La tèbia aposta de l'empresariat per Spanair
BARCELONASpanair havia de ser la companyia bandera de l'aeroport del Prat. La peça central que fes de l'aeroport un hub internacional. En aquest procés era cabdal el compromís de l'empresariat català i del poder polític per aconseguir un aeroport descentralitzat, amb participació privada, gestionat, a més, si fos possible, per una companyia catalana com Abertis. Però no ha pogut ser. El compromís no ha estat tan important. L'empresariat català ha respost sempre amb una certa tebior davant de Spanair i, al marge d'algunes excepcions, com el grup d'empresaris FemCat, el suport ha estat insuficient per garantir la viabilitat de la companyia. Spanair només va rebre, fins divendres, el suport voluntarista de la Generalitat.
Aquesta actitud distant, imposada també per la greu situació econòmica, es va tornar a veure la setmana passada. Davant la crida del conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, als empresaris per poder repetir una iniciativa similar a la de fa cinc anys -una demostració de força a l'auditori de l'escola de negocis Iese plantejant una gestió individualitzada de l'aeroport del Prat- tant la Cambra de Comerç, com el Cercle d'Economia, Foment del Treball i el RACC van optar per altres respostes. "No és el moment de la confrontació", explica una font empresarial.
De fet, els mateixos operadors comercials de l'aeroport del Prat van viatjar a Madrid dies després que l'aleshores portaveu del govern espanyol i ministre de Foment, José Blanco, anunciés al consell de ministres del 17 d'octubre una pròrroga -fins al 31 de gener del 2012- del concurs públic per adjudicar la privatització dels aeroports de Barajas i el Prat. Els empresaris van voler, però, entrevistar-se amb el responsable econòmic del PP i ara ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. Fonts coneixedores d'aquesta entrevista afirmen que li van plantejar que, si guanyava el PP, havia d'anul·lar el concurs públic.
L'argument esgrimit va ser que, davant de la situació econòmica, les mateixes empreses espanyoles que podien optar al concurs es podien veure superades per les ofertes d'altres grups internacionals amb interessos que podrien perjudicar l'aeroport de Barcelona. Un dels perills era que un grup estranger que ja tingués un hub internacional deixés el Prat en un segon pla. Però també es deixava clar que el possible grup internacional podria tenir una política totalment contrària -amb apostes per operadors també internacionals- als interessos dels empresaris locals.
Montoro va escoltar, segons les mateixes fonts, i, encara que amb arguments diferents, va entendre que no era el moment de privatitzar els aeroports de Barajas i el Prat. Per Montoro, es podia malvendre dues de les poques joies de la corona de l'Estat, que seguiran ara sota el control d'Aena i que el mercat, en el procés de privatització, havia traslladat la idea que serien gestionades per Ferrovial, en el cas de Madrid, i per Abertis, en el cas de Barcelona. Així, els operadors comercials que exploten negocis al Prat van marxar de Madrid amb la sensació que el concurs públic difícilment tiraria endavant un cop governés Mariano Rajoy. Des de la pròrroga del concurs decidida pel ministre Blanco a l'octubre, les empreses que optaven a la privatització ja van considerar que el nou govern del PP, segons indicaven totes les enquestes, acabaria anul·lant el concurs per establir més endavant possibles canvis i noves condicions.
El fet és que els empresaris catalans s'han pres amb una relativa calma la decisió del govern espanyol. Les mateixes fonts asseguren que no entenen la reacció política i que cal esperar els pròxims passos de la de la ministra de Foment, Ana Pastor. El factor determinant, segons les mateixes fons, és que el Prat "acabi aconseguint rutes internacionals, que les pot tenir al marge del procés que estava en marxa".
La percepció que queda entre l'empresariat és que s'ha fet molt soroll en els últims anys per una causa potser equivocada, "obsessionats amb la idea de ser un hub ". Ara, de nou, el teixit empresarial aposta per arribar a acords, per la via pragmàtica, pel "realisme".
