Cada Sant Jordi és un tsunami editorial imprevisible. En poc més de 10 hores, el públic emet un veredicte inapel·lable sobre els seus gustos. I una ullada a la llista de llibres més venuts d’enguany deixa una sèrie d’autors catalans a dalt de tot: Xavier Bosch, Jordi Puntí, Ferran Torrent, Empar Moliner, Albert Espinosa, Eduard Punset, Pilar Rahola, Piqué, Arcadi Alibés. I en castellà: Arturo Pérez-Reverte, Matilde Asensi, Julia Navarro. La llista és impressionant perquè per primera vegada des de fa molts anys no hi ha hagut ni una sola traducció entre els més venuts. I els autors catalans, en vendes absolutes, han acabat a dalt de tot. Tancada la sèrie de Harry Potter, diluït l’efecte Dan Brown i amb la impossibilitat lògica que hi hagi un nou larsson, la gent ha decidit confiar en allò que tenia més a l’abast. Feia molts anys que encadenàvem èxits internacionals i que assistíem a fenòmens globalitzats contra els quals cap autor podia fer absolutament res. Però la truita podria haver girat. Pot ser que l’efecte sigui pendular, i que no tardem a veure un best-seller aterrar i devorar-ho tot, aquí i a l’altra punta del planeta. Però veure com en un món globalitzat hi ha un sector que encara és capaç de protegir la creació local és una victòria enorme. S’imaginen que les 10 pel·lícules més vistes el cap de setmana de més taquilla fossin totes catalanes o espanyoles? O que la llista de cançons més comprades a l’iTunes a Espanya fossin totes de grups d’aquí? Jo no, francament.
     En el moment àlgid de la globalització a més d’un se li’n va anar la mà escrivint que l’èxit dels larssons i companyia demostrava el poc interès de la literatura catalana. ¿I ara què diran? No es preocupin, que els rondinaires sempre tenen arguments, i ja estic a punt de sentir que aquest ha estat el dia de Sant Jordi més provincià, símptoma d’una Catalunya cada vegada més tancada en ella mateixa. Però tot és molt més senzill. El 23 d’abril, passejant amb un dels triomfadors del dia, em va dir l’única veritat que val: «el públic és sobirà». És a dir, que fa el que vol i quan vol. El Sant Jordi del 2010 diu que alguna cosa profunda està canviant. Que no hi ha cap fenomen que sigui etern. I que ningú té l’èxit assegurat. Són moltes lliçons per tan poques hores: no estic segur que tothom les paeixi igual de bé.

Ernest Folch, El Periódico, 28 d’ abril de 2010

Un llibre és l’últim espai de llibertat. Em va venir al cap aquesta idea senzillíssima però dramàticament real mentre llegia Els plats trencats, de Francesc Sanuy, un assaig valent, brutal, intel·ligent i demolidor sobre les causes últimes de la crisi on ens han ficat uns quants delinqüents. Si vostè vol saber, sense censures, sense silencis, en mans de qui estan els seus diners, com s’ho va fer el poder financer per fer-se ric a costa nostra, no es perdi les emocionants primeres 86 pàgines d’aquest assaig.
No són pàgines aptes per als banquers i encara menys per als economistes que els fan la feina bruta proclamant les bondats del mercat lliure. Però si vostè vol saber les conseqüències de dir les coses pel seu nom, no es perdi tampoc l’epíleg de Sanuy, que relata les conseqüències de parlar sense pèls a la llengua: aquestes tampoc són pàgines aptes per als mitjans de comunicació i menys per als nostres polítics.
Els he de confesssar que més d’una vegada, mentre llegia Els plats trencats, vaig haver de parar de llegir, de tant insuportable com es fa la veu d’un home lliure.
Sanuy molesta els més poderosos amb les últimes armes que li queden, la raó i la intel·ligència, i no pateixin que cap acusació rebrà resposta, perquè està degudament documentada.
El que explica no són precisament bones notícies, però com a editor al llegir-lo vaig tenir una sensació de dolça derrota, de petita victòria de consolació. Sanuy, silenciat en molts mitjans de comunicació, pot encara publicar un llibre. El faran callar a la ràdio, l’evitaran a la majoria de diaris, el convidaran cada vegada menys als platós de televisió, però no podran impedir que publiqui un llibre, l’últim reducte, però potser el millor, que té una persona per dir tan sols allò que pensa.
I com que no hi ha història, per molt trista que sigui, que no tingui un final feliç, Els plats trencats encapçala aquests dies la llista de llibres més venuts de no ficció en català.
Al cap i a la fi, calen molt poques coses per trobar el favor dels lectors. Potser tan sols una: escriure un bon llibre, i fer-ho lliurement, sense ser esclau de cap poder.
Darrere aquest èxit hi ha una gran lliçó: una editorial no es deu als anunciants, sinó únicament als seus lectors. Felicitats a La Magrana i a tota la indústria editorial.

