La editora y periodista Iolanda Batallé reflexiona sobre el sentido de la existencia, y analiza la urgencia de felicidad “impuesta” en la sociedad occidental en su primera novela, ‘La memòria de les formigues’ (Ara Llibres), que desde ayer está en las librerías.

En una entrevista a Europa Press, subrayó: “El mundo en que vivimos nos obliga a ir a una velocidad acelerada, al tiempo que nos exige que seamos felices”. Unas imposiciones que los personajes de la novela intentarán contrarrestar desacelerando el ritmo de su vida, para poder entender mejor el sentido de todo.

Joana, una mujer de 42 años, cambia un trabajo de prestigio y responsabilidad por limpiar la arena de la playa con un tractor. Mientras limpia, piensa en el sentido de la existencia, en su propia historia, y en el pasado de las personas con las que ha compartido alguna parte de su vida.

La vida en el tractor representa una pausa para Joana, que aprovecha para limpiar su pasado al tiempo que limpia la playa. El vehículo marca el ritmo de la novela, y en él nacen diversas sublíneas que se entrelazan con el hilo central de la historia, en forma de correspondencias, llamadas y diarios.

Así, Batallé ofrece a sus personajes la oportunidad de observar la vida desde otro punto de vista y con otro ritmo, algo que en la mayoría de las ocasiones “no se nos permite”.

El tractor y la playa fueron las imágenes que dieron origen a la novela. A partir de ellas, Batallé decidió construir una historia “muy cercana” al lector. “Los que ya han leído el libro coinciden en sentirse identificados con alguno de los personajes o historias, y eso me satisface enormemente”, celebró.

Con ‘La memòria de les formigues’, intenta mostrar que “todos somos versiones de la misma persona”, algo patente en la relación entre Joana, su madre, su abuela y su hija. Cuatro generaciones de mujeres aparentemente distintas, que descubren que en realidad no lo son tanto.

Batallé avanzó que ya lleva escritas unas 200 páginas de su segunda novela, ‘Mala llet’, en la que comparará los perfiles humanos en una guerra con los de una empresa. Se trata de un libro aún más coral que el primero, ya que la escritora se declara una “enamorada” de los secundarios, a los que da especial importancia en todas sus creaciones.

Europa Press, adn.es, 18/09/09

Avui us portem una entrevista molt interessant: el Sique Rodríguez i el Dani Senabre, periodistes i coautors del llibre Andrés Iniesta: Un any al paradís ens han deixat fer una ullada darrera la porta de la creació del llibre. Voleu saber com és treballar amb l’Iniesta o quines són les virtuts que més valoren els qui treballen amb ell? No us perdeu l’entrevista!

- Vau decidir fer el llibre abans del triplet?

Dani: No, va ser després de la champions i fins i tot, després de la rúa. La veritat és que pels que treballem a la ràdio que el Barça guanyi tants títols és fantàstic però també porta molta feina: transmissions, programes especials…No va ser fins que no va passar tota aquesta bogeria que se’ns va acudir. Recordo que vam tenir la conversa amb el Sique en un viatge de Metro cap a casa meva i al cap de pocs minuts li vam fer arribar a l’Andrés.

Sique: La idea va sorgir perquè vam creure que l’afició, sobretot, del Barça agrairia tenir un testimoni de la temporada més existosa de la història del Barça. Com a periodistes ens vam trobar en què havíem explicat el triplet de mil maneres diferents i des de molts punts de vista però no hi havia ningú que hagués pogut explicar el triplet des de dintre. Vam creure que seria molt interessant que un jugador pogués explicar com havia viscut una temporada tan històrica. El llibre pretenia ser un record especial d’una temporada màgica.

- Per què un llibre sobre Iniesta?

D: Primer, perqué és el jugador amb qui millor relació tenim. Després perqué si t’ho pares a pensar és el millor personatge possible:
a) És un gran jugador, un dels millors del món.
b)Cau simpàtic a tothom
c) Aquest any li ha passat de tot, arribant a viure les llums i les ombres del mon del futbol: lesions per una banda i  un gol màgic per l’altre.

S: Iniesta reunia tot el ventall de sensacions, tant positives com negatives, en una mateixa temporada. A més a més, és un futbolista estimat però que mai s’havia obert a l’afició. És dels pocs que no ha fet mai cap biografia perquè això ho deixa per quan es retiri però que sí que sentia la necessitat d’explicar com havia viscut un any tan fantàstic però a la vegada tan dur. A més a més, sempre hem cregut que el personatge d’Iniesta és un exemple per tothom per la seva discreció i la seva manera d’entendre el futbol i la vida.

- Com va ser treballar amb ell?

