Diumenge Ara Tu 22/04/2012

El dolor del Sahel

Després d'un any sense pluges, una crisi humanitària de grans dimensions amenaça els dotze milions de persones que viuen al Sahel. El moviment de refugiats que fugen de la guerra tuareg al nord de Mali augmenta el risc de fam i de dolor d'una població que s'entrecreua i cada vegada disposa de menys aigua i farratge per als animals.

TEXT: BRU ROVIRA / FOTOS: PABLO TOSCO (Intermon Oxfam)
5 min

"Mira què faig", diu la nena. La segueixo fins al pou i quan veu que aconsegueix captar tota la meva atenció comença una activitat frenètica, com si li anés la vida: tirar la galleda al fons del pou deixant grinyolar la corriola, pujar la galleda a força de braços recuperant la corda, abocar l'aigua dins d'una pica de pedra que té un bec amb una mànega enganxada, córrer fins al final de la mànega per recollir l'aigua en una regadora, arrossegar la regadora fins a un petit hortet, regar les quatre plantes a través d'una tela protectora.

"Ho has vist?", diu amb un gran somriure, la suor regalimant-li com un serrell desmarxat sobre la cara emblanquinada per la pols.

"Molt bé", li dic mentre ella torna a començar: tirar la galleda, estirar la corda... Li proposo que s'esperi al final de la mànega i que em deixi a mi la feina de pujar la galleda. Repetim l'operació fins a cinc vegades i ara sóc jo qui sua. Pujar cada cop una galleda plena d'aigua d'un pou de més de vint metres significa un esforç enorme, especialment amb aquesta calor i la dificultat per respirar que provoca el vent, inclement, el harmattan , que arriba del Sàhara carregat de sorra. Diuen que aquestes nenes africanes que ajuden la mare en les feines de casa, els animals i l'hort fan tant exercici en un dia com un entrenament de quatre hores de gimnàstica. Amb la diferència, esclar, que no ho fan per perdre pes i que normalment estan desnodrides.

L'última galleda, m'indica la nena, l'haig d'abocar en una segona pica de pedra que no té desaigüe. Ho faig tal com demana i, immediatament, s'hi acosta un burro que esperava a una distància prudent, atent i resignat.

"Ho veus?", diu la nena assenyalant l'animal. Ho veig. El pou. L'hortet. Els animals. Els homes. Hi ha un equilibri precari, un ordre, que s'ha de seguir al peu de la lletra. Quan un dels elements de la cadena es trenca, aleshores se'n ressent tot el conjunt i perilla, finalment, la vida de les persones.

Si hagués plogut quan havia de ploure, els animals pastarien aquests dies amunt i avall i la nena no s'hauria de preocupar per cuidar un petit hortet miserable. L'hortet, si ens hi fixem bé, no té ni quatre metres quadrats i les poques verdures que s'hi cultiven necessiten la protecció d'una tela per evitar que se les mengin els animals.

Fora d'aquest petit quadrat encerclat amb canyes i una tela protectora com si s'estigués protegint un moribund, només hi ha terra escrostonada, ni un bri d'herba. Res. Quan bufa el vent, la polseguera forma una segona pell que llisca arran de terra arrossegant matolls d'espines i plàstics, fent-los ballar desaforadament per estavellar-los contra el paisatge configurant endimoniats remolins.

Els pocs animals que resisteixen estan secs, xuclats per la gana. Heus aquí la imatge que ofereix el Sahel aquest any: les pluges que acostumen a caure a l'estiu, l'estiu passat van passar de llarg. Els rius que havien de créixer per inundar els cultius d'arròs i sorgo s'han retirat encara més de l'espai del seu llit natural. Uns dotze milions de persones depenen d'aquesta economia de la pluja i del riu -el diari i el walo -, i ara la seva vida corre perill, sobretot la dels nens petits, que ja han començat a demostrar signes de desnutrició. Els més febles s'estan apagant.

