Un dia de Sant Jordi amb el popular presentador de televisió Roger de Gràcia

Per ANNA GRIERA
En un any, a Espanya, es publiquen una mitjana de 80.000 llibres. Una oferta tan elevada i, sobretot, una demanda tan reduïda compliquen la venda. En canvi, d’això en viuen escriptors, llibreters, comerciants, distribuïdors i editors. Per sort per a tots ells, Sant Jordi sempre és un èxit. En la darrera edició, pràcticament tothom passejava per Barcelona amb un llibre a les mans, encara que molts d’ells no arribin a ser llegits mai. “Aquesta diada és una manera d’incentivar la lectura que, a més, sosté el sector”, interpreta el presentador del programa de TV3 Caçadors de Paraules, Roger de Gràcia, que, aquest any, va viure Sant Jordi com autor per segona vegada consecutiva.

“No sé qui es va inventar aquest dia, però és una festassa. Em sembla fantàstic que es faci en honor als llibres. La gent que es queixa perquè hi ha molt màrqueting ho fa per vici. Encara que molts no es llegeixin el que compren, val més això que una altra cosa”, opina. El seu llibre, Més caçadors de paraules (Ara Llibres), és el segon volum d’un recull dels millors moments del programa. Hi ha material nou i part del que no hi va cabre a la primera part.

La jornada dels que viuen Sant Jordi des de dins comença a l’Hotel Regina a primera hora del matí. És una oportunitat perquè els membres del sector es vegin les cares i s’iniciïn, potser, nous negocis. És allà on els periodistes fan la “fotografia de família” als autors.

És un dia en moviment continu. Des de les onze del matí fins les nou del vespre, Roger ha anat de llibreria en paradeta per firmar exemplar. A l’Abacus, a Catalonia, a les Fnac d’Illa Diagonal i el Triangle, a El Corte Inglés, a Proa… “M’ho passo molt bé, perquè és una cosa recíproca. Jo dedico els llibres, però la gent que ve em diu paraules del seu poble. Per exemple, avui he après pescarol (pescador) i micacu (nespre en badalonès)”, comenta.

Per a ell, no hi havia res de nou. “Ha vingut menys gent que l’any passat, però és normal, perquè ja no sóc novetat”, valora, encara que no ha parat de saludar gent, fer-se fotografies, respondre qüestionaris dels periodistes… I firmar, és clar. El presentador afegeix: “El que em fa més mal no és el braç, com podria semblar. És la veu, i això no ho puc tolerar, m’empipa molt, perquè demà he de gravar”.

Per sort, cada dia no és així. “Avui és un cúmul de coses. Normalment, puc conciliar la vida social i familiar amb la laboral, encara que viatjo molt. He d’anar a la Vall d’Aran, a València, a les Terres de l’Ebre”, repassa. Això de fer-se famós tampoc és fàcil. Amb ell, encara costa més caminar per les Rambles el dia de Sant Jordi. “És part de la feina. Això va amb el contracte. A qui no li agradi, que no s’hi dediqui”, addueix. Tot i això, hi ha casos extrems, com el de Risto Mejide. La seva presència provoca aglomeracions de gent cridant i fent-li fotografies. O el cas de Carles Rexach. L’exjugador del Barça ha publicat Ara parlo jo (Ara Llibres) i ha estat líder en vendes dels llibres en català de no ficció. En part, degut al partit del F. C. Barcelona contra el Manchester United a la Lliga de Campions, que encara atreia més lectors i aficionats.

Una treballadora d’El Corte Inglés, mentre mirava perplexa el caos generat al voltant de Mejide, opinava: “És trist que la gent es compri un llibre d’un personatge mediàtic abans que el d’un escriptor professional”. Una possible solució, segons Roger, és “incentivar la lectura des de les escoles i des de casa”.

“Costa molt competir amb la tirania de la imatge, ja que és una simplificació de l’expressió escrita. I com més riquesa en el llenguatge, més capacitat per entendre i explicar les coses. Les paraules generen el pensament”, apunta De Gràcia. Així, el seu programa és una contribució a la llengua. I afegeix: “Els mitjans de comunicació no cuiden prou el llenguatge. Són poc precisos i exigents”.

Ell, a més de presentar el programa de TV3, també va donar vida a l’ajudant de cuina del Ferran Adrià de Polònia. “Va ser una experiència molt maca, perquè fer el pallasso m’encanta. I si el personatge és ximple, encara m’agrada més. Rebre bufetades és divertit”, opina. Va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha fet de periodista a la ràdio, tot i que prefereix la televisió. “Sóc molt expressiu i gestual. A la ràdio em falten elements”, es justifica.

Per al futur s’ha marcat la meta de “gaudir de la feina”. I conclou: “Estic obert a qualsevol projecte que em faci trempar. Sempre he estat curiós, i si un treball em permet conèixer coses noves, m’agrada”.

L’exfutbolista i entrenador barcelonista reflexiona sobre el futbol i la vida després de publicar el seu primer llibre

Per ANNA GRIERA
Carles Rexach va néixer el 13 de gener de 1947 i ha dedicat 44 anys de la seva vida al Barça: ha vestit la samarreta blaugrana en 638 ocasions. Ha jugat amb els infantils, amb els juvenils i amb el primer equip. Hi ha estat entrenador, assessor i director tècnic. És el vuitè màxim golejador de la història del club, amb 197 dianes i ha treballat amb 12 entrenadors diferents, un factor que li ha donat força experiència. “Llàstima que això no serveixi per a res. Perquè quan en tens, ja ets fora. I si l’expliques a algú, no t’escolta. El consell que dono a Guardiola és que sigui ell mateix, que segueixi les seves idees i que, si s’equivoca, sigui perquè ha fet el que creia, no el que li deien”, afirma. Com a jugador del F. C. Barcelona ha viscut de tot: la mort d’un company, el segrest de Quini, greus lesions i problemes amb la directiva. Recentment, ha publicat Ara parlo jo (Ara llibres), tot un èxit de vendes. “Fa temps, acostumava a passejar molt per Ciutat Vella. És un barri bonic, sobretot per trobar-te amb els amics i prendre alguna cosa. Tot i així, he anat perdent aquesta tradició”, confessa.

