2 d'agost. Feia unes hores que havia mort Walter Ulbricht, el president-dictador de la RDA que 12 anys abans havia fet construir el mur obeint ordres del Kremlin.
Uns quants obrers de l'autopista esmorzaven en un àrea de descans sense amagar l'alegria per la mort d'Ulbricht, un estalinista que veia amb recança els intents d'acostament a la RFA del seu hereu Erich Honecker, partidari de fer visible la partició d'Europa amb els acords de coexistència i cooperació que des del juliol del 1973 es discutien en la Conferència de Hèlsinki. Acords que a l'URSS se li girarien en contra, perquè reforçarien la dissidència i evidenciarien l'endarreriment tecnològic i l'estancament econòmic. Seria precisament l'alcalde de Berlín Oest Willy Brandt qui proclamaria: "De fet, ja no hi creuen, en el comunisme, però encara necessiten la ideologia com a eina de poder".
"El gobierno suplicando: qué barbaridad! / La derecha conspirando: qué felicidad! " La cançó, interpretada per un grup xilè, convidava a ballar una mena de salsa al mig d'Alexanderplatz. Era una festa juvenil internacionalista que, tot i la mort d'Ulbricht, el govern no havia volgut suspendre. Allà, a la vora de les estàtues de Marx i Engels, no es parlava de Hèlsinki sinó de Santiago, del tancazo , del cop d'estat fallit de feia un mes contra la Unitat Popular de Salvador Allende, que acabaria triomfant l'11 de setembre, al cap de sis setmanes.
Enmig de l'empantanament de la Guerra Freda, els Estats Units tornarien a l'URSS la bufetada d'haver enviat els tancs a Praga el 20 d'agost del 1968. Tot i que als EUA els importava ben poc el "socialisme amb rostre humà". Tan poc com entusiasmava el procés xilè als buròcrates de la RDA que animaven la nostra festa d'agost a Alexanderplatz, envoltats per un mur que s'esquerdava.
