Sols en multitud
La Neus busca un vestit de festa per a la seva filla de setze anys, que ha acabat l'ESO. Es passeja per les botigues mig d'esma, acaronant faldilles de tul i cossets de setí. Es pregunta si a la Vero li escauria més un blau turquesa o un salmó. També es pregunta quin model s'ajustaria al seu cos impossible, minvat fins a l'extrem, gairebé inexistent. Després d'hores de pujar i baixar escales mecàniques. Després d'una vintena de dependentes poc disposades a ajudar. Després de notar com creix la butllofa del taló dret. Després... es dóna per vençuda. La Vero no es voldrà posar cap vestit de festa. La Vero no voldrà anar a la festa de graduació. La Vero no vol viure, l'hi ha dit cent vegades aquest últim mes. Llavors, veu en un aparador un braçalet ample, ple de mirallets, i li compra. Li taparà les cicatrius del canell.
La Neus surt de la botiga i comença a caminar entre la gentada. Camina a poc a poc, com si estigués mig adormida. Un home gras i suat passa pel seu costat i la fa trontollar. Unes adolescents cridaneres passen de pressa, l'empenyen i riuen. Una senyora gran l'avança per la dreta i, en passar, li dóna un cop al turmell amb el bastó. És un cop de no res, però li fa mal. S'ajup i es frega l'os adolorit. Tot d'una nota com una llàgrima li rellisca galta avall, queda suspesa en l'aire i va a parar a la seva faldilla blanca. Ella mateixa pensa que no n'hi ha per a tant. Però plora, allí ajupida, mentre continua fregant-se el turmell. La gent passa pel seu costat i l'esquiva. Amunt i avall, a la dreta i a l'esquerra. L'Esteve, que fa pocs dies que és alcalde del seu poble i no sap com s'ho farà per governar en minoria. El Sergi, que té l'estómac ple de papallones neguitoses perquè aquesta nit estrena un monòleg en una sala petita del barri de Gràcia. L'Albert, que acaba de veure la seva dona, de lluny, acollint amb grans riallades les bromes d'un company de feina que, com qui no vol la cosa, l'ha agafat pel colze per travessar el carrer. La Mireia, que s'ha quedat a una dècima d'entrar a la facultat que volia. El Joel, que avui ha sabut que han triat el seu germà bessó, el Quim, per a la selecció de bàsquet júnior, i a ell no. La Mariona, a qui l'empresa ha ofert marxar a treballar a Suècia per no quedar-se a l'atur. Ella sola. A Suècia. Quin fred. El Ricard, que passeja pel centre comercial perquè li han dit que el resultat del TAC no estarà fins d'aquí una hora. El Joan, que vol sentir veus, olorar cossos, tocar pells i mirar rostres abans d'arribar a casa, on només trobarà silenci i la mirada perduda de la seva mare que li pregunta "qui ets". La Júlia, que s'ha encallat a mitja novel·la i no troba el camí per avançar cap al final que ja té decidit de fa un any. El Cesc, que enyora el seu germà després de tants anys, avui amb més força, sense cap motiu concret. Enyora trucar-li al despatx i quedar per fer una cervesa abans d'anar cap a casa. Ho enyora i això que no ho ha fet mai, quan va morir encara estudiaven. El Samuel, que en aquest centre comercial no hi veu botigues, cap ni una, però s'aprèn de memòria els bars, els restaurants i les cafeteries, tots els establiments on ara mateix podria entrar i demanar una cervesa o un got de vi o un cubata. La Núria, a qui han nomenat cap de pediatria advertint-li que haurà d'acomiadar deu persones el mes que ve. El Josep, que té plantejada la batalla més dura, contra l'enemic més íntim: ha de vèncer el seu jo antic i ple de prejudicis. Sap que no pot fer una altra cosa que estovar-se, deixar-se anar i respirar. Que un dia vol tornar a mirar el seu fill sense veure'l despullat al llit amb un altre home. Que és el que la seva dona espera d'ell, el que tots esperen d'ell. I la Vero, que mira més enllà de la gentada buscant el cabell ros de la seva mare. Li ha de dir que el Max l'ha trucat per demanar-li que vagi amb ell a la graduació. Que li ha dit que sí. Que necessita un vestit. Potser blanc. O salmó. O blau turquesa. La mare l'ajudarà a triar.