Ernest Folch, El Periódico, 18 de març de 2010

Ha arribat el dia D. Ha nascut l’iPad, i el món sembla que ja no sigui el mateix. Sóc un dels 100 milions de persones que ha analitzat, ha devorat, s’ha menjat literalment el senzill i gairebé sensual vídeo de presentació de l’Ipad, i ja els avanço que ni m’ha decebut, ni li he vist gaires defectes ni encara menys penso que fracassarà.

No sóc, em sap greu, un d’aquests rondinaires que intenta aturar el que no es pot aturar. He fet l’exercici obligatori d’intentar entendre com afectarà l’iPad la indústria del llibre i també la lectura en general i, d’entrada, una de les coses més fascinants i menys comentades del nou iPad és fins a quin punt sembla que aconsegueix la integració de la lectura amb les altres activitats d’oci, i la idea que llança Steve Jobs al món és espectacular.

El missatge diu: senyores i senyors, a partir d’ara llegir és tan divertit i necessari com ho és un videojoc, escoltar música, organitzar el teu temps o veure una pel·lícula. I per a la gent que no ha llegit mai, el missatge encara és millor: llegir ja no és avorrit. És la primera vegada que la lectura estarà al centre de l’oci de persones que no han tocat mai cap llibre. Potser no tornarem a tenir una oportunitat com aquesta de conquerir la terra promesa, la terra sempre somiada pels editors dels que no han llegit mai cap llibre.

Sí, segur que l’iPad té defectes i segur que és tan sols el principi d’un llarg camí: per llegir és millor la pantalla d’un reader i probablement llegirem novel·les en altres dispositius que no seran un iPad, però Apple ha aclarit definitivament uns quants dubtes: el format universal serà l’Epub, s’imposarà un sistema obert, on tu podràs comprar els teus llibres a la botiga que vulguis, i sobretot ha posat contra les cordes els últims escèptics que encara quedaven. Ja no hi ha marxa enrere possible: el futur és digital.

Els mateixos negacionistes que deien fa ben poques setmanes que el llibre digital tardaria 15 anys a arribar potser farien bé de canviar el pronòstic. Ja no estem ni a punt de viure un canvi profund ni a les portes d’una revolució. Senzillament el canvi ja ha arribat i no servirà de res continuar enfadat i amb una bena als ulls. I és que no estem davant de cap amenaça ni encara menys de cap apocalipsi. Al contrari, és una oportunitat única, i potser l’última que ens queda.

