Més sobre 'Mestres'

Després de quatre setmanes seguint els Mestres a TV3, el programa ha aconseguit ser motiu de conversa en sales de professors i, sobretot, a les cartes dels lectors al diari. Bon senyal. Una de les qüestions polèmiques és aquesta mena de món feliç en el qual molts professors no se senten reflectits. On són el desgast, la manca de suport, els problemes dels convenis, la falta de recursos, el menysteniment a la seva feina, les esquerdes del sistema educatiu...? És cert, això no s'aborda clarament. Però és que aquesta no és la finalitat del programa.

El problema de Mestres en tot cas rau en una certa reiteració de conceptes i idees, en què cada programa s'assembla massa a l'anterior. I potser en un retrat una mica naïf. Però Mestres no és, ni molt menys, un documental ni un 30 minuts per descobrir ni conscienciar la societat de les problemàtiques del sistema educatiu. Ni tampoc és una radiografia de l'ofici de mestre. Mestres parla dels valors de l'educació, de l'essència pedagògica. Segur que els mestres que hi apareixen senten igual que la resta de professionals les mateixes injustícies, mancances i contradiccions en el seu àmbit laboral. Mestres no és una distorsió de la realitat, sinó una focalització sobre l'art d'ensenyar. I ja està bé que per una vegada sigui així. És molt depriment que cada vegada que s'aborda a la televisió la qüestió pedagògica catalana en sortim malparats i ens agafin ganes de fer les maletes i emigrar als països nòrdics. Ja sigui per mitjanes de notes, per les notícies sobre la sisena hora, per canvis absurds en el sistema educatiu o per flagel·lar-nos comparant-nos amb Finlàndia... al final sempre acabes fotut. Ja està bé, doncs, que de tant en tant puguem rebre una dosi d'optimisme que ens reconciliï amb l'ensenyament i ens mantingui l'esperança que, gràcies als que hi creuen, algun dia tot anirà millor. Els problemes, malauradament, ja s'encarreguen altres programes i mitjans de recordar-nos-els.