Finals d’octubre és época de plujes, de tardor, de panellets, de castanyes i moniatos, del canvi d’hora i de passar els vespres al sofà amb una manteta i una xocolata calenta. Però de vegades ens oblidem que el dia 1 de Novembre és Tots Sants, el dia que tradicionalment es fa una visita al cementiri per recordar als nostres familiars que ja han mort.

Avui us volem recomanar un llibre: Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals on Jaume Subirana ha recollit un conjunt de poemes que ens ajudaran en aquests moments de dol i comiat. Si no sabeu què llegir al funeral religiós o civil d’un familiar que us ha deixat fa poc, si necessiteu un text especial per escriure als recordatoris, si voleu recordar l’anniversari de la mort d’un èsser estimat o simplement, seguint l’esperit de Tots Sants, voleu visitar el cementiri amb un detall especial, de ben segur que a les pàgines d’aquest llibre trobareu el poema que expressa exactament el que vosaltres voleu dir i no podeu.

Com diu el Francesc Torralba al pròleg del llibre:

La poesia ens ajuda. Hi ha circumstàncies en les quals el més sensat és callar, guardar silenci respectuosament, abstenir-se de parlar i donar la paraula als poetes perquè expressin aquells sentiments que no som capaços de formular, perquè comuniquin aquells estats d’ànim tan secrets que, per pudor o sentit del ridícul, tendim a censurar.

Abaixa, oh Mort, les tanques!

Abaixa, oh Mort, les tanques!
Els folcs solen venir
cansats, quan ja no belen
i acaba el seu camí .
És la teva la nit més encalmada,
cap clos no és tan segur,
ets massa a prop perquè puguem cercar-te
i massa tendra per parlar de tu .

Emily Dickinson
Traducció de Marià Manent

Aquest llibre pot marcar una inflexió en la consciència col·lectiva» Àlex Rovira

La crisi econòmica és només el símptoma més tangible d’una crisi més profunda que s’expressa en múltiples àmbits: és una crisi sistemàtica, lligada a la nostra forma obsoleta d’entendre el món.

Bona crisi mostra on som i com hem arribat fins aquí, i presenta un nou paradigma postmaterialista que ens pot guiar cap a una societat més sana, sàvia i ecològica i cap a un món més ple de sentit.

Bona crisi ens ofereix la recepta per trencar amb una societat depredadora i construir una economia al servei de les persones.

LA CIUTAT COMTAL VIU ENVOLTADA DE POLÈMIQUES

Segur que les recorden. Són unes fotografies ben enquadrades, l’escenari són les columnes de darrere el Mercat de la Boqueria. És de nit, però un fotògraf competent, Edu Bayer, ha salvat perfectament aquesta dificultat i veiem l’escena amb una claredat total. L’actor principal és un suposat turista, i la víctima és una prostituta, que presta els seus serveis en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. La imatge no té res que no sapiguem però ho té tot: ensenya les nostres vergonyes d’una manera directa, cruel i salvatge. Era només una imatge, però va impactar com un míssil sobre els mitjans i ara ja podem dir que es va convertir en el símbol per a un grapat de gent que considera que Barcelona porta anys degradant-se.

EL MISSATGE DE LES IMATGES era inequívoc i portava enganxat dues idees que de tan clares estaven pràcticament redactades al peu de la fotografia. La descodificació de la imatge va ser unànime i deia així: a Barcelona la prostitució es practica a tot arreu, en qualsevol lloc i de qualsevol manera, i el turisme que arriba a la ciutat és cada vegada més massiu i de menys qualitat. (És sorprenent que, setmanes després, ningú s’hagi preguntat per què es van publicar les fotografies en aquell moment, per què les va publicar qui les va publicar, o per què, per exemple, en un detall escabrós, es protegia la identitat del botxí-turista amb la típica pixelització dels ulls).