Ernest Folch, El Periódico, 03 de febrer de 2010

El principi és aquest i no falla gairebé mai: passi el que passi, la culpa la té TV3. A cada gran notícia, a cada gran esdeveniment, anem tots a passar-li comptes a la nostra televisió, que, mentre no es demostri el contrari, és la responsable de tots els nostres mals. Fins i tot en qüestions menors s’organitzen tanganes memorables. El sector turístic responsabilitza Francesc Mauri de la caiguda de reserves el dia que preveu pluges al Pirineu i després no plou. Els madridistes protesten quan Bernat Soler simplement expressa, de manera natural, allò que pensa una immensa majoria del nostre país. L’Espanyol té un espai a prime time, fins i tot en contra de la lògica de mercat, i malgrat això surt periòdicament algun directiu del club a queixar-se d’un tracte suposadament discriminatori. Un dia ens aixequem amb les declaracions de Duran i Lleida criticant el Polònia i cada dilluns ja sabem qui s’ofèn amb el Cracòvia.

Però les crítiques es converteixen en ferotges amb els serveis informatius. El Telenotícies es manté any a any, legislatura a legislatura, líder absolut en audiència i, en lloc d’arribar a la conclusió que aquest miracle es produeix justament per la professionalitat de la gent que hi treballa, aquí es dispara a tort i a dret pretesament en nom de la veritat, que no és res més que la veritat dogmàtica de l’última ideologia de l’últim que acaba d’arribar. D’ençà que tinc memòria, he sentit que TV3 és sionista fins que algú diu que és propalestina, un dia ens diuen que és espanyolista i l’endemà que promou l’independentisme, i quan encara li retreuen que és conservadora i carca passa a ser la televisió dels pijoprogres… En què quedem? Cada dos per tres assistim al mateix numeret de la compareixença al Parlament per no sé quina informació que no ha agradat a no sé qui, i el més bo és que els mateixos que abans la defensaven ara l’ataquen, disparant contra allò que ells mateixos havien construït.

Han arribat les consultes sobiranistes, i qui s’ha endut les garrotades? TV3. Com era de preveure, els promotors de les consultes senten que no se’ls va donar la cobertura necessària. Però és que també se l’ha acusat de justament el contrari! I les crítiques, aquesta vegada, vénen directament del partit del govern! Joan Ferran, del PSC, no s’ha pogut aguantar i ha dit que TV3 ha contribuït a fer més gran la bola de l’independentisme i que és “l’únic mitjà on es sobredimensiona el sobiranisme”. La situació sembla un acudit: un partit del govern atacant la televisió de tots. I és que a Joan Ferran no el molesta que se sobredimensioni el sobiranisme sinó que TV3 no digui exactament allò que ell pensa. No el molesta que TV3 s’equivoqui, sinó que sigui independent. I el cas de Joan Ferran no és sinó un petit exemple d’allò que els passa a tots els polítics de Catalunya quan arriben al poder. El primer que somien fer no és construir hospitals, ni millorar l’educació, ni canviar allò que funciona… sinó canviar TV3. Els polítics, que viuen tots fascinats i atemorits alhora pels mitjans de comunicació, viuen la gran majoria amb la fantasia que el dia que arribin al poder podran per fi seure al sofà de casa seva i controlar aquella televisió que els deia coses que no els agradaven. I aquesta fantasia els porta a fer les barbaritats que tots coneixem: trucades de telèfon constants i desagradables als directors corresponents, intents desesperats per promocionar els periodistes que comparteixen la seva ideologia, i un llarg etcètera que tots coneixem de memòria.

La prova del cotó fluix de la independència de TV3 és que l’ataquen de totes bandes, de tots els partits i per tots els motius. Ningú s’ha parat a pensar que si TV3 rep tants atacs és justament perquè algú està fent molt bé la seva feina? A mi tampoc m’agrada moltes vegades la manera d’enfocar una notícia, ni el tractament que es dóna a molts temes, ni l’ordre que ocupen ni tantes coses. Però no per això em penso que darrere hi ha una conspiració. El Telenotícies forma part indissociable de la meva vida, i, per més que ara uns quants es posin a cridar en nom dels seus interessos particulars, seguiré creient que és l’únic programa que no falla mai. Pot semblar una exageració, però per a mi res és notícia fins que no m’ho diu la Raquel Sans, l’última estrella fulgurant d’una constel•lació inesgotable.

