Ramon Solanes Va ser el primer cap de programes de TVE a Miramar i ha recollit algunes anècdotes dels impediments al projecte en època de Franco.

És història viva de la televisió i està orgullós d’haver contribuït a posar les bases de TVE-Catalunya, que aquest any celebra el seu 50 aniversari. Però, sobretot, està orgullós d’haver donat un enfocament català al projecte, quan això “representava molta lluita i molta constància”. Ramon Solanes va ser el primer cap de programes de TVE-Catalunya i ha recollit les anècdotes d’aquella època en el llibre La tele sota Franco. L’aventura de Miramar.

Com neix el projecte de TVE-Catalunya?
Formava part d’aquells desitjos de no quedar-se fora d’Europa, i des de Barcelona volíem donar a la televisió el nostre tarannà. Arias Salgado ja ens va dir que Barcelona era diferent, no va aclarir en quin sentit, però va quedar clar que havien de tenir cura de nosaltres.

Com era la convivència amb el censor?
Molt empipadora. Recordo que en una ocasió, teníem un guió de ficció anglesa traduït que començava amb l’escena d’un matrimoni que s’acomiadava al menjador de casa per anar a treballar i es feien un petó. I quan va arribar la nota del censor deia: “El marido podrá besar a la esposa en cualquier parte excepto en la boca”. Quan ho vaig veure, li vaig trucar per dir-li que la nota ens autoritzava a molt: fora de la boca teníem molt de marge. Va posar el crit al cel.

Li van obrir un expedient…
Sí, això va ser cosa d’un mag i la seva acompanyant a qui jo vaig veure actuar en un cabaret, però la noia, al cabaret, anava molt lleugera de roba. Quan els vaig oferir venir a la tele, els vaig dir que allà no podia vestir-se així i em van dir que no em preocupés, que també tenia un vestit llarg de nit i amb escot tancat. Quan va començar l’actuació, surt ella, i el vestit sí que era llarg, sí, però anava tallat de la cintura fins als peus, així que va ensenyar tota la cama esquerra uns segons. I es van espantar: “Ya está Barcelona con sus cosas”. La sanció va ser la supressió del meu sou. Molt curiós, tenint en compte que llavors encara no cobràvem.

Tampoc van deixar que emetessin el concert dels Beatles.
Això va ser un cop molt dur. Quan es va anunciar que venien a actuar a Barcelona, vam pensar que estaria molt bé emetre-ho i vam aconseguir lligar-ho. Però Adolfo Suárez, director de programes de TVE, quan li vam proposar va dir: “Esos melenudos no le interesan a nadie”.

¿I el tema de la simbologia franquista?
Quan començàvem a emetre ens van avisar que venia el ministre Arias Salgado de visita i que suposaven que hauríem tingut en compte la simbologia. Però suposaven malament. Així que vam haver de reaccionar en 24 hores i li vam demanar ajuda al responsable d’atrezzo dels teatres barcelonins. Ens va fer un bust amb la cara de Franco i va funcionar, perquè, quan jo vaig marxar de TVE al cap d’onze anys, encara el teníem. Era de lloguer i el vam anar pagant durant tots aquells anys.

Barcelona era diferent?
I tant. Érem massa avançats o volíem fer coses massa diferents. A més, vam crear un esperit de lluita, perquè, tot i que només hi havia una televisió, teníem dos centres de producció-Miramar i Prado del Rey- i la consigna era ser els millors.

Com ho veu 50 anys després?
Ha canviat molt. Abans era una lluita constant, ara veig poc punt combatiu. Crec que s’adapten massa al que mana Madrid, i treballar per TVE a Barcelona ha de suposar molta discussió a Madrid per anar avançant.

Maria Ortega

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dilluns, 27 de juliol del 2009

Ja hi som, ja ha arribat l’estiu i abans de marxar de vacances us volem fer un petit tast de les novetats que estem preparant per aquesta tardor.

