Les barbaritats de Fèlix Millet, a totes les llibreries a partir de dijous 3 de desembre

De vegades, els fets són inapel•lables!

-A l’Avui (19/09/2009) David Castillo escriu:

Magnífica primera novel·la de Rawi Hage[...]. Novel·la d’un vitalisme absolut, per la seva brillant caracterització dels personatges, dibuixats amb talent.[...] El joc de De Niro és una obra mestra.

-Al suplement Cultura/s (04/11/2009) de La Vanguardia, Antonio Lozano escriu sobre Rawi Hage i Aleksandar Hemon (El proyecto Lázaro, Duomo):

Un bagaje de experiencias límite con un ríquisimo potencial para reformularlas desde la ficción y hacerlo por medio de una lengua prestada a la que se le aporta un enfoque único convierten sus libros en una amalgama de juego, experimentación, frescura y caos controlado.

Els més joves segurament no us sonarà el nom de Pilarín Bayés, però … i la imatge de sota, us porta algun record? Segur que sí!

Ara sí que sabeu de qui parlem, oi? La Pilarín Bayés és una de les il·lustradores més conegudes i estimades de Catalunya. Tots hem llegit llibres il·lustrats per ella i hem gaudit amb el seu estil tan personal, ingenu però alhora ple d’humor.

La Pilarín, va nèixer a Vic dins una família molt relacionada amb les arts, va començar la seva carrera professional l’any 1964, dibuixant per la revista infantil Cavall Fort. Des de llavors ha il·lustrat més de 600 llibres infantils, i milers cartells, portades, articles, acudits, concursos, auques, tríptics, nadales, calendaris, postals…

Avui, però, us presentem una petita joia. Pilarín Bayés escriu, per primera vegada, un llibre amb més lletra que dibuixos: Punyeta! Consells d’una àvia als seus néts.

A la il·ustradora més popular de Catalunya li encanta exercir d’àvia, i aquest cop ho fa d’una manera ben especial. Punyeta! és una carta oberta en què reflexiona, amb sentit de l’humor i amb la saviesa que li han atorgat els anys, sobre les coses que considera realment importants: la família, l’art, la societat, la religió, la política…

Una obra sincera i entranyable.

Un bon dia, algú es va despertar amb una idea brillant però perversa: proposar-li la conselleria d’Interior a Joan Saura per al segon tripartit que s’acabava d’anunciar. Sabem molt bé les raons de la proposta. Es tractava d’aconseguir fer evidents, perdó, fer ridículament evidents, les contradiccions entre la ideologia d’Iniciativa per Catalunya i la realitat tossuda del poder. Aconseguir, en resum, que aquell qui ha aparegut tota la vida com la imatge antisistema hagi, per força, de defensar el sistema; que aquell que se sentia proper a la ideologia okupa hagi d’ordenar desallotjaments als mossos que depenen d’ell. Sabem per què li van proposar; el que no sabem encara és per què Joan Saura ho va acceptar i va caure en la trampa, perquè el que va venir després ha estat del tot previsible. Iniciativa es va convertir en el flanc dèbil del segon tripartit i a partir d’aquí cada decisió, cada acte, ha estat simplement un viacrucis.

I LA VERITAT ÉS QUE JOAN SAURA NO HA AJUDAT, perquè no ha sabut o no ha pogut diferenciar entre la seves idees i les seves obligacions com a conseller, i crec que queden pocs col•lectius a Catalunya que no li hagin demanat la dimissió. Compta amb el mèrit dubtós d’haver perdut la confiança dels mossos i dels anti-Bolonya el mateix dia i per les mateixes circumstàncies. Sovint s’ha explicat molt malament i, com la majoria de polítics, ha pensat que reconèixer un dels múltiples errors que ha comès era simplement acceptar la rendició.