I és que ni TV3 era abans convergent ni és ara socialista. Passaran els polítics, canviaran els partits, ens oblidarem de qui ocupava aquell càrrec, però TV3 es mantindrà igual i el Telenotícies, tants anys després, amb la televisió fragmentada, l’audiència fugint i múltiples dificultats més, aguantarà heroicament a dalt de tot, líder d’audiència cada dia. Potser l’única cosa que ha canviat és que, d’un temps ençà, TV3 ja no té qui la defensi. Ni l’oposició, evidentment, però tampoc, com hem vist, els qui ens governen. I segurament ja està bé, perquè la màgia de TV3 és que per més que l’intenti tocar l’últim potiner que acaba d’arribar al poder, es manté bàsicament intacta. TV3, més que mai, és de la gent. La meva. La teva. La nostra

Ernest Folch, Avui, 19 de desembre de 2009

La filologia no interessa a ningú… fins al dia que interessa a tothom. Un dels fenòmens més fascinants del món de l’edició és la venda anònima, gairebé subterrània, però totalment massiva, de diccionaris, gramàtiques i obres de filologia.

A Catalunya un dels long-sellers més antics i populars és el senzill però inigualable Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera, publicat per l’editorial Claret. No conec ningú que no tingui aquest llibre ni s’hi hagi sentit fascinat en algun moment, fullejant a l’atzar fins on arriba la nostra elasticitat verbal. I encara en podríem citar molts casos: la Gramàtica del Català Contemporani de Joan Solà (Empúries) va ser un dels llançaments editorials més esperats de la dècada anterior; per no dir el fenomen de masses que ha estat cada edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Estem vivint aquests dies una nova onada de febre filològica mass market amb l’espectacular llançament de la Nueva Gramática de la Lengua Española, publicada per Espasa Calpe, que se’ns presenta, atenció!, com «la primera vegada que una gramàtica acadèmica reflecteix totes les varietats de l’espanyol», fruit del treball durant 11 anys d’un total de 22 acadèmies de la Llengua Espanyola. És a dir, estem davant d’una obra èpica.

El que és realment innovador és que per primera vegada s’apliquen a una gramàtica les tècniques de llançament d’un best-seller i se’ns crea la necessitat de comprar una gramàtica en un món saturat de gramàtiques. No sé si el mèrit és de l’editor que ha convençut els filòlegs o dels filòlegs que s’han deixat convèncer per l’editor, però el cert és que el resultat és comercialment immillorable. I el geni que hi ha darrere d’aquesta operació ha aconseguit que la vella, avorrida i terrible gramàtica s’hagi convertit, de sobte, en una terra promesa en què es descobreixen coses fins ara inèdites i desconegudes.

La Nueva Gramática de la Lengua Española surt calculadament per Nadal, aprofitant que aquesta és l’època de l’any en què es regalen més llibres, i no dubtin que a partir de la setmana que ve aquesta Gramática arribarà al número 1 de les llistes dels llibres més venuts de no ficció. Una prova més que el foment de la cultura és més efectiu en les mans dels editors que de les institucions. Visca la filologia!

Ernest Folch, El Periódico, 09 de desembre de 2009

Tinc un amic a Madrid. Ens coneixem des de fa molt de temps, i seguim tenint les mateixes dues grans diferències que el dia que ens vam conèixer amb només dotze anys: jo sóc igual de catalanista i d’independentista, ell és igual d’unionista. Jo sóc el mateix fanàtic del Barça i ell és el mateix fanàtic del Reial Madrid. Han passat els anys, i malgrat que ell ja és ara una estrella del periodisme al diari més important de Madrid, seguim tenint la discussió més vella, antiga i gastada que poden tenir dues persones com nosaltres.

