Sols o acompanyats?

BarcelonaMontserrat Fontanet, 84 anys: "Qui em cuida és com una mare o una germana"

Montserrat Fontanet és vídua, no té fills i no li agrada estar sola. Té 84 anys i està molt bé de salut. "Mira si em trobo bé que cada dia escric en anglès en una llibreta per refrescar l'idioma". Hi escriu el que li passa durant el dia o alguna vivència que va tenir de petita. "Tinc moltes històries per explicar", diu, i ràpidament en posa algun exemple sorprenent. "¿Sabies que vaig viure a Noruega del 1936 al 1945?" Quina època...

El cas és que, amb els estalvis de tota la vida i la pensió de viduïtat, la Montserrat ha trobat una opció de vida de vellesa acompanyada: té contractada una treballadora familiar, Mari Carmen Santos. Hi va cada dia des de les 12 fins a les 2 de la tarda i de les 7 a les 9 del vespre. Són les hores de més feina. La Mari Carmen li prepara el dinar, l'ajuda a netejar la casa i també amb la dutxa. I li fa les comandes que calguin.

Visites a la germana

Totes dues no s'estan ni molt menys tot el dia tancades a casa: també surten juntes a passejar. Cada dia ho fan. Hi ha dies que se'n van a veure la germana de la Montserrat, la Dolors, de 81 anys, que té unes característiques de vida molt semblants a ella. És vídua, no té fills i també té una cuidadora. "Una altra de diferent, no és la Mari Carmen, perquè ella no es podia desdoblar", es lamenta una mica. Tant la Montserrat com la Dolors tenen un altre suport, la Concepció, que és oficialment la seva tutora. "Tot i que jo la considero com una mare o com una germana, perquè hi tinc molta confiança, es preocupa perquè les dues germanes estiguem perfectes".

La Montserrat no s'atura a l'hora d'explicar històries. Hi va haver un dia que va voler adoptar un fill. D'això en fa molts anys. "Era una època que estava mal vist que una dona casada adoptés una criatura", adverteix. No ho va poder fer. Potser si hagués tingut fills ara la cuidarien. Potser. "Ningú no m'ho assegura". La vida ha anat com ha anat. El més important és que a la Montserrat ara la cuiden.

Joan Muné, 105 anys: "Si fa bon temps m'agrada sortir de la residència i caminar"

Joan Muné té 105 anys, però pel grau d'autonomia que encara té ningú ho diria. Es vesteix i s'afaita sol cada dia i li agrada fer la seva, entrar i sortir de la residència al seu aire i anar a caminar tot sol pel poble "quan el temps ho permet". És l'ancià més gran de Salt i des de fa tres anys viu a la residència Les Vetes. Hi va entrar amb la seva dona -que havia de ser atesa i que al cap de poc temps va morir- i va decidir quedar-s'hi.

És tímid i va força a la seva, i l'activitat que més el motiva és el cinefòrum. La resta d'estones entre àpats sempre que pot procura sortir a fer un passeig pel poble. Fins a finals del 2010, amb 103 anys, en Joan s'encarregava de cultivar l'hort de casa seva i es desplaçava en bicicleta pel poble. Ara ha hagut de deixar aparcats l'hort i la bicicleta però encara va cada dia a casa seva a comprovar que tot estigui bé i a recollir la correspondència. Sordeja però té una salut de ferro i es queixa que les cames li fan "una mica de mal".

En Joan té una afició: la petanca. De fet, aquesta setmana va fer anys i l'Ajuntament li va retre un petit homenatge i el va obsequiar amb un joc de boles perquè les havia perdut. A les Bernardes, que és on juga, en Joan és conegut com l'avi . Els seus companys no amaguen l'admiració pel seu envejable estat de salut. No deixa escapar cap detall i no desentona en cap partida. "Una colla de vegades he guanyat. Si es pot guanyar, bé, i si no, què hi farem!", exclama. Els 105 anys no són cap obstacle per mantenir intacta la punteria.

Maria Vilanova, 89 anys: "Visc sola perquè tinc les meves coses i records, i ara volaré en avió"

Després de dinar, a casa de Maria Vilanova hi entra el sol pels finestrals, quan ella ja s'ha menjat el tàper que li ha donat la seva filla, que viu a cinc minuts d'aquest pis del Guinardó, al ressonantment bucòlic carrer de la Torre dels Pardals. Ella mateixa ha anat a buscar-li el dinar, després d'anar a comprar el diari. "Quan l'he llegit, l'hi porto a la meva filla", diu. Té les seves pròpies idees sobre la informació que llegeix cada dia i creu que "molta gent no diu el que pensa".

Malgrat els intents de la família -i n'està agraïda-, la Maria no vol ni sentir a parlar de deixar de viure sola: "Aquí hi tinc les meves coses i els meus records". Salta a la vista. El moble de la sala d'estar està ben farcit de fotografies familiars. Fins fa ben poc la Maria compartia replà amb una altra àvia sola, de 93 anys, "però un dia es va perdre i no sé què se n'ha fet".

La Maria té bons records de tota la seva vida, des que va baixar del Pallars Jussà per viure a la Verneda, però la mort del seu marit i algun altre accident familiar li fan admetre que viure sol o acompanyat no és gens fàcil. Com a contrapès absolut, aquesta àvia parla amb deliri dels seus néts, la Mireia i l'Adam, tots dos enginyers. El noi, que és de mentalitat laboral viatgera i que ja ha estat treballant a la Gran Bretanya i a Suïssa, li ha obert un nou repte: al mes de juny es casa amb una noia alemanya a Mallorca i la Maria agafarà un avió per primer cop, als 90 anys fets. ¿Li fa por agafar un avió a aquesta edat? "No, o una mica". Com a tothom.

Encarnita Zamora, 84 anys: "He viscut amb els fills des que em vaig separar el 1978"

A casa són set i quatre generacions. Encarnita Zamora és besàvia, àvia i mare d'aquesta llarga família que viu als afores de les Planes d'Hostoles (Garrotxa), en un mas a cinc quilòmetres del nucli urbà, i confessa que no ha tingut una vida fàcil. "Em vaig casar el 1958 i el 1978 em vaig separar del meu home", explica. Aquella decisió, que afegeix que era "necessària", va abocar-la a la família i sempre més ha viscut acompanyada dels seus en un entorn rural.

Avui ha anat a la perruqueria al poble, però no es mou gaire de casa, on va fent aquella feina de formiga que sembla que es faci sola: estendre, escombrar, rentar plats... "La meva filla no em deixa fer res, però jo vaig fent", afegeix. Malgrat aquesta vida familiar, l'Encarnita -la seva àvia es deia Encarna- manté una certa independència dins del mas on viu: "Estic encantada, perquè tinc la meva habitació, tinc el meu televisor i una butaca que em van regalar els néts fa poc". Vida de casa, vida tranquil·la. "La meva il·lusió és celebrar coses amb la família", diu. Després de 84 anys, l'Encarnita conclou que tampoc hauria arribat fins aquí sense les seves creences cristianes: "Déu m'ha fet costat en els moments difícils".