Començarem el setembre amb:

Bolets en temps de crisis, del Marc Estévez. (Ara Llibres)
La guia imprescindible i definitiva per trobar els bolets més deliciosos a qualsevol racó de la geografia catalana. Una radiografia completa de Catalunya amb tot el territori al descobert, comarca a comarca, bolet a bolet.

Compradors de bolets: com trobar bolets sense perdre’s pel bosc, de Cecilia Lorenzo. (Ara Llibres)
La guia que, finalment, ens explica on trobar bolets sense haver-los de collir!! Des de la corba de la carretera comarcal on es poden trobar rovellons a la venda, a la botiga de delicatessen, passant per les parades dels mercats fixos i ambulants.

Dewey, de Vicki Myron i Bret Witter. (Ara Llibres)
Una deliciosa història real d’amor, als gats i a les persones que ha batut rècords arreu del món. El llibre ha estat traduït a 30 llengües, i ha venut més d’1 milió d’exemplars. Hollywood prepara l’adaptació al cinema amb Meryl Streep com a protagonista.

La força de l’amor, de Jaume Cornella i Carme Olmo. Edició a cura de Jordi Cervera. (Ara Llibres)
Quan l’amor és més fort que les adversitats, l’esperança i l’esforç poden fer realitat allò que sembla impossible. La Carme no va deixar mai de lluitar i de creure en la recuperació del seu marit, encara que això l’enfrontes als metges que el tractaven. Avui el Jaume torna a anar en moto, a conduir, a esquiar… I és que la força de l’amor supera tots els murs, per alts que semblin.

El gran complot: qui va trair Macià? La trama italiana, de Giovanni C. Cattini. (Ara Llibres)
Per primera vegada queden al descobert les relacions i els interessos del règim feixista italià amb la conxorxa de Francesc Macià durant la dictadura de Primo de Rivera. Una història esquitxada d’espies dobles, traïcions i enganys. Una història tant apassionat com desconeguda.

Un any al paradís, d’Andrés Iniesta (Ara Llibres) — Un año en el paraíso, de Andrés Iniesta (Now Books)
Un relat íntim i personal en el què Andrés Iniesta rememora els episodis clau del millor any de la seva vida. Per primera vegada, Andrés Iniesta s’obre completament als seus fans demostrant que al darrere d’aquest grandíssim jugador hi ha una persona encara més gran. “Visca el Barça, Visca Catalunya. I visca…”

El joc de Niro, de Rawi Hage (Amsterdam Llibres)
Un retrat explosiu i ple de bellesa de dos joves que van créixer durant la Guerra Civil al Líban i avui han d’escollir el seu camí. Premi IMPAC 2008 a la millor novel·la. La novel·la sobre la Guerra Civil al Líban que hauria volgut escriure en Quentin Tarantino.

La memòria de les formigues, de Iolanda Batallé (Amsterdam Llibres)
Un debut sensacional! “És una novel·la, sobretot, diferent. Llegir-la ha estat un plaer i tota l’estona he tingut la sensació de tenir a les mans una petita obra d’artesania original i, per tant, molt valuosa” Sílvia Soler “Un còctel de tendresa i intel·ligència que pot llegir-se com un manual d’instruccions per la vida” Care Santos

A l’octubre publicarem:

un nou llibre de l’Assumpta Montellà Contrabandistes de la llibertat (Ara Llibres) Hi va haver un temps en què travessar els Pirineus es va convertir per a molts, en sinònim de llibertat. Entre 1939 i 1944 van travessar les muntanyes 80.000 persones.

Dones de primera de Sílvia Cóppulo. (Ara Llibres)
Un llibre que dóna veu i visibilitat a les experiències més enriquidores de 47 dones excepcionals que tenen coses a dir.

Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals a cura de Jaume Subirana (Ara Llibres)
Quan ens faltin les paraules per expressar el dolor, quan pensem en la mort, que tardo d’hora en espera; quan la pèrdua d’algú que estimem sembli amarar-nos de foscor, trobarem sempre un vers que ens il·lumini.