PERÒ UNA COSA ÉS QUE JOAN SAURA NO HAGI ESTAT un bon conseller d’Interior, i una altra molt diferent és que assistim des de fa un temps a una persecució. S’ha obert la veda. La cacera va començar quan Joan Saura donava bons arguments als depredadors, però s’ha fet extensa a tot el partit sense pietat, i d’un temps ençà s’ha convertit en la definitiva caça al progre, segurament l’esport preferit a la majoria de tertúlies i articles del país. Hem passat de la crítica raonable a la gestió d’un conseller a la histèria col•lectiva contra una ideologia. La defensa de l’impost de successions, de la velocitat variable o de l’ecologia és ridiculitzada fins a extrems delirants.

CAP PARTIT ÉS ATACAT AMB AQUESTA CONTUNDÈNCIA perquè cap partit està tan desprotegit. Tots els partits a Catalunya compten amb els seus suports mediàtics i amb les seves complicitats. PSC i CiU guanyen per golejada, i podríem elaborar una llarga llista de la gent que escriu al dictat mil•limètric dels seus interessos. ERC i fins i tot el PP, sí, fins i tot el PP, tenen més adeptes que Iniciativa. I és que l’atac a Iniciativa interessa tàcticament a tothom: al PSC, perquè això el desgasta menys; a ERC, perquè li permet ser el soci seriós del segon tripartit; a CiU, perquè li permet erosionar el govern.

I UNA DE LES COSES més sorprenents d’aquest atac massiu és que es produeix entre opinadors i articulistes que es passen el dia reclamant més unitat entre els partits sobiranistes. Els qui ens venen tot el dia que parlen i actuen per defensar els interessos de Catalunya, són incapaços de reconèixer-li a Iniciativa que és també un partit sobiranista, que defensa inequívocament la llengua catalana quan cal i que té també molt clares totes les qüestions identitàries. A Iniciativa no se li reconeix mai que gràcies a Rafael Ribó es va separar d’Izquierda Unida i va esdevenir un partit propi. Per cert, va fer els deures que encara ara esperem que faci el PSC. I el que explica la posició general, la políticament correcta, és que fins i tot els qui diuen que prioritzen el país per sobre de tot, en veritat prioritzen només el seu, de país. O el que és millor: prioritzen la seva ideologia contra la seva contrària.

L’ATAC A INICIATIVA, DERIVADA POLÍTICA DEL GENÈRIC atac al progre, es fa sempre de la mateixa manera. En primer lloc, se’ls anomena comunistes com a sinònim de feixistes, se’ls fa passar per amics de Fidel Castro i en alguns casos per simpatitzants de Ceausescu. Són amics dels sindicats i simpatitzants dels “peluts” antiglobalització. Se’ls ridiculitza fent-los passar pel que no són i se’ls fa dir coses que no han dit mai. Els mateixos que els acusen de ser dogmàtics són justament els qui practiquen el dogma contrari, però en definitiva també dogma i també radical: el capitalisme i el lliure mercat com a veritat suprema, la defensa de Berlusconi (abans de Bush) i dels empresaris en general. Contra els vells tòpics, idees encara més tronades.

NO CONEC NINGÚ DELS DIRIGENTS actuals d’Iniciativa, i igual que als altres partits, no els tinc ni simpatia ni antipatia. Aquest article no és, doncs, una defensa personal. Tampoc és una defensa ideològica. És només la reacció a un ambient de cacera general. Iniciativa no és el millor professor de l’escola, ni segurament el més brillant, però és la víctima que tots els alumnes escarneixen, ridiculitzen, insulten i vexen des de tots els racons de l’aula. Hi ha uns pinxos al davant de la massa, imposant la seva ideologia, i també la seva intransigència. Amb mi que no hi comptin. Ni amb aquesta cacera ni amb qualsevol altra.

