Opinió 14/09/2011

Per què no Justícia a Catalunya?

i
Joan Ramon Resina
3 min

Amb la seva sentència i amb el vodevil afegit de rectificar la casuística volunterosa del seu president, el TSJC ha volgut recordar-nos que Catalunya és sota jurisdicció estrangera i que el tribunal hi és per dictar justícia a un poble i no per fer-n'hi. Ens ha recordat que no es pot, sense impropietat, parlar de justícia catalana. La sentència és conseqüència lògica de l'autonomia que Catalunya acceptà el 1979 dintre d'una democràcia de mínims, i en alguns aspectes per sota de mínims, que es reservava la potestat d'involucionar, com ha anat fent des del 23 de febrer del 1981 i acceleradament d'un poc temps ençà.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En un país genuïnament democràtic, els membres de la judicatura són o bé ratificats per l'electorat o bé elegits, com succeeix, per exemple, amb els jutges de les corts superiors dels comtats de California, que han de presentar-se a reelecció cada sis anys i defensar el càrrec davant els aspirants. Referir la confirmació dels jutges als residents del districte electoral corresponent és pedra de toc de la democràcia. Per una raó molt senzilla: en democràcia la llei emana de la voluntat general. Per això a la democràcia grega la justícia no era altra cosa que el compliment de la llei. Ara, aquests jutges del TSJC, amb quina justícia han sentenciat el plet de la immersió lingüística? No amb la vigent a Catalunya, no amb la llei del país. Al contrari, la impugnen, juntament amb el consens del qual emana, amb el pretext de tres famílies, tres, manipulades per uns grups i partits determinats. Ja es veu, doncs, com l'ambigüitat del nom d'una institució (Justícia de Catalunya) correspon a la degradació del concepte, el de justícia en primer lloc (ja que a Catalunya se li fa una injustícia) i el d'autogovern tot seguit. Atenent la sentència, qui governa què? I a qui serveixen aquests suposats servidors del poble?

Als Estats Units, per garantir que els jutges del Tribunal Suprem interpretin la Constitució dintre de paràmetres majoritaris, se'ls obliga, abans de ser confirmats, a superar un escrutini exhaustiu del seu historial, de les opinions expressades i sobretot de les decisions emeses en funcions. El 1991 Clarence Thomas fou objecte d'investigació per part de la Comissió Judicial del Senat arran de la denúncia d'assetjament sexual per Anita Hill, antiga subordinada seva al departament d'Educació i posteriorment a la Comissió d'Igualtat d'Oportunitat de Feina. Aquest cas, que de tan conflictiu com era se'n va arribar a retransmetre la interpel·lació en hora televisiva de màxima audiència, fou un intent de barrar el pas a un jutge ultraconservador, que els demòcrates no podien impugnar sense ser acusats de racistes. Anita Hill fou l'eina triada per atacar el jutge sense provocar una sagnia de vots afroamericans a les següents eleccions. Al capdavall la maniobra fracassà perquè els senadors demòcrates a la comissió, Joseph Biden i Ted Kennedy, blancs i arraulits davant un graduat de la Facultat de Dret de Yale que seria el segon negre de tota la història de l'alt tribunal, no tingueren prou audàcia per burxar en la ferida. Thomas fou confirmat al Senat per un minúscul marge de quatre vots. Però George Bush perdia les següents eleccions.

A Catalunya algú sap res sobre els jutges que accedeixen al Tribunal Superior? Amb quin criteri se n'assegura l'adhesió als valors socials del país i l'aptitud per impartir justícia d'acord amb aquests valors? Si la resposta és, com em temo, que els valors catalans no hi entren per res, aleshores en santa democràcia els membres del TSJC no haurien d'haver accedit al càrrec. I si la seva funció és una imposició, la seva sentència -sigui la que sigui- només pot ser un dictat.

En tant que poble amb capacitat legislativa, Catalunya hauria de veure la seva llei respectada per la nació de la qual es diferencia autonòmicament, com la veu respectada el Quebec per la Cort Suprema del Canadà, que a més de garantir-la confirma el seu dret a la secessió. Com es veu, la paraula democràcia cobreix gran varietat de situacions i disposicions. A Catalunya la situació és una altra. Actuacions com la del TSJC demostren que el pacte autonòmic, un pacte que fins a tres vegades Catalunya subscrigué amb renúncies importants per tal de consolidar la democràcia a Espanya, l'Estat el considera una necessitat conjuntural, un gripau a vomitar posteriorment amb un cop de timó polític, judicial i, en darrera instància, militar. Ens enganyaríem si creguéssim que estem davant d'un fet aïllat, una sobreinterpretació de la llei. No, el TSJC ha volgut assentar jurisprudència en nom de l'Estat, o el que és igual, dictar al Parlament la llei que sols el Parlament pot promulgar amb legitimitat.

stats