"La ciència és una activitat tan humanística com la cultura"

Javier Armentia (Vitòria, 1962) és un astrofísic sense pèls a la llengua. Divulga la ciència des de la seva tasca de director del Planetari de Pamplona i des dels mitjans de comunicació i el seu blog mateix ( javarm.blogalia.com ) lluita contra les pseudociències i contra una comunicació que considera deficient. Armentia va passar per Barcelona fa poc, convidat per l'Institut d'Estudis Catalans, justament per fer una conferència en el marc del cicle Comunicar la ciència .

Diu que la ciència es percep com la panacea que ens salvarà dels mals.

Sí, li tenim una mena de devoció, com si ens hagués de salvar de tots els problemes. Cada notícia d'un avanç en alguna cosa ens entusiasma i apareixen expectatives que canviarà el món. La ciència ha estat una eina de coneixement i de progrés molt important i el món, en els últims quatre segles, ha canviat molt. Però segurament la ciència no n'és del tot responsable. És la nova religió, però hi ha coses que s'han de solucionar d'una altra manera, i el mateix avançament científic es mou per interessos no altruistes o humanistes.

D'altra banda, es percep com una amenaça.

Sí, hi ha l'expressió que diu que "si es pot fer segur que algú ho farà", i afortunadament no és cert, perquè si no no hauríem sobreviscut: al primer que se li hagués acudit destruir la humanitat ho hauria fet.

I la imatge del científic sovint és més aviat d'estrany i antisocial.

De fet, si busques al Google Imatges la paraula científic , gran part del panorama que apareix són imatges del típic científic boig... La Unió Europea va fer una caracterització en un eurobaròmetre de com veuen els europeus el científic, i les respostes més donades deien que era un home, amb problemes per relacionar-se, força irresponsable, molt ficat en el seu món i que no pensa en les conseqüències del que fa.

En què quedem: són fantàstics o perillosos?

Al segle XX, el segle del gran desplegament de la ciència, aquesta disciplina va dur la medicina però també la guerra bacteriològica o la nuclear. És a dir, ens ha donat una eina molt poderosa i som capaços de carregar-nos el món. El problema és que vivim entre les dues visions de la ciència quasi sense solució de continuïtat: el mateix científic que un dia ens sembla molt respectable al dia següent és un venut al poder.

En pot posar exemples?

La grip A l'any passat, que va passar d'amenaça terrible a una descreença absoluta. Vivim en una societat en què un xampú s'anuncia com a "xampú natural amb 0% de química". Justament ara som a l'Any Internacional de la Química, i no hi pot haver res sense química! No tota és dolenta i no tot el que és natural és bo. La grip és molt natural i no ho és.

Què és el que falla?

Potser no tenim interlocutors o mediadors que ens expliquin bé les coses, de qui ens puguem fiar, perquè potser uns van dir "això és molt difícil, no t'ho explico" i als altres no els interessava fer-ho perquè el que volien era fer negoci. I això fa por.

Com hauria de ser la comunicació de la ciència, per evitar això?

Sobretot hauria de ser directa i significativa. Moltes notícies científiques que arriben als mitjans hi arriben perquè són descobriments sorprenents. Jo visc d'això, i està bé que la ciència arribi, però també ens ha d'arribar la important, la que ajuda al desenvolupament. Crec que de vegades es trivialitza. Sempre ho comparo amb la informació econòmica, en què hi ha molta més anàlisi. En la científica hi ha molt poca opinió i debat.

Potser és pels interessos que hi ha.

És cert que molts científics estan a sou de l'estat o d'empreses. En temes biomèdics és obvi que s'investiga molt algunes malalties i no la vacuna contra la malària, etcètera. Ha fallat la independència de la ciència, i crec que això també ve del desconeixement i de la poca comunicació: ha faltat que això es qüestioni. La ciència segueix sent el que fan els científics. Els polítics i la resta hi som hostils, alguns diuen: "Jo d'això no en sé, sóc de lletres". Seguim pensant que la cultura és humanística i la ciència és una cosa rara. Mentre no ens adonem que la ciència és, o hauria de ser, una activitat tan humanística com la cultura i qualsevol altra, no la integrarem.

A qui li interesa que pensem així?

Una mica a tothom. Vivim en una societat de consum massiu d'informació, imatges, conceptes, però és un consum molt lleuger, no hi ha temps per a la reflexió. Els que manen viuen més còmodes així, si no ens preguntem gaires coses i anem consumint. Potser la revolució, que ha de ser social, pot venir de la mà d'internet, com moltes altres de les revolucions socials pendents.

És curiós que ara que tenim tanta informació ens ho creguem tot...

Sí, els experts parlen d' infoxicació , hi ha una sobreabundància d'informació, i això és un altre problema que els passa, de fet, als mateixos científics. Alhora, tenim molta il·lusió informàtica: a la Wikipedia hi és tot, però el gran problema és que no acabem d'entendre tota aquesta informació, i que la més popular, a la qual accedim primer, la més repetida, no necessàriament és la més certa. Qualsevol muntatge al YouTube pot tenir una gran difusió.