Ernest Folch, Avui, 21 de novembre de 2009

Dos dels llibres publicats a Ámsterdam llibres ens transporten a una mateixa zona del món: Pakistan i Afganistan, dos països limítrofes que viuen uns dels moments més convulsos de les seves respectives històries. Dos llibres molt diferents (una novel·la i una història basada en fets reals), que ens mostren dues realitats de la regió: la lluita d’un home per a construir escoles a Pakistan en agraïment a l’acolliment que va rebré del poble paquistanés, i la vida d’un nen afgà que marxa amb la seva família a California fugint d’un passat inevitable.

TRES TASSES DE TE

Tres tasses de te és l’obra revelació de la temporada. Explica la història de Greg Mortenson, que, superant tota mena d’adversitats, ha construït 55 escoles a les àrees més perilloses, remotes i antiamericanes del món. L’any 1993, Mortenson va sobreviure a un accident quan intentava l’ascensió del K2 i es va perdre a les muntanyes del Karakoram, a l’Himalàia. Ferit, va arribar a una vila paquistanesa, on el van acollir i curar. Com a mostra del seu agraiment, Morten son els va prometre que tornaria i els construiria una escola. D’aquesta promesa va néixer una de les campanyes humanitàries més increïbles dels nostres temps: la lluita contra l’extremisme, contra tots els extremismes, d’un home sense recursos, amb la construcció d’escoles, especialment per a noies, a la terra dels talibans.

Greg Mortenson (Minessota, Estats Units, 1957) és el director de l’Institut per l’Àsia Central. Exescalador, cada any es passa uns quants mesos construint escoles al Pakistan i l’Afganistan. Actualment viu a Montana amb la seva dona i els seus dos fills.

David Oliver Relin és un periodista rodamons que té més de quaranta premis pels seus escrits editorials. És col·laborador habitual de les revistes Parade i Skiing Magazine. Actualment viu a Portland, Oregon.

EL CAÇADOR D’ESTELS

Una bellíssima novel·la sobre l’amistat, la traició i el preu de la lleialtat. La inoblidable i colpidora història de l’amistat entre dos nens, l’Amir i en Hassan, que creixen junts a Kabul durant els últims dies de la monarquia afganesa, un d’ells, fill d’un home ric i poderós, i l’altre, un hazara de classe inferior. Després de la invasió soviètica, l’Amir i el seu pare abandonen el país i comencen una vida nova a Califòrnia. Però el passat sempre torna, i el pes de la traïció de vegades esdevé massa feixuc.

Khaled Hosseini (Kabul, Afganistan, 1965). Ha viscut a l’Afganistan, a París i als Estats Units. És metge i actualment viu a Califòrnia. Després de l’èxit de Mil sols esplèndids publicada també per Amsterdam Llibres, arriba El caçador d’estels, la seva primera novel·la, una història que ha captivat milers de lectors a tot el planeta.

Sens dubte, el fenomen literari més espectacular dels últims anys. Més de 6 milions de llibres venuts arreu del món, traduït a 42 idiomes, més de dos anys a la llista de llibres més venuts del ‘New York Times’.

Encara no heu enviat la foto del vostre “Dewey”?

L’Illa els llibres continua buscant el DEWEY CATALÀ, podeu enviar les fotos fins el 31 d’octubre. Les millors tindran premi!! Ara, penseu que estem buscant el DEWEY CATALÀ, totes les fotos que heu enviat són precioses, però… tindran premi les més treballades, aquelles que s’intueixi que s’han fet pensant en el concurs i en el llibre Dewey. El gatet de biblioteca que ha commogut el món

L’illa dels llibres busca el Dewey Català.
Envia un fotografia de la teva mascota, especialment gat o gata a illadelsllibres@hotmail.com i guanya llibres d’en Dewey (Ara Llibres) i entrades a l’Aquarium.
Aquesta és un tria d’algunes fotografies rebudes fins ara. Teniu temps fins el 31 d’octubre!

