Els nous temps i les velles ONG
"La pobresa és incompatible amb la democràcia". Amb aquesta sentència començava en Víctor Terradellas, president de la Fundació CATmón, una conferència a Brasília fa poc més d'un mes. Efectivament, a Síria, Somàlia o Anglaterra, la pobresa és incompatible amb la democràcia. Per això avui, com mai, és necessària una societat civil organitzada que promogui el coneixement i el reconeixement dels drets humans individuals i col·lectius com a eines bàsiques per combatre la pobresa dins i fora de les nostres fronteres. Les ONG haurien de ser punta de llança en aquesta tasca, però sembla que el nou cicle polític i econòmic ha agafat una part del sector amb el pas canviat.
"Moltes ONG han basat massa la seva economia en els ajuts públics, i les fonts alternatives eren massa minses, ara els fallen els fonaments i tot corre el risc d'esfondrar-se. Ningú s'ho havia plantejat? Molts han aprovat els màsters i els postgraus però els ha suspès la vida". Ho ha escrit Jordi Rodri, fundador de Trenkalòs, a Facebook. Com en Víctor Terradellas, també sap de què parla i també té molta raó.
A Catalunya, durant els últims quaranta anys, hem tingut la sort de comptar amb una societat civil organitzada acostumada a fer una feina de substitució, que ha sabut fer via i acompanyar els organismes públics en camps diversos com la cultura, l'oci o la cooperació al desenvolupament.
En aquest últim camp -el de la cooperació al desenvolupament i l'educació per al desenvolupament- la nostra feina ha estat tradicionalment acceptada i valorada per la societat, però afortunadament han augmentat els nivells d'exigència i la mirada acrítica ha evolucionat cap a una mirada exigent que demana sentit i responsabilitat a la feina que fem. Potser fa uns anys es valoraven amb benevolència les bones intencions però ara, desastres com el de la Caravana Solidària o alguns escàndols vinculats a grans organitzacions -com el cas d'Intervida, que encara avui el Govern té la responsabilitat de tutelar per reconduir-ne els processos- obliguen les ONG a treballar amb més cura i a extremar les garanties pel que fa a l'assumpció dels principis d'eficàcia i d'eficiència. Aquest fet s'ha vist accentuat per una crisi econòmica, que ens aboca a repensar la despesa pública. Un fet que afecta directament un cert nombre d'ONG acostumades a un pressupost ben engreixat amb recursos públics.
Arribats a aquest punt, cal seguir lluitant perquè les nostres institucions dissenyin amb responsabilitat pressupostos que mantinguin la qualitat de la nostra cooperació, però aquesta lluita no pot centrar-se en qui gestiona aquests recursos perquè, lògicament, els nostres ajuntaments i les àrees d'exterior de la resta d'institucions públiques, fins arribar al mateix Govern, s'han fet grans i tenen les capacitats tècniques i la legitimitat política i social per realitzar els projectes internacionals que els sembli convenients. Ras i curt: el compromís que cal reclamar a les institucions públiques és amb la cooperació al desenvolupament, no amb les organitzacions no governamentals de cooperació al desenvolupament (ONGD). Mal que ens pesi.
I les ONGD què podem fer? Doncs el que no hauríem hagut de deixar de fer mai: mirar que les nostres propostes i projectes de transformació social, dins i fora de les nostres fronteres, siguin compartides per un nombre significatiu de socis i col·laboradors que les facin possibles, fer de la denúncia i de la pressió política un acte quotidià allunyat dels càlculs interessats sobre el cost que tindrà en la propera convocatòria de subvencions, proposar una ciutadania intel·ligent, responsable i generosa sense esperar res a canvi. Entendre, en definitiva, que som no governamentals i que no tenia cap sentit instal·lar-se en el pressupost públic i viure plàcidament en un sistema que, paradoxalment, dèiem que volíem transformar.
En un moment de profunda crisi econòmica i amb les finances públiques al límit de la fallida, no s'entendria que les ONG només fessin escoltar la seva veu per reclamar la part del pastís a què ens havíem acostumat.
Cal, això sí, implicar-nos de manera constructiva en la solució, cal proposar valors i receptes que ens permetin fer d'aquest moment de crisi una oportunitat magnífica per retrobar el sentit d'una societat civil organitzada activa, coherent i, sobretot, independent. I això es fa dialogant i sense abandonar cap de les taules on tenim veu, vot i presència institucional.
La disminució dels ajuts públics en cooperació tindrà amb tota seguretat efectes significatius i immediats en el mapa de les ONGD de Catalunya. No estic segur que sigui un mal major. És més, tinc seriosos dubtes del valor d'una associació que es vol privada però només es pot mantenir amb diners públics.