PERÒ LA IMATGE NO VA SER SINÓ EL PENÚLTIM cas d’una sèrie de polèmiques sobre la vida quotidiana de Barcelona. Un dia ens despertem amb la notícia que som la ciutat més sorollosa d’Europa, l’endemà que som la ciutat més mal il•luminada, l’altre que l’augment de turistes ha provocat la xifra rècord de 80.000 robatoris de carteristes. I un dia són els excrements dels gossos, l’endemà que tenim els carrers bruts i evidentment un altre dia són les obres. Els temes són tractats amb profunditat en dues, tres pàgines, hores de ràdio, i enmig del bombardeig una sola música de fons: queixa, queixa i més queixa.

DE TOTS ELS TEMES, N’HI HA UN QUE és el preferit i retorna cada cert temps com la sopa d’all: el Bicing i les bicis en general. Si féssim cas del que llegim o sentim, ens podríem arribar a pensar de veritat que vivim enmig d’una guerra civil en què uns tirans sobre dues rodes atropellen expressament els vianants. O ens creuríem que la convivència entre corredors, bicis i vianants ja no és possible. Vaig pensar que estàvem portant la malaltia fins al paroxisme quan, abans-d’ahir, fa just quaranta-vuit hores, Alberto Fernández Díaz proclamava, en una entrevista amb Jordi Basté, que a Barcelona hi havia “bicifòbia”. Bicifòbia! I es va quedar tan fresc. I va ser llavors quan vaig sentir a dins meu un “prou!” ben alt que esclatava després de mesos de setge mediàtic. Va ser quan vaig pensar que de la mateixa manera que respecto que hi hagi ciutadans emprenyats, espero que ens comencin a respectar als que proclamem en veu alta i sense vergonya que ens sentim molt feliços de poder viure en una ciutat tan fantàstica com aquesta. Sí, sí, ho han llegit bé. Estic orgullós de viure a Barcelona. M’encanta treballar-hi. Sóc feliç corrent pel costat del mar. Sóc feliç anant en bici. I sóc feliç passejant el meu gos pel carrer. I no penso demanar perdó per dir-ho.

AIXÒ NO VOL DIR que en aquesta ciutat no hi hagi problemes molt greus, ni que no hagi augmentat la inseguretat ni que el creixement del turisme no arrossegui conseqüències difícils de digerir. Estic a favor de denunciar les irregularitats i de combatre la corrupció que hi hagi pogut haver, com el cas del Fòrum. No pintaré cap panorama idíl•lic, però ja aviso que no m’empassaré les fòbies apocalíptiques i poc innocents d’alguns opinadors. És l’hora de revoltar-se i dir que, alguns, no sé si pocs o molts, no hi estem d’acord. I no és una revolta política, m’és igual qui mani. No m’importa si a Barcelona canvia el govern de la ciutat; ho trobaria perfectament sa i democràtic i estic convençut que el grup de CiU a l’oposició fa una molt bona feina i està totalment capacitat per governar-nos. I és que la paradoxa és que la majoria de campanyes s’han llançat des dels mitjans, no des de l’oposició.

LA SETMANA PASSADA VAM SABER QUE Barcelona era la quarta ciutat d’Europa preferida per fer negocis, per darrere només de Londres, París i Frankfurt. Ens visiten cada any milions de persones. Els qui viatgem sabem que n’hi ha prou de dir que ets de Barcelona perquè se t’obrin les portes. Però mentre mig món es deleix per menjar als nostres restaurants, anar a veure el Barça i comprar a les nostres botigues, aquí ens disparem un tret al peu. Barcelona està sent assetjada, i el més graciós és que l’estem assetjant nosaltres mateixos des de dins, mentre el món des de fora ens contempla amb admiració. El dia que deixem d’estar enfadats amb nosaltres mateixos, n’hi haurà prou que sortim al carrer perquè descobrim, com deia el malaurat Andrés Montes, que la vida pot ser meravellosa.

