Ja ens ho va advertir en el títol del seu primer i únic llibre: Me’n vaig. Pepe Rubianes se n’ha anat, però de fet se n’anava sempre. Vaig tenir la sort de perseguir-lo amb un micròfon pels carrers polsosos d’Addis Abeba, la capital d’Etiòpia, al final del món, abans que se m’escapés per sempre.

El Pepe apareixia cada matí amb una armilla d’explorador, un somriure i un cigarret. I ens vam endinsar en la seva vida, passejant enmig de l’apocalipsi, amb el Toni Coll, la Fitsum i el Teché.

Com més bèstia era tot el que vèiem, més serenament nedava pel seu passat. De tant en tant, es girava cap a una d’aquelles dones sobrenaturals, i deixava anar un somriure, una forma de recordar-me que la vida és més important que la feina. El Pepe africà anava mal afaitat i se’n fotia de tot, sobretot d’ell mateix.

Als jardins de l’hotel Ghion havia arribat a una tal pau amb el món que venia de gust quedar-se a viure allà per sempre, en llibertat.

El resultat va ser un llibre deliciós, un document a flor de pell estremidor i directe, una bandera de la nostra petita editorial, Ara Llibres. Va arribar el dia de Sant Jordi, i el llibre es va convertir en un èxit brutal de vendes. Vaig trucar al Pepe a mig matí per donar-li la notícia del seu èxit, i li vaig dir que Me’n vaig seria el llibre més venut del dia. Quan li vaig anunciar que les teles i les ràdios volien entrevistar-lo per ser un dels triomfadors de Sant Jordi, em va etzibar: “Parla tu”. I així va ser, el Pepe se’n va tornar a anar.

Després va venir el segon viatge a l’Àfrica, del qual un dia en parlaré si ve al cas, i la malaltia, que va ser terrible, però no va aconseguir que el Pepe deixés de ser ell mateix: fins a tal punt que va continuar fumant, com si no hagués passat res.

Ja feia temps que uns fonamentalistes integristes amb el nom ridícul de Fundación para la Defensa de la Nación Española, havien decidit perseguir-lo. Aquella campanya parafeixista i molt ben orquestrada va ser contestada amb l’èxit rotund del Me’n vaig. Cada llibre venut era una bufetada contra la intolerància. I és que Pepe Rubianes era de la gent. Per això no se n’anirà mai.

Ernest Folch, El Periódico, 04 de març de 2009