Un lloc incert de Fred Vargas (Amsterdam Llibres)
Una novel·la que uneix la millor Vargas amb el millor Adamsberg de tots els temps. Com el retrobarem amb vells amics, cada nou cas del comissari bretó desperta entre els seus seguidors la màxima emoció.

201 contes corrents de Joan Barril (Amsterdam Llibres)
Una nova col·lecció de magnífics relats breus de Joan Barril, un dels escriptors més aguts, clarividents i entretinguts del nostre país. Ja sigui per a llegir en veu alta o per gaudir en la intimitat, els relats semblen haver estat dissenyats per a produïr una sensació immediata de plaer.

I finalment al novembre us oferirem un nou llibre del Jordi Llavina Londres nevat; una petita joia a càrrec de Francesc Torralba Paraules per ser feliç, una sorpresa de la Pilarín Bayés Consells d’una àvia… i un llibre cd amb cançons i contes infantils de l’Eduard Estivill, entre d’altres títols.

Voleu saber què es diu a Internet sobre la darrera novel·la d’Andreu Martín, Barcelona tràgica? Doncs aquí us portem un recull d’alguns enllaços que parlen sobre el llibre, la novelització amb tocs de gènere negre d’una de les èpoques històriques més violentes de la Barcelona del segle passat.

- Al bloc de la llibrería Saltamartí assenyala la novel·la com un dels seus “Llibres del mes”.

- El bloc de Negra i Criminal, una de les llibreríes més conegudes de Barcelona dedicada completament al gènere negre, enllaça un article de Rosa Mora aparegut a El País el passat dia 14 de juliol.

- El Periódico de Catalunya publica una entrevista de tres minuts amb Andreu Martín de repassa els punts claus de la novel·la.

- Al diari Gara podem trobar un petit article que ens parla del procès de documentació que va seguir Andreu Martín per escriure el llibre.

- El Mundo es fa ressò del centenari de la Setmana Tràgica, recordant que la ciutat es va guanyar el sobrenom de “La Rosa de Foc” i comenta la publicació d’un parell de llibres sobre el tema.

Si voleu més informació sobre Andreu Martín podeu visitar la seva página personal, o fer una passejada per la seva pàgina a la Viquipèdia.

Aigua per a elefants és una novel·la que, com diu la seva autora, “és una història d’amor entre un home, una dona i un elefant”. Però això no és l’única cosa que fa especial a aquesta novel·la. L’autora, Sara Gruen, va escriure-la quasi completament en un mes, seguint una iniciativa anomenada NaNoWriMo.

El NaNoWriMo (National Novel Writing Month, és a dir, Mes Nacional d’Escriptura de Novel·les) proposa el repte d’escriure una novel·la de un mínim de 50.000 paraules durant el mes de Novembre. Milers de persones de tot el món hi participen cada any, ja que pot apuntar-s’hi qualsevol. És una de les comunitats d’escriptors més grans d’Internet, i els participants s’intercanvien trucs, inspiració, consells, idees i qualsevol cosa que els pugui ajudar a aconseguir el repte.

El premi no és altre que un banner certificant la teva victòria… i la satisfacció d’haver escrit una novel·la, és clar. Més de vint-i-cinc novel·les escrites durant el NaNoWriMo han aconseguit cridar l’atenció de les editorials i ser publicades. De fet, tres de les novel·les de la pròpia Sara Gruen han sorgit d’aquest projecte.

Qui ha dit que escriure una novel·la és un viatge llarg i solitari? Per què no convertir-la en una experiència multitudinària i esbojarrada? A la Sara Gruen sembla que li funciona!

Secrets, amors i assassinats en la novel·la sobre el circ que ha despertat passions arreu del món. Premi dels llibreters independents nord-americans i número 1 durant setmanes a ‘The New York Times’. Un èxit absolut de crítica i públic.

