Ja és Nadal! Sou dels que espereu fins a l’últim moment per fer la carta als Reis? Necessiteu una idea desesperadament per regalar a un familiar que ha aparegut a última hora? Mai no sabeu que regalar als vostres amics? Cap problema: a Ara Vosaltres us proposem uns quants llibres per demanar o regalar:

Ara Llibres

Frases i poemes per compartir durant aquestes festes.

- Cinc poemes de Nadal per dir a dalt de la cadira de Jaume Subirana: Aquí teniu un recull indispensable dels poemes i cançons que han marcat els nostres Nadals de tota la vida. Ideal per aprendre i recitar, petits i grans. Des de les nadales tradicionals i poemes breus fins a Jacint Verdaguer, Salvat-Papasseit, Guerau de Liost…

- Paraules per ser feliç de Francesc Torralba: Francesc Torralba ens regala la seva selecció de paraules sàvies: de Joan Maragall a Kierkegaard, d’Ovidi a Nietzsche, de Martin Luther King a Joan XXIII, de Pessoa a Ramon Llull, de Simone Weil a Confuci. Mots per créixer, per aprendre, per ser millors, per ser feliços.

Ámsterdam Llibres

Llibres que ens parlen del fred, per gaudir al sofà sota una manta.

- Londres nevat de Jordi Llavina: El llibre més compacte, madur i profund de Jordi Llavina. Sis contes d’hivern. Sis fragments de vida que no es tornaran a repetir.

- Les filles del fred de Camilla Läckberg: Fjällbacka és un poblet de pescadors aparentment tranquil de la costa oest de Suècia. Tot sembla indicar que l’aparició d’una nena ofegada a les aigües del mar és fruit d’un tràgic accident, però
l’autòpsia revela que hi ha restes d’aigua dolça i de sabó als pulmons de la criatura. Algú, doncs, li ha causat la mort en terra ferma i tot seguit l’ha llançat despietadament al mar. Però, per què? Qui pot haver comès un acte semblant? Patrik Hedström i Erica Falck han d’afrontar una investigació tèrbola i complicada en un cas de confl ictes entre veïns i cercles de pornografi a infantil.

Alisis

Misteri i aventures per fer volar la imaginació

- L’any del senyor d’Eloi Vila: Aquesta és la insòlita i meravellosa història de Biel Freixa, un jove picapedrer de Ripoll que, traït i amenaçat de mort, ha de salvar la seva vida i la d’aquells que estima acomplint una perillosa missió molt lluny de les seves terres. Però Qurtuba (Còrdova), capital del califat, seu de la biblioteca més gran del món i paradís dels sentits, l’ambigüitat i els secrets… és també una ciutat plena de lladres, espies i assasins.

- La maledicció d’Alietzer d’Annabel Cervantes: Al call de Barcelona apareix una làpida amb una maledicció en hebreu i el dibuix d’una mandràgora. L’epigrafista Eli Ponts serà l’encarregada de desvelar el misteri que amaga l’estranya inscripció i que sembla relacionar-la amb una de les tribus bíbliques d’Israel. Amb l’ajuda d’en Ben Cohen, l’Eli buscarà resoldre l’enigma de la làpida i aviat descobrirà que no és l’única interessada a fer-ho.

Now Books

- Un año en el paraíso d’Andrés Iniesta: Diari del triplet viscut per Andrés Iniesta. Per a aquell cosí del Barça, no hi haurà un millor moment per regalar-li aquest llibre.

Les paraules donen forma al món. Aprenem, ens relacionem i estimem en paraules. Francesc Torralba ho sap i ens regala un recull de paraules plenes de saviesa, escrites per persones que han portat el llenguatge més enllà, convertint-lo en un fanal que ens il•lumina, revelant els racons més inescrutables de la nostra ànima i del món que ens envolta.

No és de savi, creu-me, dir: “Viuré”. És molt lluny la vida de demà. Viu avui.

Des de les paraules de Marcial el segle I a Roma, en què ens encoratja a atrapar el moment mentre podem; passant per les paraules de Martin Luther King que ens exhorta a canviar amor per odi des de l’Amèrica dels anys 50.

Tornar odi per odi multiplica l’odi i afegeix una foscor més intensa encara a una nit que ja no té estrelles. La fosca no pot foragitar la fosca. L’odi no pot treure l’odi. Només pot fer-ho l’amor.

