Un Primer de Maig ple d'història

BarcelonaL'1 de Maig es va establir l'any 1889 com el Dia Internacional del Treballador, després que la Segona Internacional, reunida a París, decidís homenatjar els Màrtirs de Chicago. Tres anys abans, l'any 1886, la ciutat nord-americana havia viscut una de les manifestacions obreres amb més víctimes per l'explosió d'una bomba i la posterior actuació policial. Tot i que mai se'n va provar l'autoria, vuit anarquistes van ser condemnats a mort i es van convertir així en els Màrtirs de Chicago.

Barcelona, per la seva tradició industrial, es va afegir ràpidament a la convocatòria i va ser la primera ciutat de l'estat espanyol que va celebrar l'1 de Maig, l'any 1890. Va ser una diada amb escassa unitat, segons la professora d'història contemporània de la Universitat de Barcelona Teresa Abelló, perquè "dins el moviment obrer, per a uns era una jornada reivindicativa, i per al sector anarquista, amb molt poder a l'època, ja era una data revolucionària".

Aquell Primer de Maig va estar marcat per un míting al Teatre Tívoli organitzat pel dirigent de la tot just constituïda UGT, Antonio García Quejido. Després, uns 20.000 ciutadans es van desplaçar fins a la Delegació del govern per entregar les seves peticions.

La dictadura i l'establiment de la democràcia

Amb l'arribada del franquisme, l'1 de maig va perdre el caràcter reivindicatiu i es va passar a anomenar 'el día de San José Obrero'. Tal com explica el director de l'Arxiu Històric de CCOO, Javier Tébar, "el règim es va apropiar de la significació d'aquell dia per donar a conèixer una visió de la societat que consistia en l'harmonia de classes".

La Transició i l'establiment de la democràcia van legalitzar les manifestacions del Primer de Maig, que s'han anat convocant ininterrompudament des de l'any 1976. El secretari de Política Sindical de la UGT a Catalunya, Camil Ros, assegura que a través de les reivindicacions que han marcat aquestes mobilitzacions "es pot anar resseguint el fil roig de la història de Catalunya".