Societat 01/08/2011

Forces de la naturalesa

Laura Serra
4 min
Forces  de la Naturalesa

LondresEs van conèixer a l'entrega dels Premis Nijinski de Montecarlo, en què Sidi Larbi Cherkaoui estava nominat i María Pagés entregava el premi d'honor. Ella diu, en veu baixa, que Sidi Larbi feia molta gràcia acompanyat de la seva mare. Ell confessa que la María era l'única persona de la festa que "semblava bastant normal". L'atracció va ser mútua. Van acabar compartint taula i segellant una amistat que després viatjaria fins a l'escenari.

Asseguda en un restaurant italià a prop del teatre Sadler's Wells de Londres, María Pagés realment sembla normal. Amb xandall i vambes, repassant a la pantalla d'una càmera domèstica com queda el seu últim espectacle, ningú endevinaria l'aura poderosa que aquesta dona desprèn a escena. Fins que parla: un brollador d'experiències, riures, gesticulacions i intimitats familiars que reconforta trobar en una estrella. El ballarí contemporani Sidi Larbi Cherkaoui és el seu oposat: menut, dolç, xiuxiuejador, reflexiu, vestit de botiga del Born, s'entusiasma amb la conversa spanish poliglota de Pagés. El tàndem sens dubte és curiós passejant pel carrer. Es diria que no tenen res en comú. "Ell és ballarí contemporani, belga, mig marroquí. Jo sóc flamenca, de Sevilla. En aquest món som molt diferents, però quan ens vam trobar vam entendre quantes coses teníem en comú. No en sé res, de dansa contemporània, però entenc en Larbi", explica la bailaora .

Dunas és el fill artístic d'aquesta parella. Més que un intent prefabricat d'explotar la idea de mestissatge cultural, de barrejar flamenc i dansa contemporània en un farcell rendible, la seva intenció era "trobar la llibertat junts, trobar la manera d'extirpar qualsevol idea preconcebuda del que la gent espera de nosaltres", diu Larbi.

L'obra es va estrenar a Europa al Festival Temporada Alta de Girona el 2008, després de passar per Singapur, i ha fet gira pels millors escenaris del món, tot i les dificultats de quadrar les agendes. Ara Dunas torna a Barcelona -tres nits al Gran Teatre del Liceu, de dimarts a dijous- consolidat com un èxit internacional incontestable. I merescut.

Dibuixos a la sorra

Grans vels de color terra serveixen d'escenografia de l'obra. A duo o en solitari, els ballarins van apartant-los fins que a la meitat de l'espectacle es veuen les cares. "Volíem explicar com de complex és el camí a la llibertat", diu Larbi. Ell ho il·lustra dibuixant sobre sorra imatges d'arrels, d'Adam i Eva, les Torres Bessones i un peix que està a punt de ser cruspit per un de més gros. "Es tanca en una peixera per salvar-se i llavors perd la llibertat. Vol sortir de la peixera, però salta i mor. Així, què és la llibertat? La seguretat? Per nosaltres, és seguir el cor, la intuïció. Sempre intentes ser feliç, estar sa, ser lliure, però la vida és com manegues les circumstàncies per aconseguir-ho", diu Larbi.

Dunas és un pas cap a la preuada llibertat. Fins i tot s'han desfet de velles rutines. Larbi és el primer cop que coreografia i balla una obra amb una dona -els seus companys habituals són Akram Khan i Damien Jalet- i Pagés ha trencat motlles de rol: "En el flamenc, homes i do nes tenim maneres molt diferents de moure'ns. Són rols molt definits, no com els moderns que es toquen i es despullen -provoca-. Sempre ballem per amor i passió. És el primer cop que ballo sense pensar que som home i dona, sinó dues persones".

Mesclar identitats

L'obra no es pot etiquetar: hi ha castanyoles i hi ha ombres; hi ha zapateados i dibuixets; cante flamenc i cants ètnics. Es pot definir: és bellesa, sensibilitat, emoció, generositat. "Quan vam anar junts al desert, on el Marroc es converteix en el Sàhara, va ser interessant veure que hi ha una marca al terra i guàrdies on acaba el país: són límits humans, però no serveixen per a la natura", descriu Larbi.

I ells són forces de la naturalesa. Han emprès un viatge pel territori de l'altre sense passaport. Sidi Larbi ja havia ballat amb monjos Shaolin a Sutra i les seves obres -l'excepcional trilogia Foi (2003), Myth (2007) i Babel (2010)- sempre tenen un component eclèctic que beu de seva fragmentada identitat. "Quan ets a Bèlgica, en una comunitat dividida entre flamencs i francesos, amb 7 primers ministres i cap govern, aprens com de relatiu és ser d'aquí o d'allà", defensa. Pagés també ha sortit fora de les fronteres pròpies, coreografiant la poesia de José Saramago o, en el proper xou, l'arquitectura d'Oscar Niemeyer.

ADunas qui més arrisca és Larbi, perquè el flamenc sembla un terreny vedat a nouvinguts si no tenen casta. "Quan vaig conèixer la María, volia ballar amb ella; que fes flamenc era secundari. Qualsevol forma d'art només existeix si hi ha gent que l'expressa; és com un país, que no existeix sense la gent. Per mi, el flamenc és contemporani. Té una història, però igual com la dansa contemporània la té. Moltes formes de dansa tenen una història complexa, no sempre vénen d'una única cultura", afirma Cherkaoui. Fins i tot apunta alguns estudis antropològics que afirmen que el flamenc olé seria una evolució de l'àrab al·la . A més, no s'està de dir que l'alabada dansa contemporània belga també és el resultat d'un mosaic de cultures de tot el món que hi han trobat un territori fèrtil per créixer.

"Hi ha coses que només podem fer a Dunas ", acorden. "I també n'hi ha que no ens hem permès", riuen. Es miren. Ho confessen? I es llança Pagés: "Teníem un número molt divertit, uns tangos que jo cantava. Ay, qué calor! , es deien. Quin riure!" Larbi la consola: "Ja ho farem a Dunas 2 !", i esclata a riure. Per fi una segona part que també seria bona.

stats