D: Va ser un plaer. És evident que els futbolistes tenen una agenda díficil i més si estàn lesionats, s’han de recuperar i han d’intentar aprofitar les poques vacances que tenen (vam fer al llibre al mes de Juliol i principis d’Agost). Però tot i així ens va atendre molt bé i es va implicar des del primer moment. Només ens va fer patir amb les fotos, sobretot al Sique que li va agafar la recta final estant a Estats Units amb la gira de l’equip.

S: No volia que ningú de la seva família, ni dels seus amics i companys importants per ell al vestidor, faltessin al llibre. Ens anava donant fotos de tiets i cosins, cada dia. Cada dia una diferent i això, tenint en compte, que era un llibre que s’havia de fer ràpid, ens va fer patir una mica. Apart d’això hi va haver gaires problemes perquè tots tres ens coneixem de fa temps. Al principi, ell no veia clar fer aquest llibre, bàsicament, perquè creia que no interessaria gaire. Però molt aviat li vam fer veure de que sí. Vam fer reunions, vam parlar molt per telefon i ens vam enviar molts mails. Ell es va implicar força però ens va deixar clar que confiava en nosaltres perquè el coneixíem molt bé.

Llegir la resta del post »

El proper dia 15 de setembre Fito y Fitipaldis treuen al mercat el seu nou disc: Antes de que cuente diez. Es el cinqué disc d’estudi del grup, i el primer que editen en tres anys, des de l’exitós Por la boca vive el pez. Si voleu més informació sobre el procès de gravació del disc i el nou single, podeu visitar la pàgina web oficial del grup.

A Ara Llibres tenim una relació molt especial amb Fito: li vam publicar el seu llibre Soy todo lo que me pasa, al nostre segell Now Books. En aquest llibre en Fito explica en primera persona el seu viatge personal y musical des de la seva infància, l’interès per la música, els primers concerts, l’èxit de Platero y tú, la creació de Fito y Fitipaldis… I també parla de la persona, de Fito Cabrales, i com la seva personalitat i el seu esforç l’han convertit en el fenòmen  musical que és avui dia.

A partir de dimarts de la setmana vinent, Fito y Fitipaldis presentaran i signaran el seu nou disc a diverses ciutats de la geografia espanyola:

15 setembre, Madrid: Fnac Callao
16 setembre, Zaragoza: Fnac
17 setembre, Barcelona: Corte Inglés Diagonal
18 setembre, Bilbao: Fnac
22 setembre, Valencia: Fnac
23 setembre, Sevilla: Corte Inglés.

Si sou fans de Fito y Fitipaldis, no deixeu de anar-hi. De ben segur que, si us hem picat la curiositat, a la secció de llibres del Corte Inglés i de l’FNAC trobareu el llibre i podreu aprofitar i que us signi el nou disc i el llibre.

Una nit d’estiu, amb uns amics, vam jugar a fer futurologia barata i vam imaginar-nos un d’a¬quells fets que no solen passar mai però que serveixen per omplir les hores mortes. Ens vam imaginar què faria Joan Laporta quan deixés la presidència del Barça, i el més llest de tots va sentenciar: “Farà un partit polític”. Tots ens vam posar a riure justament perquè ho deia seriosament.

La ideologia d’aquest partit, continuàvem en broma, era molt fàcil de resumir: independentisme declarat, liberalisme salvatge, regulació dels immigrants, és a dir, les idees que molta gent que l’envolta, des de periodistes fins a alguns membres de la seva junta, repeteixen constantment en públic. Un partit que diria en veu alta allò que els altres partits no s’atreveixen a dir, que a Espanya li diria un “Prou!” ben alt i ben fort i que fugiria del Seny tradicional per començar una gran Rauxa. Un partit que tindria a la seva seu l’estelada al costat de la bandera dels Estats Units, i al seu llibre d’estil hi posaria que als votants d’Iniciativa sempre se’ls hauria d’anomenar comunistes. Un partit que consideraria que Jordi Pujol va ser massa moderat i que ara és el moment de fer un pas endavant. Un partit decebut amb tots els partits polítics catalans: el partit del Tot o Res, dels traïdors a la pàtria, del “Que n’aprenguin” i del “Pit i collons”. El partit dels empresaris i dels negocis liberals, que tindria prohibit pactar amb ERC, PSC i IC, però que, per proximitat liberal, es podria plantejar un flirteig amb el PP. El partit dels proamericans i proisraelians, però evidentment anti-Obama. El partit contra l’Estat, contra totes les regulacions i contra el sistema, sigui quin sigui. La nit avançava i seguíem la broma, quan algú de sobte va dir: “Un partit d’ultradreta”. I aquí es va acabar la broma, la futurologia i també la nit.