Hem passat de l’oasi a un tsunami i ens despertem cada dia amb un nou cas de corrupció, una nova sospita, una nova acusació, i just enmig del temporal arriba una petita gran notícia: Cruyff accepta ser el nostre seleccionador. L’anunci es farà demà passat, a la roda de premsa més important i multitudinària de la història de la selecció catalana. No sé de qui va ser la idea, però em sembla una ocurrència sensacional, una manera perfecta de quadrar la realitat actual de la nostra selecció, que amb prou feines pot jugar un partit a l’any, amb les necessitats de Johan Cruyff, poc disposat ja a tornar a una banqueta.

RECORDO QUE QUAN VAIG SENTIR, FA UN MES, que se li havia fet l’oferta, vaig pensar: “És massa bonic per ser veritat, no ho acceptarà”. No em crec que l’entrenador que ha dit més nos a més ofertes del futbol mundial vingui a entrenar-nos. No em crec que el somni prohibit de totes les grans seleccions, de tots els grans equips, torni justament a la nostra banqueta. Per sort em vaig equivocar i quan vaig sentir la bona nova per la ràdio, en plena operació Pretòria, vaig pensar que era la primera bona notícia en molt de temps, el nostre particular brot verd enmig de la nostra particular crisi.

LA SORPRESA VA SER QUAN VAIG COMPROVAR que ni tan sols en això els catalans ens posaríem d’acord: ho vaig saber quan a l’informatiu de la tarda de Catalunya Ràdio es va dir que la notícia “havia causat controvèrsia”. I és veritat, el nomenament de Cruyff no tan sols no generava consens sinó que l’opinió pública estava clarament dividida! Els retrets són més o menys coneguts per tothom: Cruyff no parla català, Cruyff no és català, Cruyff no pot fer aquesta feina sense cobrar, s’hi dedicarà menys que els seus predecessors o (aquest és el millor de tots) està a la fase final de la seva carrera i ja no pot seure en una banqueta. Vam descobrir de sobte que el seleccionador de Catalunya havia de ser un impulsor de la normalització lingüística, un patriota amb denominació d’origen o una estrella en el punt àlgid de la seva carrera. I si aquests són els requisits per entrenar la selecció, Cruyff no té evidentment el perfil idoni.
¿PER QUÈ UNA DE LES SELECCIONS MÉS IMPORTANTS del món, la selecció anglesa de futbol, la pot entrenar Cappello, un italià que ni parla la seva llengua, i en canvi a nosaltres no ens pot entrenar un gran mite del futbol mundial? No crec que sigui només la tendència que tenim tots a convertir-nos en rondinaires de qualsevol cosa que passa al nostre país ni tampoc la gran il•lusió que ens fa estar constantment de mal humor. La reacció, massa visceral per ser raonable, explica en realitat un conflicte atàvic, una de les disputes més irreconciliables que hem tingut mai: el cruyffisme contra el nuñisme, i viceversa. La ferida que es va obrir aquell famós 18 de maig de 1996, quan Cruyff va ser destituït de manera fulminant, encara continua oberta. Cada vegada que el Barça guanya un títol, i últimament en guanyem molts, sempre hi ha algú que proclama en un atac d’optimisme que les victòries ajudaran a cohesionar-nos. No és veritat. El conflicte continua intacte. Pot ser que hagi mutat, que els personatges hagin canviat, que hi hagi nous actors, però molta gent de dins i fora del club encara actua sota l’ombra bíblica d’aquella guerra civil.

A LES PRÒXIMES ELECCIONS A LA PRESIDÈNCIA del Barça, facin la prova del cotó. Qualsevol de les candidatures que avui sabem que es presentaran o bé tenen mala relació amb Cruyff o bé la tenen dolenta amb Núñez. Si estàs bé amb un, estaràs malament amb l’altre. No hi ha alternativa. I en moltes reaccions al nomenament de Cruyff com a seleccionador hi ha encara la voluntat de passar comptes amb el passat, com si la guerra, la vella guerra, en cara no hagués acabat.