Fins a arribar a Miquel Martí i Pol que ens diu que la bellesa s’amaga en els racons més inesperats, només per aquells escollits que saben on trobar-la.

Per assolir la bellesa us heu de
Despullar de prejudicis
I viure amb els ulls ben oberts
I amb els sentits tensos com un crit.
Llavors recobrareu el tacte de les
coses lleus
i les vostres mans seran de vent i de
llum.

Francesc Torralba té el do de trobar aquesta bellesa fugissera i la comparteix amb nosaltres a Paraules per ser feliç.

Ofereixo al lector aquest regal. No és un llibre original, aquest; tampoc no pretén ser-ho, però el recull que modestament s’hi ofereix és singular. Hi revelo aquells pensaments que m’han acompanyat en hores de soledat, que he memoritzat de tant reiterar dins del meu ésser, pensaments que, en més d’una ocasió, m’han salvat d’un naufragi, que he cercat a mitja nit, amb llàgrimes als ulls, per tenir un poc de pau.

El Dr. Estivill en concert!

El metge més estimat de Catalunya celebrarà un concert el 5 de gener a les 5 de la tarda a l’Fnac de L’Illa. El Dr. Eduard Estivill tocarà les cançons que acompanyen el seu últim llibre Cançons i contes per abans d’anar a dormir. No us el perdeu!

En aquest nou llibre l’Estivill ens demostra la seva vessant més creativa amb un conjunt de cançons i contes que ajudaran als nostres fills a comprendre el món que els envolta. Els nens descobriran la solidaritat amb la cançó “El poll i la puça” i desenvoluparan una consciència ecològica amb “La protesta de les aus”, entre molts altres contes i cançons que l’Estivill ha preparat per a aquest llibre imprescindible. Tot un regal, tant per a nens com per a adults.

Cançons i contes per abans d’anar a dormir
MOLT MÉS QUE UN LLIBRE DE CONTES, MOLT MÉS QUE UN CD MUSICAL!

Ainhoa Sorrosal entrevista a l’autor de Vint-i-cinc anys i un dia.

Veure l’'entrevista

El principi és aquest i no falla gairebé mai: passi el que passi, la culpa la té TV3. A cada gran notícia, a cada gran esdeveniment, anem tots a passar-li comptes a la nostra televisió, que, mentre no es demostri el contrari, és la responsable de tots els nostres mals. Fins i tot en qüestions menors s’organitzen tanganes memorables. El sector turístic responsabilitza Francesc Mauri de la caiguda de reserves el dia que preveu pluges al Pirineu i després no plou. Els madridistes protesten quan Bernat Soler simplement expressa, de manera natural, allò que pensa una immensa majoria del nostre país. L’Espanyol té un espai a prime time, fins i tot en contra de la lògica de mercat, i malgrat això surt periòdicament algun directiu del club a queixar-se d’un tracte suposadament discriminatori. Un dia ens aixequem amb les declaracions de Duran i Lleida criticant el Polònia i cada dilluns ja sabem qui s’ofèn amb el Cracòvia.

Però les crítiques es converteixen en ferotges amb els serveis informatius. El Telenotícies es manté any a any, legislatura a legislatura, líder absolut en audiència i, en lloc d’arribar a la conclusió que aquest miracle es produeix justament per la professionalitat de la gent que hi treballa, aquí es dispara a tort i a dret pretesament en nom de la veritat, que no és res més que la veritat dogmàtica de l’última ideologia de l’últim que acaba d’arribar. D’ençà que tinc memòria, he sentit que TV3 és sionista fins que algú diu que és propalestina, un dia ens diuen que és espanyolista i l’endemà que promou l’independentisme, i quan encara li retreuen que és conservadora i carca passa a ser la televisió dels pijoprogres… En què quedem? Cada dos per tres assistim al mateix numeret de la compareixença al Parlament per no sé quina informació que no ha agradat a no sé qui, i el més bo és que els mateixos que abans la defensaven ara l’ataquen, disparant contra allò que ells mateixos havien construït.