EN CADA NOVA CRISI ENTRE CATALUNYA I ESPANYA rebrota la vella i bíblica conversa sobre totes les nostres diferències. I repassem, sempre amb l’entusiasme de la primera vegada, tots els arguments: que si jo no crec en la Constitució, que si ell diu que la vam votar el 78, que si jo dic que el Tribunal Constitucional no pot desmentir el que ha aprovat el nostre (i el seu) Parlament, que si ell diu que en qualsevol país, com per exemple Estats Units, no hi ha res per sobre de la màxima instància judicial. Un dia, al final d’una de les nostres maratons dialèctiques, li vaig dir la pura veritat: “És que no és racional, amic meu. Simplement no em sento espanyol”. Era una conversa de telèfon i després de notar el seu silenci trist a l’altra banda, em va confessar: “Quina pena”.

ELL ÉS UNA PERSONA ELEGANT I REFINADA, que de tant venir a Barcelona ha après el català i s’estima la nostra llengua, la nostra gastronomia i els nostres costums. Però, com és lògic, ell se sent espanyol i li agradaria que jo també me’n sentís. Ara ja sabem que en això difícilment ens posarem d’acord, però mai he deixat d’admirar-lo, de respectar-lo i sobretot d’escoltar-lo. Me les deixa anar de cop, sense avisar, i les seves idees moltes vegades m’irriten i em fan mal. L’últim gran xoc el vam tenir fa dos dies, arran del famós editorial conjunt dels dotze diaris catalans. Va ser una discussió acalorada i en alguns moments exaltada, sobretot quan em va dir que no era gaire edificant veure com dotze diaris es posaven sospitosament d’acord. Li vaig dir que jo també subscrivia l’editorial i que hi estava a favor. “Saps quin és el vostre problema? -em va dir-. Que un dia descobrireu que no tot és culpa d’Espanya”. Vaig fer veure que em trucava algú i li vaig penjar el telèfon. El pes d’una petita veritat poc agradable m’acabava de caure a sobre i no sabia què fer-ne.

SÍ, JA SÉ QUE AIXÒ JA NO TENIM GAIRES GANES de reconèixer-ho, però haurem de començar a admetre que, efectivament, no tot és culpa d’Espanya. En algun moment haurem de deixar-nos de queixar dels altres perquè en realitat moltes vegades el problema el tenim nosaltres. Pintar Espanya com un grup d’animals que aplaudeixen cada matí el Jiménez Losantos de torn està molt bé per passar l’estona i per omplir-nos d’excuses, però tots sabem que desgraciadament la realitat és molt més complexa. Les barbaritats tragicòmiques del cas Millet, on hi ha cada vegada més ombres, no crec que siguin culpa dels espanyols sinó més aviat dels catalans, i per cert dels més poderosos. I em costa de creure en la conspiració judeomaçònica que alguns volen veure en el cas Pretòria. En un dels missatges, el meu amic em rematava: “Busco i busco, però no trobo cap editorial conjunt en contra de la corrupció a Catalunya”.

DESENGANYEM-NOS, CONTRA ESPANYA vivim millor. Com va dir Albert Om en un gran article fa una setmana, abans de llegir-nos l’editorial conjunt hem anat corrents a veure què deien ells de nosaltres. I és que hem acabat construint un mite, la caverna, que ens serveix per dibuixar un enemic mig real mig imaginari. Imaginar-se que a l’altra banda hi ha només Antonios Burgos escrivint animalades és molt més fàcil que no pas pensar que allà també hi ha gent honesta, intel•ligent i sensible, per molt que no siguin com nosaltres. Al ritme que portem, ens acabarem pensant de veritat que les divertides auditories de seguretat a la junta directiva del Barça se les va inventar algun diari de Madrid per desestabilitzar-nos.