Filosofia de vida
“Sóc un paio normal, tranquil, optimista, pràctic, i a qui no agrada complicar-se la vida. Analitzo molt les coses i les penso, així no em sap tan greu si m’equivovo, perquè era una decisió conscient i calmada. En moltes situacions, el meu temperament m’ha ajudat, perquè tendeixo a relativitzar les coses. Sóc honrat, i no em refereixo al tema econòmic. Vull dir que has de tenir els peus a terra i ser humil amb el que fas. Perquè una cosa et surti bé has de dedicar-t’hi i tenir continuïtat. He tingut la sort de dedicar-me a allò que m’agrada. I això, per desgràcia, només ho pot fer un 50 per cent de la gent. Si fas una feina només per guanyar-te bé la vida, no vas bé”.
“Ens cansem de tot massa ràpidament, canviem constantment. Un es decora la casa, i al cap de tres anys, ja vol canviar. Quan ho ha fet, resulta que li agradava més com ho tenia abans. La gent es canvia de cotxe, de pis, i fins i tot d’aspecte físic. Una morena que l’endemà és rossa… Abans la gent es conformava amb el que tenia i amb com era. Ara no. No m’agrada el nas, me’l trec. No m’agrada la dona, me la canvio. Estem en una fase en què tothom s’atipa de tot de seguida. Abans, la samarreta del Barça no canviava. Ara, cada any han de fotre una cosa nova perquè se n’ha de vendre una de diferent. I, a més, la gent no es pot permetre el luxe d’anar amb l’antiga. Vivim immersos en un muntatge”.

Professió i vocació
“Això de ser futbolista és vocacional. Però, a més, hi tinc facilitat. M’explico: per molt que vulgui nedar com Mark Spitz, jo mai podré… És somiar truites. Cadascú ha de trobar les seves facilitats. Al món de l’esport, hi ha l’entrenador, que assigna al jugador la millor posició segons les seves aptituds. A la vida real, també hi hauria d’haver un assessor, així tot aniria molt millor”.
“Perquè un equip funcioni, necessita bons jugadors, i també que hi hagi harmonia entre ells. El futbol és un esport de conjunt. Cada vegada, la gent és més individualista. Quan algú fa un gol i el van a abraçar, s’aparta perquè es vegi el seu número i se sàpiga qui l’ha fet. El jugador és una marca, una multinacional. Volen ‘jo’, ‘jo’, i després ‘jo’ també. I això ho espatlla”.

La llar i la família
“Sóc bastant negat a la cuina, i amb les feines domèstiques, en general, no me’n surto. Jo sóc una mica antic, m’han ensenyat que les coses de força a la casa (tallar llenya o gespa, fer foc, preparar la barbacoa) les puc fer. Ara bé, una vegada hem fet el foc, la que cuina les costelles és la meva dona. Hi ha unes tasques que em corresponen i unes altres que crec que no.
Me n’estic sortint molt millor del que em pensava, amb el meu paper d’avi. N’estic molt satisfet. Si ja vaig gaudir dels meus fills, perquè vaig esperar-me a acabar la carrera com a futbolista per casar-me, de la néta, encara més. En aquesta vida, si tens l’opció d’assaborir una cosa, ho has de fer. Per això, la tinc gairebé cada dia a casa. Tot el dia jugant amb ella, que si riu, que si m’ha dit allò… Em cau la baba, com a tots. Llàstima que encara no pugui jugar a futbol”.
Les dones tenen un hàndicap amb el món laboral: l’embaràs. Quan em vaig casar, la meva dona es va dedicar a la casa. Fins que els nens tenen 3 o 4 anys, els has de gaudir, perquè després comencen l’escola i no te n’adones, que ja han marxat de casa. S’ha de tenir en compte que la dona es queda embarassada i pareix, i, per a ella, és molt més agraït tenir un fill que per a un home. Per molt que ens els estimem igual, la seva satisfacció és més gran. Quan es queden en estat, la resta de les coses queden… No en segon pla, sinó en tercer o quart. En canvi, un home ho viu d’una forma completament diferent. Són coses de la naturalesa i no es poden canviar. Com que la perfecció no existeix, si la dona deixa de treballar per estar amb el fill, arriba un punt en què és jove i els fills ja tenen 7 o 8 anys, i a casa s’avorreix. Aleshores, es vol reincorporar a la feina, però ho té difÌcil. D’altra banda, si no deixa de treballar, no els pot gaudir. Acaba treballant dins i fora de casa, perquè l’home posarà la rentadora un dia, però la dona ja ho ha fet deu vegades al mateix temps. La dona, enlloc de tenir quatre mesos de baixa, que no serveixen per a res, n’hauria de tenir cinc anys.

Cara o creu
Alguna vegada, quan en Cruyff i jo entrenàvem, no ens decidíem entre quin jugador era més adient en una posició concreta, perquè tots dos eren igual de bons. Aleshores triàvem a cara o creu. Moltes vegades, a la vida normal, també faig servir aquesta tècnica. Si vaig a comprar i no em decideixo, tiro la moneda. Jo crec en el destí. Però sóc conseqüent, el que hi surt, ho faig. Segueixo el consell de la moneda. Ho faig en decisions que no són transcendentals, quan considero que tant és una cosa com una altra.