Ernest Folch, Avui, 24 d’octubre de 2009

Fa molt poc hem publicat el llibre Paraula de Pep. De Pep Guardiola s’han escrit moltes coses i probablement se n’escriuran moltes més. Gairebé tothom ha fet pública la seva opinió sobre l’entrenador de més èxit del moment. Però què pensa, realment, Pep Guardiola? Quines són les claus de l’artífex de la millor temporada esportiva de la història del Barça?

La millor manera de passar una eliminatòria és anar de cara al gol. No en conec cap altra de millor.

Al final nosaltres fem un espectacle esportiu, de vegades, més cultural per a la gent. I tant de bo puguin venir! Perquè, desenganyem-nos, nosaltres sóm millors amb l’afició que sense ella.

El talent d’aquests jugadors és el que fa que les coses siguin més senzilles. Ells i la seva humilitat.

Sóc un nen amb sabates noves.

Oi que us podeu imaginar perfectament al Pep Guardiola dient això? Doncs de frases com aquestes en podreu trobar un bon grapat més al llibre, Paraula de Pep, totes elles recollides pels periodistes Santi Padró i Xavier Garasa.

El Santi i el Xavier van ser també els encarregats de crear el programa de televisió que va precedir el llibre. El programa va ser el resultat d’una exhaustiva feina d’edició i llargues nits a la sala de muntatge d’aquests dos grans professionals de la televisió i l’esport. El seu instint va encertar al centre de la diana, ja que el programa va ser un rècord d’audiència. Si per qualsevol cosa us el vau perdre, aqui el teniu:

Honorable Sr. Ernest Maragall, cuando anunció que daría el paso de incorporar ordenadores a las aulas para sustituir los libros de texto descubrí que se había ocupado de las máquinas pero se había olvidado lo más importante: los contenidos. Y me vino a la cabeza una serie de preguntas que me imagino que no me responderá.

¿Por qué da más importancia a una máquina que a los textos? ¿Cómo puede pretender que el paquete de contenidos que hasta ahora costaba más de 150 euros por alumno y años ahora solo valga 30 si no es rebajando la calidad? ¿Por esto solo una empresa y sin ninguna experiencia en el sector, Digital Text, ha sido capaz de asumir tantos contenidos a un precio tan barato? ¿Por qué ha prescindido de toda la experiencia del sector editorial, de los autores y de los directores científicos que durante tantos años han defendido el rigor? ¿Cómo es posible que los profesores solo puedan escoger una opción y hayan perdido la libertad de cátedra, es decir, de escoger libremente qué y cómo tienen que trabajar sus alumnos? ¿Es serio que un alumno encuentre preguntas del estilo «Rómulo y Remo fueron amamantados por un león? ¿Cierto o falso?». ¿Es serio usar como conejitos de indias a los alumnos, padres y profesores con materiales de dudosa calidad pedagógica? ¿Cómo garantizará usted que habrá una dirección científica adecuada? ¿Saben los padres que si el ordenador se pierde o se estropea son ellos los que lo tendrán que pagar entero? ¿Ha explicado a la gente que en el resto de España el ordenador es totalmente gratis pero que en Catalunya los padres tendrán que pagar el 50%? ¿Saben los padres que son ellos los que deberán pagar unos 400 euros anuales por el ADSL en casa para que los alumnos puedan hacer los deberes? ¿Quién ayudará al profesor y a los padres cuando surjan problemas informáticos? ¿Y es consciente de que preservar la calidad de los contenidos no es un problema específico de los editores, sino de toda la sociedad, empezando por los profesores, siguiendo
por los padres y acabando con los alumnos? Una última pregunta: ¿Por qué no ha tomado esta iniciativa con el consenso de todos los agentes sociales, como se ha hecho por ejemplo en Francia, y lo ha hecho contra todo el mundo, corriendo y de madrugada? Muy cordialmente.