EL VELL VICTIMISME ARRIBA A COTES TAN ALTES que en alguns moments sembla que tothom estigui desitjant en realitat una sentència negativa del Tribunal Constitucional. Una sentència que ens digui un no ben rotund i que ens permeti a tots enrabiar-nos i protestar iradament. Una sentència perfecta que ens faci sortir a tots al carrer i oblidar les nostres mancances. Fa la sensació que fins i tot el govern tripartit es troba cada vegada més còmode en el paper de víctima i que fins i tot més d’un ha vist l’oportunitat, en la sentència del TC, de marcar el seu relleu propi davant l’enemic exterior. Tot és tan absurd, que portem mesos lluitant contra una hipòtesi en condicional: “Si el TC ens retalla…”, “Si el TC ens treu això o allò”, “Si el TC falla tal dia o tal altre”, “Si hi ha eleccions abans o després de la sentència”, si, si, si, si. I qualsevol predicció es fa sempre sobre la nostra fantasia prohibida: que ens el plomin del tot. Ahir vaig rebre un missatge del meu amic, l’enèsim, i incòmode com tots: “Heu pensat el que fareu en el cas que no us retallin l’Estatut?”. Encara no l’he respost.

Ernest Folch, Avui, 05 de desembre de 2009

Un bon dia, algú es va despertar amb una idea brillant però perversa: proposar-li la conselleria d’Interior a Joan Saura per al segon tripartit que s’acabava d’anunciar. Sabem molt bé les raons de la proposta. Es tractava d’aconseguir fer evidents, perdó, fer ridículament evidents, les contradiccions entre la ideologia d’Iniciativa per Catalunya i la realitat tossuda del poder. Aconseguir, en resum, que aquell qui ha aparegut tota la vida com la imatge antisistema hagi, per força, de defensar el sistema; que aquell que se sentia proper a la ideologia okupa hagi d’ordenar desallotjaments als mossos que depenen d’ell. Sabem per què li van proposar; el que no sabem encara és per què Joan Saura ho va acceptar i va caure en la trampa, perquè el que va venir després ha estat del tot previsible. Iniciativa es va convertir en el flanc dèbil del segon tripartit i a partir d’aquí cada decisió, cada acte, ha estat simplement un viacrucis.

I LA VERITAT ÉS QUE JOAN SAURA NO HA AJUDAT, perquè no ha sabut o no ha pogut diferenciar entre la seves idees i les seves obligacions com a conseller, i crec que queden pocs col•lectius a Catalunya que no li hagin demanat la dimissió. Compta amb el mèrit dubtós d’haver perdut la confiança dels mossos i dels anti-Bolonya el mateix dia i per les mateixes circumstàncies. Sovint s’ha explicat molt malament i, com la majoria de polítics, ha pensat que reconèixer un dels múltiples errors que ha comès era simplement acceptar la rendició.

PERÒ UNA COSA ÉS QUE JOAN SAURA NO HAGI ESTAT un bon conseller d’Interior, i una altra molt diferent és que assistim des de fa un temps a una persecució. S’ha obert la veda. La cacera va començar quan Joan Saura donava bons arguments als depredadors, però s’ha fet extensa a tot el partit sense pietat, i d’un temps ençà s’ha convertit en la definitiva caça al progre, segurament l’esport preferit a la majoria de tertúlies i articles del país. Hem passat de la crítica raonable a la gestió d’un conseller a la histèria col•lectiva contra una ideologia. La defensa de l’impost de successions, de la velocitat variable o de l’ecologia és ridiculitzada fins a extrems delirants.

CAP PARTIT ÉS ATACAT AMB AQUESTA CONTUNDÈNCIA perquè cap partit està tan desprotegit. Tots els partits a Catalunya compten amb els seus suports mediàtics i amb les seves complicitats. PSC i CiU guanyen per golejada, i podríem elaborar una llarga llista de la gent que escriu al dictat mil•limètric dels seus interessos. ERC i fins i tot el PP, sí, fins i tot el PP, tenen més adeptes que Iniciativa. I és que l’atac a Iniciativa interessa tàcticament a tothom: al PSC, perquè això el desgasta menys; a ERC, perquè li permet ser el soci seriós del segon tripartit; a CiU, perquè li permet erosionar el govern.

