Em van dir que arribés d'hora perquè les Nits d'Estiu del CaixaForum s'omplen de seguida, però penso que mitja hora és més que suficient. I no. A dos quarts de vuit hi ha una massa de jubilats que ocupen totes les cadires habilitades al Pati Anglès . Estan plenes també les llargues balconades que donen al pati, que és on s'han col·locat la majoria dels menors de seixanta anys. Al final, aconsegueixo entrar amb el grupet que promet estar-se dret al fons i que, evidentment, així que comença la música, seu a terra, al passadís central. Lloc privilegiat.
El grup, que van fundar Dono Arango (cantant) i Carlitos Lage (guitarra), proposa una barreja de música tradicional cubana i composicions pròpies que podria ser interessant, però que queda descafeïnada. Lletres que es repeteixen fins a l'exasperació, melodies tan previsibles que és fàcil afegir-s'hi. Amb tot, la gent té ganes de marxa i molts dels que estan drets mouen els malucs al ritme de la percussió de Carlos Reyes . Amb la globalització que ens uniforma fins i tot en la varietat, abans de començar el concert hauria estat difícil dir amb certesa quins d'entre els presents eren els cubans. Si em perdoneu el clixé, ara queda clar: són els que ballen bé.
Arango, que té una bona veu i és alegre i simpàtic, anima el públic a picar de mans i fins i tot ens fa cantar. Entre cançó i cançó xerra pels descosits i hi ha moments que se li podria aplicar la mateixa norma que a alguns jugadors de futbol: per fer la teva feina no és imprescindible parlar en públic. Sembla una màquina de produir tòpics que la congregació de teresines aplaudeix enèrgicament. Cada cop que afirma que estima l'Havana (tot i que el programa diu que és de Camagüey) i que també estima Barcelona (i ho diu infinites vegades durant el concert) l'auditori es desfà en aplaudiments.
Al meu costat una octogenària despistada li demana a la seva amiga si el que canta és un home; potser la confonen el turbant, els collars i la ploma que duu penjada a l'orella. La seva companya diu que sí: "No notes l'energia? És un home, Enriqueta ". Això em recorda un amic que fins que no va anar al seu primer concert d' Antònia Font estava convençut que era el nom de la cantant. Posats a badar, somio un rom amb cola a la platja, amb la música de La Lupe electritzant-me tot el cos.
A Sant Pere de Ribes fa 'Sol solet'
Quan interpreten una novetat, la cançó Sant Pere de Ribes , el cantant treu un ebook de la bossa i hi consulta la lletra. És el signe dels temps, s'han acabat aquelles èpoques en què l'artista es treia un tovalló rebregat de la butxaca on havia gargotejat una lletra d'inspiració sobtada. Més tard, ja cap al final, arriba l'apoteosi popular: el grup ha fet la seva versió del Sol solet .
Quan s'acaba, Arango ens convida a la sessió de les deu i avisa que no repetiran cançons. La gent es posa dreta i en un primer moment sembla que és per aplaudir millor, però de seguida desfila cap a l'exterior. Dimecres vinent toca Vocal Tempo , que canten a cappella . De ben segur que el públic se'ls empassarà amb la mateixa voracitat que avui. És de franc.
