Des del 2008 vaig tenir el privilegi de mantenir amb Carles Sentís llargues converses. El visitava cada setmana. Ell parlava més que jo, esclar. Eren reflexions sobre els seus vuitanta anys d'exercir un periodisme inquiet, perspicaç, subtil, escrutador.
Feia uns quaranta anys que ens havíem conegut en el Tele-exprés, diari que ell dirigia. Josep Pernau, el redactor en cap que em va portar allí com a estudiant en pràctiques, m'explicava que Sentís conduïa la reunió matinal del consell de redacció a peu dret, a la manera de Le Monde. Des de jove, amb el cicle sobre el transmiserià, Sentís importava formes de les cultures periodístiques avançades.
Sentís excel·lí pel seu periodisme vigorós i inestroncable. També per les virtuts personals: cordialitat, amabilitat, lleialtat, frescor, desimboltura, elegància, naturalitat, vitalitat. Recordo una tarda a la sala d'espera d'Orly on, amb la meva muller, fèiem escala. De cop i volta ens adonàrem que l'amic Sentís venia corrents cap on érem. Anava cap a una altra porta de sortida amb el temps just, però com a home ben educat s'assegué un moment al nostre costat. Li preguntàrem com s'ho feia als 70 anys per anar pels aeroports amb aquella agilitat envejable. Duia americana i corbata, però ens ensenyà un secret que li permetia desplaçar-se com una daina: vambes de disseny, discretes i negres com una sabata de vestir.
Fins molt poc abans de morir ha escrit cada setmana a La Vanguardia amb un estil directe, viu, àgil, incisiu, actual. Era sorprenent en un home de 99 anys. Tenia un secret: duia vambes elegants en la seva ànima de periodista.
