BARCELONALa crisi ha sacsejat els Parlaments de la majoria de països europeus. A banda de provocar una alternança de poders continuada, noves formacions fins fa poc minoritàries o marginals estan aprofitant la crisi política derivada de l'econòmica per treure el cap. I en ocasions amb molta força. Els partits ultres són els que més rèdits n'estan traient, però també els ecologistes o fins i tot els pirates estan feu el seu agost. Tanmateix, aquesta renovació, que respon al descrèdit dels partits tradicionals, és una tendència que no baixa dels Pirineus. Una llei electoral espanyola que dificulta l'entrada a nous partits en té bona part de culpa, segons els experts.
El cap d'estudis de ciència política a la UB, Josep Maria Reniu, argumenta que "el sistema de partits és un efecte mecànic del sistema electoral". En estats com Israel, amb circumscripció única, l'entrada de noves formacions és relativament senzilla, ja que s'hi prima més la proporcionalitat que la governabilitat, mentre que a Espanya el sistema és mixt. El fet que 45 de les 52 circumscripcions siguin petites i generin un clar efecte majoritari, per Reniu, "impedeix o desincentiva" la presència de petites candidatures.
"En el cas de partits d'àmbit estatal, se'n troben amb percentatges de vot en el global de l'Estat prou considerables -com Equo- però que resulten insuficients per entrar en cap circumscripció", explica el politòleg de la UPF Marc Guinjoan. En canvi, "per als partits nacionalistes o regionalistes, l'entrada és més senzilla si aconsegueixen concentrar els esforços en un districte, com ha fet Compromís". Aquesta és una conseqüència d'un model establert durant la Transició per evitar un Congrés fragmentat -com a la Segona República- i amb dificultats de crear majories en una jove democràcia.
El fet que s'hagi d'obtenir un alt suport en cada circumscripció perjudica els petits partits estatals, com critiquen IU o UPyD, i fa que, segons Reniu, "el mínim del 3% dels vots sigui inútil excepte a Madrid i Barcelona". De fet, el més senzill és que els nous partits entrin per aquestes dues demarcacions, com va ser el cas d'UPyD, tot i que Guinjoan especifica que "no hi ha una demanda prou intensa d'una nova formació política". D'una banda, ja obtenen representació cinc partits per Barcelona, una oferta àmplia. De l'altra, a Madrid són quatre que n'obtenen, però "la demanda és menor" i noves forces progressistes ho tenen magre. "L'espai de l'esquerra a Madrid és més petit", defensa. I "qualsevol canvi per millorar la llei electoral és en mans dels dos grans partits, que s'hi senten còmodes", sentencia Reniu.
L'extrema dreta no arrenca
El cas de les formacions xenòfobes a Espanya és peculiar. Des de l'acta de Blas Piñar, a principis dels 80, no han aixecat el cap. Plataforma per Catalunya havia de ser la seva nova esperança, però el 20-N va fer figa i va perdre vots fins i tot respecte a les autonòmiques de fa un any. "No sabem si PxC està en declivi i retrocés o no ha estat capaç de fidelitzar l'electorat per a unes estatals", explica l'historiador i expert en formacions ultres Xavier Casals. Apunta, per contra, que España 2000 ha triplicat vots al País Valencià i s'ha situat en el 0,35% del total. Una xifra molt llunyana en molts països europeus en què els xenòfobs estan erigint-se com a segona o tercera força.
En el seu article "La nova dreta populista i l'enigma espanyol", publicat en l'últim número de L'Espill, argumenta que no ha crescut cap partit ultra a Espanya perquè "el franquisme va arcaïtzar el discurs d'extrema dreta, com van fer les dictadures de Grècia i Portugal". "Com que era catòlica i amb cert idil·li amb el concepte hispànic de l'Amèrica Llatina, era complex articular un discurs xenòfob", afegeix. Tampoc ha aparegut cap oferta atractiva i la immigració és un fenomen recent. El model ultra espanyol, segons Casals, és similar a l'alemany, amb "forces atomitzades i fragmentades al territori" i sense presència en les institucions supralocals. I si la crisi no ho ha canviat, serà difícil que més tard faci el tomb.