Una de les coses que demostren que Laporta no deixa indiferent a ningú és que, si l’elogies, corres el perill de ser anorreat pels antilaportistes. Si el critiques, els seus partidaris no t’ho perdonaran. El president s’ha convertit en un personatge radicalitzat pels qui l’envolten i també pels qui disparaven contra ell, i ja no admet adhesions a mitges. O estàs amb ell o estàs contra ell. Ja fa bastant de temps, quan encara estava envoltat de gent amb talent, el seu entorn tolerava els matisos i encaixava les crítiques. Ara ja no. Però també és veritat que els seus enemics tampoc toleren els elogis. I els qui no li reconeixen els mèrits estan fent senzillament el mateix que fan els qui l’adulen: practicar el sectarisme.

I no es pot oblidar que Laporta és en ell mateix un personatge contradictori. Ha estat el primer president de qualsevol club a enfrontar-se als grups violents, posant en perill la seva integritat física. Ha sabut resistir una pressió insuportable i ha estat segurament la primera persona d’aquest país que no ha dimitit quan li demanaven els editorials de tots els diaris del país, i al mateix temps no ha estat capaç d’assumir les conseqüències democràtiques d’un vot en contra de més del 60% dels socis. Ha estat fidel a la idea de futbol de Cruyff, i aquesta fidelitat és la que ha portat el club a guanyar tots els títols. Es va saber envoltar del millor equip directiu de la història del club, que van transformar el club per sempre, però va ser incapaç de retenir-los.

I vet aquí que, amb tots els sentiments que desperta, divendres que ve el president Laporta encapçalarà una manifestació a favor de la independència. Mig país s’ha posat a discutir si això és o no és legítim, si s’està aprofitant del seu càrrec de president o de si pot ofendre la gent que, sent del Barça, no pensa com ell. Jo, que estic com ell a favor de la independència de Catalunya, crec que s’equivoca fent explícites les seves idees, siguin quines siguin, perquè el president del Barça representa moltes ideologies, no només la seva. Però això és el que menys m’importava quan vaig llegir la notícia. La vaig llegir i vaig tenir un calfred: vaig pensar en aquella nit d’estiu i en la fantasia que vam tenir uns quants amics. Just quan tornava a recordar amb un somriure el Partit Laportista, al meu mòbil va entrar un SMS. Era del meu amic, el més llest, i em va deixar glaçat: “Ho veus? El PL no era cap broma”.

Ernest Folch, Avui, 8 de setembre de 2009

De vegades necessitem llegir llibres que et recordin que el món està ple de casualitats meravelloses i que molt sovint els humans rebem ajuda d’on menys ens ho imaginem. El proper dia 10 de setembre surt a la venda una de les nostres últimes novetats: Dewey. El gatet de biblioteca que ha commogut el món, de Vicky Myron i Bret Witter, que explica una d’aquestes històries.

Durant la dècada dels 80, Vicky Myron era una bibliotecària d’un petit poble d’Estats Units que no passava pel seu millor moment; de fet ni ella ni el poble. La Vicky, mare soltera,  separada d’un marit alcohòlic, acabava de perdre la granja familiar. El seu poble, Spencer, patia una de les pitjors crisis de la història.

Un matí d’hivern la Vicky es trobà un gatet de poques setmanes dins la bústia de retorn de llibres. L’animal estava mig congelat, però de seguida va apropar-se carinyosament a la Vicky i als seus companys de feina, agraït que l’haguessin salvat. El gat, a qui li van posar el nom de Dewey, no tan sols va sobreviure sinó que es va convertir en la mascota de la biblioteca. Dewey es sentia com peix a l’aigua entre els llibres i els passadissos de la biblioteca, i la Vicky es va encarregar de tenir-ne cura.

Dewey no és un gat qualsevol, es tracta d’un ésser especial. Te un sisè sentit i s’apropa sempre a aquelles persones que ho passen malament, per fer-los companyia. Si en un grup de nens que feien una activitat n’hi havia un que es quedava relegat, de seguida tenia el Dewey a sobre demanant carícies i jugant. No hi havia persona necessitada que no rebés les atencions del Dewey.

Aviat diversos mitjans de comunicació es van fer ressò del gat de biblioteca que ajudava a les persones, i en Dewey va arribar a ser conegut a tot el país, fins i tot es va convertir en un gran orgull i un símbol d’esperança per al poble.

En Dewey va viure dinou anys, i després de la seva mort la Vicky Myron va decidir escriure un llibre dedicat tant al gat com a la influència que aquest va tenir sobre ella mateixa i sobre el poble d’Spencer. El llibre, escrit en companyia de Bret Witter, s’ha traduït ja a més de 30 llengües, ha venut més d’1 milió d’exemplars i Hollywood prepara l’adaptacio de la història al cinema; Meryl Streep en serà la protagonista.

Dewey és una història deliciosa d’amor als llibres, als gats i a les persones.