Benvolguts amics,

Per primer cop dos autors dels nostres catàlegs participaran a la Semana Negra de Gijón

Andreu Martín

Fred Vargas

D’Andreu Martín hem publicat molt recentment al nostre segell Alisis, Barcelona tràgica (més info) Una novel·la negra de rerefons històric.

De Fred Vargas varem publicar, a Amsterdam Llibres, al juny del 2008, La tercera verge (més info) i aquest mes d’octubre publicarem, també a Amsterdam Llibres, la seva última novel·la Un lloc incert.

El dia 3 de setembre publicarem una petita/gran sorpresa, que alhora és un dels llibres més esperats i estem segurs que serà un dels llibres més ben rebuts:

Un any al paradís d’Andrés Iniesta

Escrit en primera persona, Un any al paradís és el diari del triplet d’Andrés Iniesta. Copa, Lliga i Champions viscudes per l’autor del gol de Stamford Bridge, un dels jugadors més estimats del Barça.

Un relat íntim i personal en el què rememora els episodis clau del millor any de la seva vida: l’arribada de Guardiola al Barça, les tres finals, la rua pels carrers de Barcelona i el famós gol contra el Chelsea. També parla de les lesions, de la família, dels companys d’equip i del futur, i desvela alguns aspectes desconeguts de la seva vida i inclou fotografies inèdites, algunes d’elles fetes pel mateix Andrés.

Per primera vegada, Andrés Iniesta s’obre completament als seus fans demostrant que al darrere d’aquest grandíssim jugador hi ha una persona encara més gran.

El llibre l’editarem en català a Ara Llibres i en castellà a Now Books.

Al ritme que anem, crec que d’aquí molt poc els llibreters hauran d’inaugurar una nova secció que, amb la bandera blaugrana de fons i les tres copes estampades, simplement hi digui: Barça. Cada setmana apareix
una novetat, un nou punt de vista relacionat amb un jugador, amb l’entorn, amb la directiva, amb una vella glòria, i potser per l’eufòria dels tres títols o potser perquè els temps canvien, cada vegada és menys veritat la teoria segons la qual un llibre de futbol és necessàriament una ruïna.

Vivim una època d’esplendor literària blaugrana, i no falta gaire per tenir més llum sobre els fets més minúsculs de la recent història del Barça que sobre les batalles més importants de la història de la humanitat. Ja sé que pot semblar ridícul: jo ho trobo apassionant.

L’últim lliurament d’aquest nou gènere és l’estranyíssim llibre que ha publicat un medievalista tan important com Anton M. Espadaler sobre la controvertida figura de Joan Laporta. El llibre, titulat Passió absoluta (Dau Edicions), és estrany perquè es barregen, de manera abrupta i sense previ avís, la veu de l’intel·lectual amb la veu del president.

Són dos llenguatges que no tenen res a veure i posats de costat es fan nosa l’un a l’altre. Si això fos la secció d’esports, entraríem en matèria de tot el que s’hi diu, que és molt i, per cert, molt perillós.
Però hi ha una altra vessant, que és l’editorial.

Molts dels fets que se citen han estat llargament tractats pels diaris esportius, des de la ruptura amb Sandro Rossell fins a la crisi final dels directius. Pràcticament
tot el que s’explica ja ho sabíem des de fa molt de temps. Però el gran descobriment, i la gran paradoxa, és que els fets només es converteixen en Història amb majúscules quan arriben a les pàgines d’un llibre.

Després de la narració que en va fer Jordi Badia, amb el contrapunt ara del mateix president, l’últim sopar de tots els directius en un misteriós pis del passeig de Gràcia, ja adquireix connotacions bíbliques. Llegit a les pàgines d’un llibre, aquell episodi és gairebé una versió contemporània del Sant Sopar. És el poder del suport
i la màgia de la lletra impresa ben relligada: arriba a modificar i a canviar les històries. Sí, la forma canvia el fons.

Ernest Folch, El Periódico, 01/07/2009