Blai Bonet escrivia que "un home és lliure si pot posar tot el que té dins una maleta; i és encara més lliure, si pot llençar-la al riu". Irène Némirovsky es va limitar a confiar-la a la seva filla, abans de ser arrestada i assassinada a Auschwitz. Quan Denise Epstein la va obrir, hi va trobar fotografies de família, un diari i un manuscrit, el de Suite francesa . Dins d'unes petites capses de cartró, batejades amb el sobrenom de maleta mexicana , es conservaven 126 negatius de pel·lícula fotogràfica: Robert Capa, Gerda Taro i David Saymour van retratar la Guerra Civil i les seves imatges van viatjar intactes de París a Mèxic, on van sortir a la llum.
El misteri de la maleta, una caixa amb una nansa incorporada i aparentment buida de significat, mai s'acaba: cada maleta que s'arrossega sobre l'asfalt o es mou a través de la cinta transportadora genera una expectació, un desig de descobrir què s'hi amaga. "Automàticament penses què hi deu haver? Sortim de viatge, anem amunt i avall i passegem un misteri". Jordi Puntí va popularitzar-les a Maletes perdudes (Empúries, 2010), en la qual els personatges es dedicaven a obrir equipatges per robar fragments de la vida que volien tenir. "Per mi, la maleta és significativa, és un salconduit entre la vida que portes i la que portaràs quan siguis de viatge, serveix per tenir la sensació que és una casa", afirma.
Una bossa de viatge, però, no té ni el pes físic ni la càrrega espiritual de la maleta de l'exili, la fugida o la independència, situacions que, segons Puntí, converteixen aquest element en autènticament literari. Com les que es conserven dels refugiats d'Auschwitz o dels immigrants que arribaven a Staten Island amb un somni en una mà i una maleta a l'altra.
Puntí es recorda de Machado, Walter Benjamin -que comptava amb un exemplar de pell entre les seves minses possessions quan es va suïcidar- i Sergei Doblatov, que va recuperar la bossa amb què havia fugit de la Unió Soviètica quatre anys després que hagués arribat a Nova York. Curiosament, l'escriptor s'havia oblidat de desempaquetar-la.
La psicoanàlisi podria oferir més detalls d'aquest l'objecte fetitxe i explicaria per què és alliberador perdre les maletes en què un carrega tota l'herència familiar, com passa als protagonistes de Viatge a Darjeeling (2007), o el sentiment de buidor i desemparament que provoca un equipatge robat. I podria fer una lectura de la personalitat i la identitat a través dels objectes que es carreguen dins la maleta.
Qui també coneix i interpreta els lligams de les bosses amb la vida i els seus propietaris són els governants d'hotel. "S'ha arribat a dir que es pot conèixer una persona pel que llença i de la mateixa manera se'l pot conèixer pel que carrega", raona Mari Carme Gómez, governanta d'un hotel de cinc estrelles. "Es podria dir com és algú per la seva maleta i fer-ne un perfil", afegeix, però en comptes de categoritzar els individus a partir de l'ordre, la pulcritud i els seus contraris, Gómez fa una radiografia de la nacionalitat dels residents de cada cambra. "Els americans no tenen problemes a l'hora de deixar la maleta oberta", explica; a partir de tot això conclou que són confiats, desinhibits i segurs de si mateixos. Els europeus, en canvi, "tendeixen més a la discreció, són curosos i es protegeixen, desfan la bossa i no volen que vegis el que porten".
'Farewell' als baguls
Costa trobar maletes romàntiques, viatgeres i atrotinades com les d'abans; els propietaris també han canviat. Gómez recorda quan fa vint anys distingia "l'executiu sobri, la persona benestant que es vestia amb roba cara i feta a mida" i veia sabates que costaven de trobar i que encara es guardaven amb formes. S'ha perdut glamur, però les maletes continuen sent les petites cases on ha de cabre-hi tota una vida. El que és difícil, el gran dubte, és saber amb què s'han d'omplir.