Ernest Folch, El Periódico, 30 setembre 2009

Benvolgut lector, li demano un petit favor. Deixi sisplau un moment de llegir aquest article, vagi a la pàgina 47, faci una ullada ràpida i torni pacientment, per favor, a aquesta mateixa línia. Gràcies. Ha vist en diagonal la cartellera de la ciutat de Barcelona. No deu haver tingut temps, segur, de comptar totes les pel•lícules que fan aquesta setmana. En fan 234. Com que no ha tingut temps, segur, de veure res, li proposo una endevinalla: de les 234 pel•lícules, quantes creu que estan doblades al català? 123? 214? 54? 98? No, no n’ha endevinat cap. La resposta és: dues. 2. I encara que sembli un error, no ho és. Torni un moment a la pàgina 47 i veurà que no l’enganyo. I és que el que sembla una broma de mal gust, és una realitat tranquil•lament acceptada per tothom. Menys de l’1% de les pel•lícules que s’estrenen a Catalunya es doblen al català, que és el mateix que dir que més del 99% no ho estan.

NO EL MOLESTARÉ MÉS, PERÒ ARA ANIREM a visitar mentalment uns quants llocs. Segur que si té fills alguna vegada ha pensat: ja que no vaig poder veure la pel•lícula en català, provem de comprar el DVD en català. Podríem anar a la botiga que tenim més a prop. Mirem a l’atzar l’última novetat, Hotel para perros. Mala sort. L’idioma és “inglés, español y portugués”. O provem alguns dels clàssics de Disney: 101 dálmatas, La sirenita o Dumbo. Mala sort també, no hi ha l’opció de veure-les en català. Provem amb les pel•lícules d’adults. Mala sort. O va, provem amb els documentals. Tampoc. Mala sort sempre.

ARA PODRÍEM TORNAR A CASA I POSAR LA TELEVISIÓ: el percentatge ha millorat una mica però no es faci il•lusions, menys del 20% dels canals són en català. Ara podríem també anar a agafar un AVE a la parada del Camp de Tarragona. A la llibreria, de manera visible, la proporció de català a castellà és més o menys de 10 a 1, i el mateix passa als aeroports, a les estacions de trens i a les terminals d’autobusos, llocs tots ells de concessió pública. Podríem també anar a qualsevol supermercat i completar així el tour del terror lingüístic. Ja ni ens plantegem que l’etiquetatge de productes es faci respectant que “el català és la llengua pròpia de Catalunya”. Comprar una llauna de tonyina etiquetada en català és senzillament una entelèquia, fins al punt que si la trobéssim arribaríem a casa, la guardaríem com una raresa i ni tan sols ens la menjaríem.

I ÉS QUE PORTEM TANTS ANYS amb la cantarella del mercat lliure, ens hem autoconvençut amb tanta convicció que no es pot actuar sobre l’empresa privada i hem dit tantes vegades que no podíem regular contra el mercat, que de tant repetir-ho ens hem pensat que era veritat. Països molt més avançats que el nostre ja fa temps que actuen contra el mercat per protegir la seva llengua i no passa res. A França troben el més natural del món defensar el seu cinema amb quotes. Aquí, en canvi, ens hem cregut l’argument que produir en diversos idiomes és un sobrecost inassumible i trobem normal que Danone, com explica la Plataforma per la Llengua, etiqueti en serbocroat o finès, llengües amb molts menys parlants que el català, i en canvi sigui incapaç de fer-ho en la llengua del país on té la seu.

PORTEM MOLTS ANYS TENINT PACIÈNCIA i sent educats, però són els mateixos anys que hem passat sense fer res. Ja hem vist que el mercat, per ell sol, tendeix a ser salvatge. Per tant, domestiquem-lo. El mercat no té les seves pròpies lleis, el mercat s’ha de sotmetre a les lleis. Em sembla molt bé que una empresa de refrescos pensi que no cal etiquetar en català, el que no pot ser és que l’hi tolerem. Un ciutadà qualsevol té dret a tenir una oferta equitativa en català i a no ser humiliat havent de recórrer quilòmetres per veure una pel•lícula en la seva pròpia llengua. És l’hora de les quotes a les pel•lícules, de les sancions a les empreses que no compleixen la normativa. Portem molts anys fent pedagogia i intentant convèncer a tothom, i no ho deixarem de fer. Però ara és l’hora d’actuar: de regular i, si cal, de prohibir.

