Societat 08/08/2011

Mario gas: "Començar una obra nova és com tornar-se a enamorar"

Perfil. Fins al 21 de juliol ha dirigit Un tranvía llamado deseo al Tívoli i ara prepara Un fràgil equilibri , un text d'Edward Albee que s'estrenarà al Temporada Alta i que farà temporada al Lliure. Mario Gas (Montevideo, 1947), actor i director, porta inoculat el verí del teatre a la sang. I després de més de cent espectacles, no vol ni sentir a parlar de cap antídot.

3 min
Mario gas: "

Començar una obra nova és com tornar-se a enamorar "

Puntual, m'espera a les portes del Tívoli i anem a un bar. Espero trobar un home segur i confiat, una mica vanitós, però no: asseguts en un racó, em parla de la seva professió i dels neguits i els dubtes que encara l'acompanyen després de més de 40 anys d'ofici.

Encara sents aquell neguit de començar un espectacle nou?

Si no, no m'hi dedicaria.

Això ho dieu tots, però l'experiència és un grau.

Sí, però quan comences a assajar una obra nova és com si tot comencés de nou. No tens cap seguretat. És com tornar-se a enamorar, no apliques l'experiència que has tingut abans. Tens una mica més de visió de camp.

Quina mena de director ets: esbronques, ajudes, consoles els actors?

Això ho han de dir els altres. M'agraden molt els actors, i de vegades sóc simpàtic, de vegades sóc antipàtic, de vegades crido, de vegades no: cada vegada crido menys perquè penso que no cal. M'agrada treballar moltes hores, parlo molt les coses, però dono molta llibertat a la gent. Cada vegada miro més, sóc més tranquil, confio més en la gent que m'envolta, tinc les coses clares però dubto i vull provar moltes coses. Crec molt en la intuïció i molt en l'anàlisi.

Què t'ha quedat de tot el que has arribat a fer?

Tot plegat és un joc vital, és una manera de passar per aquest món, de respirar, de manifestar-te. No vol dir que no estigui minat de moments problemàtics, difícils i desencantadors, però m'aporta moltíssimes coses positives.

Les nits d'estrena, tothom pensa molt en els actors i molt poc en els directors. Què fas, a les estrenes?

Ho passo molt malament. L'actor està contínuament explotant, traient l'energia cap enfora; el director està implotant perquè sempre s'està retenint perquè el grup pugui explotar. I també passa el dia de l'estrena: els actors tenen molts nervis, però surten i fan el que han de fer. Jo a les estrenes estic entre caixes, mai miro, però els escolto i estic amb ells.

En 2.000 anys el teatre no ha canviat gens.

I nosaltres? Hem canviat gaire? A la tragèdia grega si li treus la pols escènica t'adones que parla de coses que ens afecten directament. La pregunta és: són ells que eren molt llestos, o és que l'arrel dels problemes és la mateixa? En aquests 2.000 anys ha passat un megatemps o un minitemps?

Algun dia t'has penedit d'haver triat aquest ofici?

Cada dia! [Riu.] Seriosament, no, mai: estic realitzat fent el que faig i crec que és la manera amb què puc ser útil. Me'n penedeixo puntualment moltes vegades, però l'endemà, si em faltés, no tindria aire per respirar. Però no sóc un viciós del teatre, tinc molt clar que he d'estar connectat amb la vida. M'agrada un tipus de teatre amb un cert compromís, ja sigui artístic, estètic, ideològic, de preguntes… I sempre buscant respostes: el teatre és un lloc d'interrogant col·lectiu, on tens també la vocació i l'obligació d'entretenir, en el ple sentit de la paraula. Ha de produir un plaer, ja sigui provocant plor, rialla, reflexió...

I l'efecte ideal que t'agradaria tenir sobre el teu espectador?

Peter Brook diu que pensar que el teatre pot modificar la situació general és una mica ingenu. I jo hi estic d'acord. Però si quan sortim del teatre ho fem amb l'esperit millorat, i som una mica més bons, i hem pensat una mica més en nosaltres mateixos i en els nostres conflictes, encara que duri poc, a mi ja m'està bé.

L'any que ve acabes contracte al capdavant del Teatro Español.

Estem parlant d'una renovació. Ja ho veurem. Sempre dic que no et pots perpetuar en un teatre públic perquè pots acabar creient-te que és teu, quan el que has de fer és dissenyar un projecte per a tothom. Però és cert que hem obert tantes vies a l'Español -la segona sala, les dues sales d'El Matadero- que l'equip tenim la sensació que encara ens falta una mica per encarrilar tot això, i segueix sent excitant. No ho sé, ja ho veurem. Però, en tot cas, seria una última etapa.

Et fa patir la crisi? La cultura és sempre el primer que es retalla.

Esclar que em fa patir! Sempre que es parla de cultura s'intenta explicar a la gent que la cultura és una cosa que no serveix per a res i que s'ha de retallar. La cultura és imprescindible! El que no pots fer com a polític és explicar a la gent que si dónes diners a la cultura els estàs traient de la sanitat i l'educació. No, aquesta idea és perversa. Hi ha tot un espai enmig en què hi ha molts diners per treure: defensa, carreteres, càrrecs intermedis…

stats