El concert de Shakira es feia sota la influència de massa qüestions extramusicals. I tant la celebració esportiva com l'arxiconeguda relació amorosa amb Gerard Piqué van estar a punt de desbaratar un concert que, per començar, va punxar a taquilla. El còctel (moviment de malucs, piquetón , la quarta Champions), semblava a priori un bon negoci, però qui va fer els càlculs es va passar una mica de frenada: l'Estadi Olímpic registrava només la meitat de la capacitat.
Encara de dia, i mentre mig Barcelona es repartia entre el Camp Nou, el concert de Paco Ibáñez a la plaça Catalunya i el Primavera Sound, Dani Martín d'El Canto del Loco escalfava l'ambient. El seu rock xulesc, molt madrileny, va sonar contundent i ben engreixat, però a la seva manera de cantar li hauria anat millor un estadi a vessar; aquest noi ha nascut per actuar davant de multituds.
Després de més d'hora i quart d'espera injustificada i agreujada per la insuportable sessió de DJ (celebrada amb mocadorades i crits de "fora, fora"), Shakira va sortir a l'escenari. Era un quart de dotze de la nit, i la noia sortia amb aquelles ganes d'agradar als sogres quan es coneixen per primera vegada, però algú li hauria d'haver advertit que un retard de 75 minuts, fins i tot al nostre país, resulta imperdonable. Els sogres, en aquest cas, haurien arrufat el nas.
El concert va començar amb una primera part sorprenentment rockera, amb la veu submergida sota el volum ensordidor de la guitarra elèctrica. En aquesta part del concert, Shakira va tocar la guitarra i l'harmònica i va fer pujar els jugadors del Barça (Piqué, Xavi, Pedro, Villa, Bojan i Busquets) a l'escenari. La broma, poc més que anecdòtica, no compensava l'espera dels que havien pagat l'entrada pel concert. N'hi havia que (afortunadament) s'havien de llevar d'hora per anar a treballar, criatures que havien d'anar a l'escola i també -per increïble que sembli- gent a qui el futbol no li interessa gens ni mica.
La segona part del concert, acústica, es va fer en el petit escenari que hi havia a l'extrem de la passarel·la que s'endinsava pel mig del públic. Va ser el moment del ball espanyol, de la cançó Gitana i dels aires mediterranis d'una versió desfigurada del Nothing else matters, de Metallica. En general, la veu de Shakira va sonar poc clara durant tot el concert, però el públic hi va anar entrant a poc a poc i la cosa va anar francament en ascens.
La tercera part va ser la dels ritmes llatins i llums de discoteca. Van sonar els hits Sorda, ciega y sordomuda , Sale el sol , Loca i Loba , però encara quedava una traca final, amb Hips don't lie i l'esperat Waka waka . Envoltada de confeti, Shakira es va acomiadar, triomfant, del públic de Barcelona.
"Això ara és casa meva", havia dit en català. Doncs benvinguda a casa, però compte, que som un país i no un club de futbol!
