Crònica 21/04/2011

Com es pot fer més amb menys?

Jaume Puig Junoy
2 min
Protesta de treballadors sanitaris ahir a les portes de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.

DEPARTAMENT D'ECONOMIA UPFS'ha de reconèixer la dificultat i el mèrit polític que té gestionar despeses públiques a la baixa si es compara amb els períodes de bonança. El repte que té avui el Govern en la gestió del pressupost de Salut, sens dubte, no l'ha tingut cap conseller des que el 1981 es va rebre la transferència de serveis. Cal fer més amb menys i deixar la retòrica falsa que pensa més en la manera d'amagar factures al calaix i passar-les l'any vinent i passar a emprendre accions basades en criteris clínics i resultats en salut.

Hi ha deures de millora de l'eficiència i de racionalització de la sanitat pública que no s'han fet quan la bonança econòmica ho hagués fet més senzill. La responsabilitat és de tots, molt més enllà dels que han governat. Això inclou tots els perceptors de rendes de la sanitat (des dels hospitals concertats fins als proveïdors de material sanitari i de pròtesis, fins a les farmàcies, centres de rehabilitació i ambulàncies), i tot sense oblidar els pacients que dia rere dia actuen com si l'atenció sanitària fos de franc.

En la sanitat pública catalana cal separar i saber explicar molt bé a metges, infermeres, farmacèutics, pacients i contribuents el que són mesures de xoc quasi obligades per arribar vius financerament a final de mes i d'exercici, i el que han de ser mesures estructurals. L'excusa de la urgència en les mesures de xoc no justifica la falta d'esforç i d'imaginació que representen respostes funcionarials i gairebé sindicalitzades que només saben tancar llits i quiròfans o dir que no hi (continuarà?) havent operacions a la tarda als hospitals públics. Seria més útil saber quines mesures es prenen centre a centre per fer que, encaixant una reducció de la despesa, la salut dels pacients es vegi el mínim compromesa possible. Les mesures de racionalització segueixen sent absents. En lloc de tancar serveis i quiròfans, perquè no parlem de reduir els ingressos i reingressos hospitalaris evitables de persones grans amb malalties cròniques mal controlades i augmentar els seus anys de vida? O de l'ús de medicaments més enllà de la seva indicació o de l'abús i mal ús de medicaments que comporta complicacions i fins i tot vides?

Cal que la pressió financera de curt termini ja no posposi més l'adopció de canvis estructurals. No cal esperar més informes d'experts que serveixen d'excusa i es guarden al calaix. No en tenim prou sobre la taula dels decisors polítics? El que cal és prendre decisions polítiques encertades i com més basades en el coneixement disponible, millor. Les mesures de gestió de serveis, de llistes d'espera, de gestió de la prescripció farmacèutica... són a l'abast dels gestors autonòmics. Les que siguin d'àmbit estatal no s'han de defugir, el que cal fer és posar-les a la taula del consell interterritorial.

Hi ha prou coneixement i experiència tant a nivell internacional com en el nostre propi país per no ajornar l'adopció de mesures de priorització i de finançament selectiu de les prestacions. Les que ha de pagar la sanitat pública s'han de triar, de cap manera es poden pagar totes i de franc. Cal donar prioritat a les que hagin demostrat de manera objectiva la seva capacitat de millorar la salut en relació amb el seu cost, segons la relació cost-efectivitat.

stats