Som al poblet de Diawouh, prop del riu Senegal, al costat maurità en direcció a la frontera de Mali. Tancats en una casa per protegir-se del vent, asseguts sobre un terra d'estores, els homes discuteixen la situació.

El granger Alioune Ould Babamine és qui parla: "Els que encara no s'hagin venut els animals, potser ja no hi seran a temps. Qui compra una vaca morta?", pregunta enmig d'un silenci sepulcral, deixant que l'interrogant plani sobre l'assemblea.

Quan les coses van mal dades, la vaca és la primera argolla de la cadena que es trenca: primer mor la vaca, després ho fan les ovelles, les cabres. Si han de morir els camells és que ja no deu quedar cap criatura viva.

L'agricultura i el bestiar són les principals economies del Sahel i depenen dels cicles anuals de la naturalesa. Normalment, el que s'acostuma a fer és enviar cap al maig la majoria dels animals a la transhumància i deixar-ne uns quants als pobles. Les pluges acostumen a caure cap al juliol i l'agost, l'herba creix cap al setembre, de manera que fins al maig, més o menys, tots els pobles disposen de farratge. També creixen els camps d'arròs i de sorgo vora el riu. I la pluja dóna vida al mill o al blat. Tot plegat, doncs, només dóna per tancar un cicle sencer i ningú, començant pel govern, es preocupa d'omplir el rebost per si de cas hi ha una mala anyada. Com que aquest any no ha plogut, la transhumància s'ha avançat tres mesos. Per acabar-ho de complicar, la guerra tuareg a Mali ha provocat un enorme moviment de refugiats, de més de dues-centes mil persones.

Irina Fuhrmann, la responsable de comunicació per a la regió d'Oxfam -que són el meu bastó, ulls i orelles en aquest viatge-, diu que la dona africana és com les nines russes. Sota una primera capa, n'hi ha una altra i encara una altra més. Ens hem assegut a dins de la cabana d'Ouma Ali. Cauen les capes: l'Ouma, que ens rep amb un gran somriure, s'està morint de gana, quasi no menja per poder donar el poc que té als seus vuit fills, que és el menjar que li ofereix una veïna: una mica d'arròs, quatre mongetes.

Houraye Demba supera els seixanta anys. Treballa en una petita cooperativa de dones. Es lleva al matí, resa, camina. Una hora anar, una hora tornar. Amb quatre verdures que recull i una mica de llet dels animals alimenta vuit persones. El seu marit, un ancià acostumat a ser servit, no sembla preocupat per les dificultats de la dona. Absent al que ella ens explica, demana si tenim algun medicament per a l'otitis i torna a jeure. El Pablo, el fotògraf, està a punt de tirar-li la càmera pel cap.

Gdieynba Samba té cinquanta anys i una gran vitalitat. És de la comunitat negra mauritana que va ser expulsada del Senegal i fa uns anys que va tornar. Els més pobres entre els pobres. Diu que vol marxar a Nouakchott a fer de minyona. Aissata Sy ja ha enviat les seves filles a treballar a la capital. Només espera que els amos les puguin mantenir, però no en té cap notícia. Al poble d'Ari Hara em donen un nom: Abdy Ousmane. A veure si el trobo per Espanya. Fa dotze anys que va marxar. No en saben res, però pensen que està viu perquè de vegades, quan somien, el veuen viu.

El pastor Amarsou Thieleboucar ha començat massa tard la transhumància. M'he parat a veure passar el seu ramat: al davant caminen els burros amb les carretes plenes de menjar, la roba, els nens i les dones. Les cabres, ovelles i gossos caminen al costat, seguits del gran ramat de vaques. Tots avancen esgotats, fugint d'aquesta terra seca, sense saber si tindran temps de salvar-se. Els pastors tanquen la comitiva i degollen el bestiar que no pot seguir el ritme de la caravana. Deixen els cadàvers sobre la terra, a la vista, perquè la gent dels pobles els aprofiti. No sobra res. Res és de tots.

stats