Han arribat les consultes sobiranistes, i qui s’ha endut les garrotades? TV3. Com era de preveure, els promotors de les consultes senten que no se’ls va donar la cobertura necessària. Però és que també se l’ha acusat de justament el contrari! I les crítiques, aquesta vegada, vénen directament del partit del govern! Joan Ferran, del PSC, no s’ha pogut aguantar i ha dit que TV3 ha contribuït a fer més gran la bola de l’independentisme i que és “l’únic mitjà on es sobredimensiona el sobiranisme”. La situació sembla un acudit: un partit del govern atacant la televisió de tots. I és que a Joan Ferran no el molesta que se sobredimensioni el sobiranisme sinó que TV3 no digui exactament allò que ell pensa. No el molesta que TV3 s’equivoqui, sinó que sigui independent. I el cas de Joan Ferran no és sinó un petit exemple d’allò que els passa a tots els polítics de Catalunya quan arriben al poder. El primer que somien fer no és construir hospitals, ni millorar l’educació, ni canviar allò que funciona… sinó canviar TV3. Els polítics, que viuen tots fascinats i atemorits alhora pels mitjans de comunicació, viuen la gran majoria amb la fantasia que el dia que arribin al poder podran per fi seure al sofà de casa seva i controlar aquella televisió que els deia coses que no els agradaven. I aquesta fantasia els porta a fer les barbaritats que tots coneixem: trucades de telèfon constants i desagradables als directors corresponents, intents desesperats per promocionar els periodistes que comparteixen la seva ideologia, i un llarg etcètera que tots coneixem de memòria.

La prova del cotó fluix de la independència de TV3 és que l’ataquen de totes bandes, de tots els partits i per tots els motius. Ningú s’ha parat a pensar que si TV3 rep tants atacs és justament perquè algú està fent molt bé la seva feina? A mi tampoc m’agrada moltes vegades la manera d’enfocar una notícia, ni el tractament que es dóna a molts temes, ni l’ordre que ocupen ni tantes coses. Però no per això em penso que darrere hi ha una conspiració. El Telenotícies forma part indissociable de la meva vida, i, per més que ara uns quants es posin a cridar en nom dels seus interessos particulars, seguiré creient que és l’únic programa que no falla mai. Pot semblar una exageració, però per a mi res és notícia fins que no m’ho diu la Raquel Sans, l’última estrella fulgurant d’una constel•lació inesgotable.

I és que ni TV3 era abans convergent ni és ara socialista. Passaran els polítics, canviaran els partits, ens oblidarem de qui ocupava aquell càrrec, però TV3 es mantindrà igual i el Telenotícies, tants anys després, amb la televisió fragmentada, l’audiència fugint i múltiples dificultats més, aguantarà heroicament a dalt de tot, líder d’audiència cada dia. Potser l’única cosa que ha canviat és que, d’un temps ençà, TV3 ja no té qui la defensi. Ni l’oposició, evidentment, però tampoc, com hem vist, els qui ens governen. I segurament ja està bé, perquè la màgia de TV3 és que per més que l’intenti tocar l’últim potiner que acaba d’arribar al poder, es manté bàsicament intacta. TV3, més que mai, és de la gent. La meva. La teva. La nostra

Ernest Folch, Avui, 19 de desembre de 2009

Presentació del llibre de la Sílvia Cóppulo, el 21 de desembre, a l’auditori Torre BancSabadell de Barcelona

Van presentar el llibre:
- Sara Berbel, Directota General d’Igualtat d’Oportunitats en el treball
- Rosa Cullell, Directora General de la Corporació Catalana de Mijans Audiovisuals
- Ramon Rovira, Director de Comunicació i de Relacions Institucionals de Banc de Sabadel
- Izaskun Arretxe, Gerent i Directora Editorial d’Ara Llibres
- Sílvia Cóppulo, autora del llibre

18 de desembre de 2009, presentació del llibre de la Iolanda a l’FNAC Illa de Barcelona

Joel Joan, Francesc Miralles, Iolanda Batallé i Ricard Ruiz

Aquest es el títol del llibre del prestigiós advocat penalista Carles Monguilod que hem publicat a Ara Llibres.

Carles Monguilod ha representat clients tant coneguts com Mª Àngels Feliu, Javier Cercas o El Vaquilla. És un dels advocats penalistes més famosos a Girona, tot i que ha treballat a tot el país. En aquest llibre, que recull els seus 25 anys de carrera, Carles Monguilod no explica només les anècdotes més rellevants de la seva professió, si no que fa servir aquestes històries per explicar aspectes d’aquest món que no tothom coneix.

