'Omertà', dolça 'omertà'

El 22 de juliol, Xavier Roig denunciava una simbiosi entre banquers i polítics a casa nostra, i una premsa que mira cap a l'altra banda mentre apuja el volum per criticar països on es passa comptes. D'aquesta ficció pseudoinformativa, el senyor Roig en diu omertà , i assegura que a ell un país sense premsa independent no li interessa gaire. No té res d'estrany, perquè on la informació és de disseny, l'opinió no és altra cosa que reflexos condicionats.

Com que no sóc economista ni tinc el lleure per informar-me sobre els negocis polítics de les caixes, em trobo èticament indefens: ¿faig bé o malament confiant-los els estalvis? Em passa com amb la presumpta corrupció de determinats polítics. En conversa privada se'n parla amb noms i cognoms, llocs i ocasions, però en no rebre la llum mediàtica, aquestes sentències sols serveixen per fer bullir l'olla de la maldiença. Si existeixen, els vicis privats engendren immoralitat pública. I, si no, la indiferència corromp de totes maneres. Tampoc puc pujar-hi de peus quan, del silenci genèric, se'n dedueix un pacte d'honor entre els polítics i la premsa que determinaria què o qui pot ser notícia i què cal llimar perquè no sotragui l'ordre que fa rutllar els afers. No puc creure en una llei de silenci, excepte quan l'observo de primera mà. I resulta que de la manipulació de la notícia n'acabo de ser testimoni en un afer que podria considerar-se insignificant, que fins i tot podria haver estat inconscient, però que per això mateix em descobreix les rutines de la premsa nostrada. Recordant la màxima evangèlica segons la qual qui no és fidel en el poc tampoc pot ser-ho en el molt, arribo a la conclusió que aplicar a una notícia un concepte de rellevància fet amb motllo és un pèssim indicador de la independència de criteri.

El 21 de juliol es presentà el llibre What Catalans Want a l'Institut d'Estudis Catalans. A la taula hi sèiem cinc persones, mentre al voltant papallonejaven els fotògrafs prement el gallet des de tots els angles imaginables. L'endemà els pocs diaris que se n'han fet ressò publicaven la mateixa fotografia, de la qual s'havia retallat les tres persones que no pertanyem al firmament polític i institucional. Simples intel·lectuals, i a més estrangers, el dia de demà l'hemeroteca demostrarà que no hi érem. Un d'aquests diaris, ultra foragitar-nos de la foto, ens expurgava de la notícia. I un altre resumia la meva intervenció d'una manera casualment correlativa amb la descrita per Xavier Roig. ¿És casualitat que del meu discurs se'n destaqués solament una crítica marginal de la premsa estrangera, mentre s'amagava la crítica central a la projecció oficial del país? ¿Que es passés per alt la denúncia de l'escapçament de les delegacions que l'actual govern ha pactat amb el PP? Tant d'encongiment polític i tant apocament informatiu justifica que, com diu Roig, quan Catalunya planteja certes pretensions faci riure.

El que sí que recollí àmpliament la premsa fou la intervenció del president Pujol. Ara bé, del llarg discurs del president se n'hauria pogut extreure el pinyol de significat que constituïa la notícia. No s'ha fet. La càrrega, com als focs d'artifici, estava en el darrer minut del discurs. Al dilema entre esdevenir residuals o independents, Pujol oposà la possibilitat d'una tercera via que passaria per continuar dins l'Estat. Qui tingui orelles, que les badi. Com que jo seia al seu costat, ho vaig entendre molt bé, i per això vaig rebutjar de pla el viatge de retorn que ens preparen CiU i PP amb una entesa fiscal que arribarà just on calgui per ensopir-nos. En sentir l'aplaudiment amb què el públic va obsequiar-me, Pujol va dir-me a cau d'orella: aquesta gent té pressa. Efectivament, tenim pressa, i vostè també n'hauria de tenir, president, si encara vol veure una Catalunya segura i respectada. Tenim pressa perquè ens empaita el llop i perquè n'estem farts d'encaixos amb un enemic que mai no ha respectat cap pacte.

Dos càrrecs de CiU es van acostar per fer-me saber la incomoditat que els havien causat les meves paraules. Un d'ells em va informar, amb aquell deix d'ironia compassiva dels que saben de què va la cosa, que el pacte amb el PP és una finta de la qual no es farà cap cas. Aquí tenim l' omertà , saber-se en privat allò que mai es confessarà en públic. Una cosa són els pactes de cara a la galeria, per als il·lusos que creuen en ximpleries com la paraula donada, i una altra el que després fan els que remenen les cireres. Kant i tota la Il·lustració els queden molt lluny, a aquests sectaris de partit, i per això, com diu Xavier Roig, Catalunya és tan lluny dels països seriosos i responsables.