SÍ, JA SÉ QUE ESTIC OFENENT MOLTS LIBERALS. Sé també que la ideologia dominant proclama als quatre vents el lema Com menys Estat, millor; com menys intervenció, millor. Però el català és la llengua feble, i mentre n’hi ha uns que fan circular un acudit molt bo segons el qual el castellà està perseguit a Catalunya, la pura realitat és que a casa nostra és gairebé impossible fer una vida simplement bilingüe. Sovint oblidem que la millor llei que s’ha aprovat mai en aquest país és la més intervencionista de totes: la immersió lingüística. Una llei que posa quotes, obliga a ensenyar el català i evita temptacions en nom del pragmatisme. Si ho haguéssim deixat en mans del mercat, les escoles haurien optat massivament pel castellà. La bona notícia és que encara hi som a temps. Simplement hem de girar la frase i dir: Com més intervenció, millor. Demano perdó: no sóc liberal. Això sí, prometo revisar els meus principis el dia que vostè i jo puguem mirar la cartellera sense pensar-nos que ens han pres el pèl.

Ernest Folch, Avui, 10 d’octubre de 2009

Una de les imatges més clàssiques i típiques de la tardor catalana és la del boletaire amb el cistell ple d’exemplars encara humits i plens de terra. La nostra gastronomía està plena de referències als bolets, i els aficionats a collir-los creixen any rera any. Des d’Ara Llibres us oferim dues opcions per viure intensament la temporada boletaire:

Bolets en temps de crisi, de Marc Estèvez, és un llibre senzill i pràctic que fa una completa radiografía de totes les zones boletaires de Catalunya. Ja no cal fer hores i hores de cotxe per poder buscar bolets: amb aquest atles de bolets, podreu conèixer les zones de bolets més properes a casa vostra, les varietats que s’hi poden trobar, quant dura la temporada, i altres idees i consells per omplir el rebost de rovellons sense haver-los de comprar al súper!

El Marc Estévez va néixer i créixer a Barcelona, però el soroll de la ciutat el va empènyer finalment cap al món rural. Viu a Castellar de la Ribera, al Solsonès, lluny de les aglomeracions. El seu paper actiu en el món de la recol·lecció i comercialització professional de bolets l’ha portat a recórrer bona part dels països d’Europa i part d’altres continents i ha dut a terme tasques tan sorprenents i enriquidores com la de formar boletaires professionals a les regions rurals més desafavorides amb la intenció de dotar-los d’un mitjà econòmic i una nova forma de vida que els permeti prosperar.

Si heu patit la vergonya de sortir de cap de setmana per anar a buscar bolets i heu tornat amb el cistell buit, o si només sou fanàtics dels bolets a la cuina però això de la natura i la caça de l’exemplar salvatge no és del vostre gust, podeu fer-li una ullada a Compradors de bolets. Com trobar bolets sense perdre’s pel bosc, de Cecília Lorenzo. Es tracta d’una guia fantàstica que explica on trobar bolets… sense haver-los de collir. Des de botigues fixes o parades ambulants, fins a fires especialitzades

La Cecília Lorenzo és periodista especialitzada en viatges i rutes per Catalunya. Ha escrit nombrosos llibres, guies i reportatges i ha dirigit durant deu anys la secció «Escapades» del suplement Què fem? de La Vanguardia. També ha col·laborat en publicacions com Viajes National Geographic, les guies de turisme del RACC, Descobrir Catalunya, El meu país. Tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya o Turismo rural, entre d’altres.