Per exemple, sabieu que un acusat té dret a mentir i a no admetre la seva culpabilitat? Que molts testimonis menteixen als judicis i no reben cap càstig tot i estar explícitament castigat pel codi penal?

La feina que el Carles Monguilod fa cada día no és senzilla: ha arribat a defensar a criminals que sabia culpables, i aquesta qüestió també troba la seva resposta al llibre. Com es defensa un culpable? Aquesta és la pregunta que en Monguilod defineix, com la pregunta del milió.

Vint-i-cinc anys i un dia. Reflexions d’un advocat penalista us soprendrà per que és, sobretot, un llibre divertit que fa passar una bona estona alhora que informa i ensenya com funciona la justícia. Novel·lesca i apassionant de la primera pàgina a l’última,Vint-i-cinc anys i un dia és l’absorbent crònica judicial dels casos de més projecció pública de l’últim quart de segle, revelada per un dels seus protagonistes més brillants.

La filologia no interessa a ningú… fins al dia que interessa a tothom. Un dels fenòmens més fascinants del món de l’edició és la venda anònima, gairebé subterrània, però totalment massiva, de diccionaris, gramàtiques i obres de filologia.

A Catalunya un dels long-sellers més antics i populars és el senzill però inigualable Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera, publicat per l’editorial Claret. No conec ningú que no tingui aquest llibre ni s’hi hagi sentit fascinat en algun moment, fullejant a l’atzar fins on arriba la nostra elasticitat verbal. I encara en podríem citar molts casos: la Gramàtica del Català Contemporani de Joan Solà (Empúries) va ser un dels llançaments editorials més esperats de la dècada anterior; per no dir el fenomen de masses que ha estat cada edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Estem vivint aquests dies una nova onada de febre filològica mass market amb l’espectacular llançament de la Nueva Gramática de la Lengua Española, publicada per Espasa Calpe, que se’ns presenta, atenció!, com «la primera vegada que una gramàtica acadèmica reflecteix totes les varietats de l’espanyol», fruit del treball durant 11 anys d’un total de 22 acadèmies de la Llengua Espanyola. És a dir, estem davant d’una obra èpica.

El que és realment innovador és que per primera vegada s’apliquen a una gramàtica les tècniques de llançament d’un best-seller i se’ns crea la necessitat de comprar una gramàtica en un món saturat de gramàtiques. No sé si el mèrit és de l’editor que ha convençut els filòlegs o dels filòlegs que s’han deixat convèncer per l’editor, però el cert és que el resultat és comercialment immillorable. I el geni que hi ha darrere d’aquesta operació ha aconseguit que la vella, avorrida i terrible gramàtica s’hagi convertit, de sobte, en una terra promesa en què es descobreixen coses fins ara inèdites i desconegudes.

La Nueva Gramática de la Lengua Española surt calculadament per Nadal, aprofitant que aquesta és l’època de l’any en què es regalen més llibres, i no dubtin que a partir de la setmana que ve aquesta Gramática arribarà al número 1 de les llistes dels llibres més venuts de no ficció. Una prova més que el foment de la cultura és més efectiu en les mans dels editors que de les institucions. Visca la filologia!

Ernest Folch, El Periódico, 09 de desembre de 2009

Tinc un amic a Madrid. Ens coneixem des de fa molt de temps, i seguim tenint les mateixes dues grans diferències que el dia que ens vam conèixer amb només dotze anys: jo sóc igual de catalanista i d’independentista, ell és igual d’unionista. Jo sóc el mateix fanàtic del Barça i ell és el mateix fanàtic del Reial Madrid. Han passat els anys, i malgrat que ell ja és ara una estrella del periodisme al diari més important de Madrid, seguim tenint la discussió més vella, antiga i gastada que poden tenir dues persones com nosaltres.

EN CADA NOVA CRISI ENTRE CATALUNYA I ESPANYA rebrota la vella i bíblica conversa sobre totes les nostres diferències. I repassem, sempre amb l’entusiasme de la primera vegada, tots els arguments: que si jo no crec en la Constitució, que si ell diu que la vam votar el 78, que si jo dic que el Tribunal Constitucional no pot desmentir el que ha aprovat el nostre (i el seu) Parlament, que si ell diu que en qualsevol país, com per exemple Estats Units, no hi ha res per sobre de la màxima instància judicial. Un dia, al final d’una de les nostres maratons dialèctiques, li vaig dir la pura veritat: “És que no és racional, amic meu. Simplement no em sento espanyol”. Era una conversa de telèfon i després de notar el seu silenci trist a l’altra banda, em va confessar: “Quina pena”.

