El primer que es descobreix llegint algun dels cinc llibres de ficció de Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001) és l'extraordinària precisió de la seva prosa. Poc després es comença a parar atenció als matisos humorístics amb què decora algunes frases, valoracions ínfimes però determinants en la construcció dels seus personatges, que viuen a Manacor però tenen les antenes desplegades cap al món. Perquè tot llisqui amb una mica més de fluïdesa, els personatges galmesians afegeixen unes gotes de conyac al cafè o demanen un vodka amb taronjada.

"La literatura serveix per passar-s'ho bé. Per passar-s'ho bé. Per passar-s'ho bé", reiterava en una entrevista a Lletra de canvi l'any 1990, quan ja havia publicat el recull de contes Parfait amour (1986) i la novel·la El rei de la casa (1988). "El perfil ideal de l'escriptor -continuava- és el d'aquell que té qualitat estètica i conceptual, autor d'una obra llegible. I, personalment, que mantengui la independència i procuri no apuntar-se als primers que arriben, i que no tengui la idea estranya de fer-se milionari venent tot el que pensa. I, ja que hi estem posats, que no es cregui ésser el bon Jesús".

Les afinitats literàries de Galmés es concentraven en bona part al Regne Unit. Les intrigues rocambolesques de l'institut de Manacor, escenari memorable d' El rei de la casa , remeten a les paròdies universitàries de Kingsley Amis i a les peripècies londinenques de La caiguda del museu britànic , de David Lodge. El pes de la família a La vida perdurable (1992) pot recordar la sofisticació inquietant de l'Evelyn Waugh menys pirotècnic, el de, posem per cas, Un grapat de pols . Titus Palmer, que apareix a El rei de la casa i Una cara manllevada (2000), és una d'aquelles creacions estripades i tendres que no hauria acabat de desentonar en una novel·la de Tom Sharpe o de P.G. Wodehouse. El rei de la selva (1996) és una novel·la d'amor -com podria ser-ho Alta fidelitat , de Nick Hornby- en què apareixen bars, consellers de Cultura, rockers, alta cuina, artistes i referències a Julio Iglesias, Engelbert Humperdinck i la veu de Frank Sinatra: tot això sense que el lector hagi de moure's de la metròpoli de Manacor. "És una ciutat d'un estil inimitable i de mal definir -explicava Galmés l'any 1990-; el que em reporta no és més que el que ocorre a tothom amb el seu poble: que com que és d'allà, el coneix. Però el gust de passar per carrers coneguts pot mudar-se en la necessitat d'un canvi d'aires, sense per això haver-se de plantejar cap relació amor-odi ni cap sentiment nacional ni cap depressió, ni res de res". Galmés va néixer a Manacor "el 29 de març del 62, com tothom" i, després d'estudiar filologia anglesa a la Universitat de Barcelona, va treballar en instituts de Palma, Melilla i, finalment, del seu poble natal, on feia de professor d'anglès al mateix temps que treballava en alguns dels seus llibres de ficció i escrivia articles per al Diari de Barcelona , l' Avui , El País , el Diario de Mallorca i la publicació illenca del 7setmanari, en què Galmés va publicar textos amb una llibertat temàtica i estilística considerable, a mig camí de la crònica crítica i de la ficció escabellada.

David Castillo ha seleccionat gairebé un centenar d'articles de Galmés publicats entre l'any 1990 i el 2001. Vull una estàtua eqüestre mostra l'humor més gruixut de l'escriptor, que treu el cap sense vergonya en la majoria d'articles del 7setmanari . La ductilitat estilística i la varietat de registres són dos dels punts forts de l'antologia. L'any 1996, el casament de Rociíto dóna lloc a tota mena de digressions sobre la indumentària que cal dur i el present que cal fer als nuvis: després de desestimar propostes com un paner de figues, un rellotge i un cap de setmana a un hotel de Calas els personatges es plantegen seriosament obsequiar Rociíto amb un "calendari de ses coves", "ossos salats de ses matances" i "un pastel de pobre". Uns mesos després, Galmés es fa ressò de la visita del president de la Xina a Manacor: "El motiu que va fer que vengués aquest home, tothom el sap. Aprofitant que havia d'anar a pentinar-se a Madrid -tots heu vist les fotos- va passar per Manacor. Per què? Fàcil: perquè pateix de trencadura i va anar a s'Hort d'es Correu a passar pel vimer. Els que hi eren ho conten gros, tenint en compte que els que passen per les branques miraculoses d'aquell arbre hi han de passar en pèl". L'any 1997, Galmés s'imaginava convertit en rei de les Espanyes: "Si jo fos rei em comprometria a anar per la vida amb carrossa, amb corona i erminis diversos. Duria un ceptre de bon de veres, d'aquests que duen un puny tancat amb el dit índex estirat, com els que usen els reis de les il·lustracions dels contes infantils. Però, estret i ben estret dins el puny, hi hauria un cor tremendament simbòlic".

En un número considerable d'articles, Galmés demanava una estàtua eqüestre a la plaça de sa Bassa de Manacor. Tot i que va arribar a aconseguir que se'n fes un prototip de cartó -un homenatge divertit-, ara que fa deu anys de la seva mort el millor homenatge que se li pot fer és agafar un dels seus llibres, obrir-lo i començar a llegir. Us ho passareu bé. Molt i molt bé, de fet.