Hi havia una vegada un país civilitzat, petit i pròsper que tenia la millor festa del món. Un dia sublim, un dia a l’any, en què la gent sortia al carrer amb un somriure als llavis, una rosa a la mà i l’esperança d’un llibre. Un dia en què l’alegria, la cultura i l’orgull de pertànyer a un mateix país eren els protagonistes. Un dia que era l’enveja dels països veïns i de més enllà. Però en aquell país, en què es parlava una llengua petita però es feien coses molt grans, hi havia sempre una sèrie de remugaires que protestaven contra la festa, es queixaven dels autors mediàtics i s’horroritzaven amb les cues. Eren els mateixos que en un altre moment de l’any es queixaven dels pocs llibres que sortien als mitjans de comunicació i de la poca difusió que tenien, i el dia que sortien, ai, llavors molestaven.

El conte és real i es podria titular: De com destruir el que ens hem inventat. La festa de Sant Jordi s’ha convertit en el paradigma del que ens passa: tenim un dels millors dies que es poden viure a qualsevol país del món, i som incapaços d’explicar-ho i d’exportar-ho. I encara pitjor: encara hem de sentir unes veus que ho critiquen i en desitgen la desaparició.

A qualsevol altre país del món, Sant Jordi seria un esdeveniment inatacable i tothom actuaria de manera unida i coordinada per protegir-lo. El mateix passa amb el Barça, i si algú s’atreveix a defensar Rijkaard poc menys que se’l miren com si s’hagués tornat boig. El mateix va passar amb Frankfurt, quan tenia molt més glamur destacar les divisions internes que no pas l’èxit impressionant que estava tenint a Alemanya la gran novel•la Pedra de tartera, de Maria Barbal. I el mateix passa amb TV3, una televisió modèlica, moderna i creativa, feta i pensada en català, i que lluita cada dia de tu a tu amb programes que tenen 10, 50, 1.000 vegades més de pressupost. Mentre les altres cadenes senten enveja de la qualitat, l’energia i el talent de l’Albert Om o la Mònica Terribas, aquí encara en discutim els continguts o les audiències. Vivim en un país que sempre ha tingut la virtut de ser crític, i és veritat que l’autocomplaença és perillosa. Però ara hem caigut en la trampa contrària, i està començant a ser una malaltia greu: les crítiques destructives s’aplaudeixen més que els elogis, els semàfors vermells molt més que els semàfors verds. El país s’ha convertit en una autèntica caça del polític, el futbolista o el mediàtic de torn. Parlar bé d’algú és vist gairebé com un exercici de mal gust, i el qui té èxit és sospitós de tot.

I és que ja fa molts anys que fem les coses contra algú i no a favor de res. Bàsicament fem les coses contra Espanya i no a favor de Catalunya. És a dir, tenim més ganes que perdi el Madrid que no pas que guanyi el Barça. I potser ha arribat el moment de demanar una pausa. Fem un exercici: per un dia deixem de disparar-nos bales contra nosaltres mateixos, valorem el que tenim i fem una petita treva. Ningú crec que es pensi que tenim el millor país del món. Però tampoc el pitjor!

Tanquin els ulls i comencin a pensar en tot el que tenim: Antoni Tàpies! Ferran Adrià! Quim Monzó! Joaquim Maria Puyal! I la llista seria infinita. Només ens falta orgull i molta més unitat. ¿I si ens deixem de queixar per un dia i deixem de massacrar el periodista rival, el partit rival o l’autor rival?
El dia de Sant Jordi, el cantant Fito, passejant per una Barcelona apoteòsica i aclaparat per aquest fenomen únic al món, va arribar a dir que era l’esdeveniment més bonic que havia vist a la seva vida. Només queda que nosaltres comencem a pensar el mateix i tindrem el país que volem.

Ernest Folch, Avui, 30 d’abril de 2008