ELL ÉS UNA PERSONA ELEGANT I REFINADA, que de tant venir a Barcelona ha après el català i s’estima la nostra llengua, la nostra gastronomia i els nostres costums. Però, com és lògic, ell se sent espanyol i li agradaria que jo també me’n sentís. Ara ja sabem que en això difícilment ens posarem d’acord, però mai he deixat d’admirar-lo, de respectar-lo i sobretot d’escoltar-lo. Me les deixa anar de cop, sense avisar, i les seves idees moltes vegades m’irriten i em fan mal. L’últim gran xoc el vam tenir fa dos dies, arran del famós editorial conjunt dels dotze diaris catalans. Va ser una discussió acalorada i en alguns moments exaltada, sobretot quan em va dir que no era gaire edificant veure com dotze diaris es posaven sospitosament d’acord. Li vaig dir que jo també subscrivia l’editorial i que hi estava a favor. “Saps quin és el vostre problema? -em va dir-. Que un dia descobrireu que no tot és culpa d’Espanya”. Vaig fer veure que em trucava algú i li vaig penjar el telèfon. El pes d’una petita veritat poc agradable m’acabava de caure a sobre i no sabia què fer-ne.

SÍ, JA SÉ QUE AIXÒ JA NO TENIM GAIRES GANES de reconèixer-ho, però haurem de començar a admetre que, efectivament, no tot és culpa d’Espanya. En algun moment haurem de deixar-nos de queixar dels altres perquè en realitat moltes vegades el problema el tenim nosaltres. Pintar Espanya com un grup d’animals que aplaudeixen cada matí el Jiménez Losantos de torn està molt bé per passar l’estona i per omplir-nos d’excuses, però tots sabem que desgraciadament la realitat és molt més complexa. Les barbaritats tragicòmiques del cas Millet, on hi ha cada vegada més ombres, no crec que siguin culpa dels espanyols sinó més aviat dels catalans, i per cert dels més poderosos. I em costa de creure en la conspiració judeomaçònica que alguns volen veure en el cas Pretòria. En un dels missatges, el meu amic em rematava: “Busco i busco, però no trobo cap editorial conjunt en contra de la corrupció a Catalunya”.

DESENGANYEM-NOS, CONTRA ESPANYA vivim millor. Com va dir Albert Om en un gran article fa una setmana, abans de llegir-nos l’editorial conjunt hem anat corrents a veure què deien ells de nosaltres. I és que hem acabat construint un mite, la caverna, que ens serveix per dibuixar un enemic mig real mig imaginari. Imaginar-se que a l’altra banda hi ha només Antonios Burgos escrivint animalades és molt més fàcil que no pas pensar que allà també hi ha gent honesta, intel•ligent i sensible, per molt que no siguin com nosaltres. Al ritme que portem, ens acabarem pensant de veritat que les divertides auditories de seguretat a la junta directiva del Barça se les va inventar algun diari de Madrid per desestabilitzar-nos.

EL VELL VICTIMISME ARRIBA A COTES TAN ALTES que en alguns moments sembla que tothom estigui desitjant en realitat una sentència negativa del Tribunal Constitucional. Una sentència que ens digui un no ben rotund i que ens permeti a tots enrabiar-nos i protestar iradament. Una sentència perfecta que ens faci sortir a tots al carrer i oblidar les nostres mancances. Fa la sensació que fins i tot el govern tripartit es troba cada vegada més còmode en el paper de víctima i que fins i tot més d’un ha vist l’oportunitat, en la sentència del TC, de marcar el seu relleu propi davant l’enemic exterior. Tot és tan absurd, que portem mesos lluitant contra una hipòtesi en condicional: “Si el TC ens retalla…”, “Si el TC ens treu això o allò”, “Si el TC falla tal dia o tal altre”, “Si hi ha eleccions abans o després de la sentència”, si, si, si, si. I qualsevol predicció es fa sempre sobre la nostra fantasia prohibida: que ens el plomin del tot. Ahir vaig rebre un missatge del meu amic, l’enèsim, i incòmode com tots: “Heu pensat el que fareu en el cas que no us retallin l’Estatut?”. Encara no l’he respost.

Ernest Folch, Avui, 05 de desembre de 2009