Van traçar vides paral·leles, que ara rememoren a l'Associació Catalana d'Expresos Polítics, des d'on actualitzen el trajecte tortuós d'una generació esquinçada per la confrontació. A Lluís Martí Bielsa (89 anys), d'origen aragonès, i Antoni Cánovas (91), nascut a Múrcia, els va tocar digerir la insurrecció militar contra el govern democràtic de la República quan només eren uns adolescents. Tots dos eren de famílies obreres -implicades en formacions d'esquerres i el món sindicalista-, tots dos van combatre amb l'exèrcit republicà i van acabar presos, tots dos van superar una etapa a l'exili i, com va passar en altres llars catalanes, tots dos tenien algun parent que va ser falangista o simpatitzant dels postulats franquistes.
Lluís Martí Bielsa encara recorda com l'endemà del cop d'estat contra el govern democràtic de la República ajudava a omplir sacs de sorra per preparar barricades als carrers de Barcelona. "Només tenia 14 anys i allò era com un joc, tot i que molts ja estàvem implicats en l'activisme polític", descriu. El seu pare, militant del PSUC, era el gerent d'un garatge de compra i venda d'automòbils. "El primer que va fer després del 18 de juliol va ser entregar els cotxes a la gent que els demanava per defensar la República", relata l'home, orgullós d'un pare que durant la guerra gestionava la farina que es distribuïa a Barcelona. Ell, encara barbamec, va ser al front i va formar part del servei de fronteres de l'exèrcit. "Vam viure la guerra de molt a prop", comenta. Derrotat pels nacionals, va sobreviure als camps de concentració de França, on va col·laborar amb la Resistència i va ser oficial de les forces aliades que van alliberar París. Va tornar a Catalunya el 1946 per actuar a la clandestinitat. El cosí, que era falangista, el va ajudar. "Em va dir que, més enllà de les idees, era el meu cosí. Recordo que la Falange li va preguntar per què es cartejava amb un pres de Burgos", comenta el longeu activista, que va passar sis anys entre reixes després que el règim franquista l'interceptés.
Una vida entregada a la causa
Antoni Cánovas no ha oblidat la frase que el seu pare, treballador del moll de Barcelona i sindicalista, va traslladar als cinc fills després de la insurrecció militar, quan ja sonaven els primers trets a Barcelona. "Ens va dir que féssim el que creguéssim, però que sempre actuéssim a favor del poble", explica Cánovas, que va interpretar aquella frase allistant-se a les files republicanes. Va combatre a Mallorca, al front d'Aragó i en la defensa de Madrid davant de les tropes franquistes, musculades pel feixisme europeu. El 12 de febrer de 1939 va entregar les armes i va creuar la frontera. Deixava enrere Catalunya per anar a parar al camp d'Argelers, principi d'una etapa dura. A l'exili va col·laborar amb el Partit Comunista des de França i el Marroc, on va passar per la presó, abans de tornar a Catalunya el 1962. "Vam ser antifeixistes des del primer dia, i encara ho som avui", conclou. De tota l'etapa a l'estranger no ha pogut esborrar el destí cruel del seu tiet, un home de dretes i monàrquic, que no podia veure els sindicalistes. Malgrat l'ascens de Franco, a l'home no li van perdonar mai que es negués a lluitar contra la República. Després d'haver estat condemnat a mort, pena substituïda per una sentència de 30 anys de presó, el tiet no es va recuperar mai. "Havien guanyat els seus, però el van empresonar i va morir de pena", conclou Cánovas. És la radiografia d'una etapa tan convulsa com complexa.