NO VULL OFENDRE NINGÚ, PERÒ VULL DONAR les gràcies a Cruyff per acceptar l’única proposta que estem en condicions de fer-li. M’alegro que hagi fet un gest de respecte cap a la terra que l’acull, però sobretot m’alegro que ens hagi concedit l’honor de tornar, ni que sigui mig en broma. Més que probablement, Catalunya serà l’última banqueta on s’asseurà Cruyff, i només això hauria de fer reflexionar els que s’han llançat a criticar el fitxatge. Perquè Cruyff és un dels quatre grans jugadors de la història, però la seva importància com a entrenador és encara molt superior a la de jugador. Cruyf f, amb l’ajuda de Rexach, va guanyar molts títols i ens va ensenyar a guanyar en un club de perdedors, però la seva aportació més gran va ser que va revolucionar el futbol per sempre, va instaurar una idea de joc, la Idea, sense la qual, com va reconèixer Guardiola, no hauríem guanyat el triplet.

I CRUYFF, COM ELS GRANS PERSONATGES, s’ha tornat una metàfora que ajuda a explicar el món i a entendre’ns nosaltres mateixos. En un país normal el nomenament no hauria causat controvèrsia sinó eufòria. Potser un dia deixarem d’estar enfadats i començarem a ser agraïts. Ah, dilluns comença l’autèntic espectacle a la roda de premsa.

Ernest Folch, Avui, 7 de novembre de 2009

La realitat sempre supera la ficció. I si no, mirin la rocambolesca batalla campal entre els suposats hereus de Stieg Larsson (el pare Erland i el germà Joakim) i l’explícitament desheretada companya, Eva Gabrielsson. La seqüència dels fets és tan increïble que l’hauria pogut signar Larsson en persona per a una de les seves novel·les: l’autor mor fulminat d’un atac de cor. Deixa una trilogia escrita, però no publicada. Com que no està casat amb la seva companya, i gràcies a la llei sueca, el seus hereus són els familiars més directes: pare i germà. Es publica l’obra i es converteix en un dels èxits més grans de la història de l’edició europea. Després de l’èxit, els únics que cobren els drets d’autor són el pare i el germà, i deixen la seva companya Eva a les portes d’una de les fortunes més grans de Suècia. Per què l’Eva no pot cobrar ni un euro? La resposta és tan senzilla com esgarrifosa: simplement perquè no estava casada amb Stieg Larsson.

Aquesta setmana hem sabut, com en les millors novel·les d’intriga, que el pare i el germà feien una última oferta a Gabrielsson: dos milions d’euros, diuen, i que no es torni a queixar mai més. Suposo que si algú t’ofereix dos milions d’euros en contra de la seva voluntat és perquè en realitat te n’hauria de pagar 10. L’oferta és l’últim intent perquè la disputa no acabi als tribunals i es converteixi en un dels espectacles judicials/literaris més seguits del segle. La baralla parla, com les novel·les de Larsson, de moltes coses: dels drets de les dones, d’una legislació retrògada que no et reconeix els drets si no t’has casat, dels conflictes familiars que afloren després de la mort d’un dels membres i del terrible i abassegador poder dels diners, que sempre arriben a temps per destruir-ho tot. Ah, i em deixava la més important, la idea cruelment confirmada a les novel·les de Stieg Larsson: Suècia no és el país perfecte que tots ens havíem imaginat.

Aquesta petita faula explica com de vegades els hereus acumulen un poder inesperat i passen de vetllar pels drets de l’obra que representen a vetllar pels seus interessos. A la nostra literatura hi ha més d’un exemple de disputes interminables sobre obres que ni tan sols es troben a les llibreries. I si les disputes no s’han fet famoses arreu del món no és perquè no siguin sagnants sinó simplement perquè hi ha pocs diners en joc.

Ernest Folch, El Periódico, 05 de novembre de 2009