La realitat sempre supera la ficció. I si no, mirin la rocambolesca batalla campal entre els suposats hereus de Stieg Larsson (el pare Erland i el germà Joakim) i l’explícitament desheretada companya, Eva Gabrielsson. La seqüència dels fets és tan increïble que l’hauria pogut signar Larsson en persona per a una de les seves novel·les: l’autor mor fulminat d’un atac de cor. Deixa una trilogia escrita, però no publicada. Com que no està casat amb la seva companya, i gràcies a la llei sueca, el seus hereus són els familiars més directes: pare i germà. Es publica l’obra i es converteix en un dels èxits més grans de la història de l’edició europea. Després de l’èxit, els únics que cobren els drets d’autor són el pare i el germà, i deixen la seva companya Eva a les portes d’una de les fortunes més grans de Suècia. Per què l’Eva no pot cobrar ni un euro? La resposta és tan senzilla com esgarrifosa: simplement perquè no estava casada amb Stieg Larsson.

Aquesta setmana hem sabut, com en les millors novel·les d’intriga, que el pare i el germà feien una última oferta a Gabrielsson: dos milions d’euros, diuen, i que no es torni a queixar mai més. Suposo que si algú t’ofereix dos milions d’euros en contra de la seva voluntat és perquè en realitat te n’hauria de pagar 10. L’oferta és l’últim intent perquè la disputa no acabi als tribunals i es converteixi en un dels espectacles judicials/literaris més seguits del segle. La baralla parla, com les novel·les de Larsson, de moltes coses: dels drets de les dones, d’una legislació retrògada que no et reconeix els drets si no t’has casat, dels conflictes familiars que afloren després de la mort d’un dels membres i del terrible i abassegador poder dels diners, que sempre arriben a temps per destruir-ho tot. Ah, i em deixava la més important, la idea cruelment confirmada a les novel·les de Stieg Larsson: Suècia no és el país perfecte que tots ens havíem imaginat.

Aquesta petita faula explica com de vegades els hereus acumulen un poder inesperat i passen de vetllar pels drets de l’obra que representen a vetllar pels seus interessos. A la nostra literatura hi ha més d’un exemple de disputes interminables sobre obres que ni tan sols es troben a les llibreries. I si les disputes no s’han fet famoses arreu del món no és perquè no siguin sagnants sinó simplement perquè hi ha pocs diners en joc.

Ernest Folch, El Periódico, 05 de novembre de 2009