I UNA DE LES COSES més sorprenents d’aquest atac massiu és que es produeix entre opinadors i articulistes que es passen el dia reclamant més unitat entre els partits sobiranistes. Els qui ens venen tot el dia que parlen i actuen per defensar els interessos de Catalunya, són incapaços de reconèixer-li a Iniciativa que és també un partit sobiranista, que defensa inequívocament la llengua catalana quan cal i que té també molt clares totes les qüestions identitàries. A Iniciativa no se li reconeix mai que gràcies a Rafael Ribó es va separar d’Izquierda Unida i va esdevenir un partit propi. Per cert, va fer els deures que encara ara esperem que faci el PSC. I el que explica la posició general, la políticament correcta, és que fins i tot els qui diuen que prioritzen el país per sobre de tot, en veritat prioritzen només el seu, de país. O el que és millor: prioritzen la seva ideologia contra la seva contrària.

L’ATAC A INICIATIVA, DERIVADA POLÍTICA DEL GENÈRIC atac al progre, es fa sempre de la mateixa manera. En primer lloc, se’ls anomena comunistes com a sinònim de feixistes, se’ls fa passar per amics de Fidel Castro i en alguns casos per simpatitzants de Ceausescu. Són amics dels sindicats i simpatitzants dels “peluts” antiglobalització. Se’ls ridiculitza fent-los passar pel que no són i se’ls fa dir coses que no han dit mai. Els mateixos que els acusen de ser dogmàtics són justament els qui practiquen el dogma contrari, però en definitiva també dogma i també radical: el capitalisme i el lliure mercat com a veritat suprema, la defensa de Berlusconi (abans de Bush) i dels empresaris en general. Contra els vells tòpics, idees encara més tronades.

NO CONEC NINGÚ DELS DIRIGENTS actuals d’Iniciativa, i igual que als altres partits, no els tinc ni simpatia ni antipatia. Aquest article no és, doncs, una defensa personal. Tampoc és una defensa ideològica. És només la reacció a un ambient de cacera general. Iniciativa no és el millor professor de l’escola, ni segurament el més brillant, però és la víctima que tots els alumnes escarneixen, ridiculitzen, insulten i vexen des de tots els racons de l’aula. Hi ha uns pinxos al davant de la massa, imposant la seva ideologia, i també la seva intransigència. Amb mi que no hi comptin. Ni amb aquesta cacera ni amb qualsevol altra.

Ernest Folch, Avui, 21 de novembre de 2009

Hem passat de l’oasi a un tsunami i ens despertem cada dia amb un nou cas de corrupció, una nova sospita, una nova acusació, i just enmig del temporal arriba una petita gran notícia: Cruyff accepta ser el nostre seleccionador. L’anunci es farà demà passat, a la roda de premsa més important i multitudinària de la història de la selecció catalana. No sé de qui va ser la idea, però em sembla una ocurrència sensacional, una manera perfecta de quadrar la realitat actual de la nostra selecció, que amb prou feines pot jugar un partit a l’any, amb les necessitats de Johan Cruyff, poc disposat ja a tornar a una banqueta.

RECORDO QUE QUAN VAIG SENTIR, FA UN MES, que se li havia fet l’oferta, vaig pensar: “És massa bonic per ser veritat, no ho acceptarà”. No em crec que l’entrenador que ha dit més nos a més ofertes del futbol mundial vingui a entrenar-nos. No em crec que el somni prohibit de totes les grans seleccions, de tots els grans equips, torni justament a la nostra banqueta. Per sort em vaig equivocar i quan vaig sentir la bona nova per la ràdio, en plena operació Pretòria, vaig pensar que era la primera bona notícia en molt de temps, el nostre particular brot verd enmig de la nostra particular crisi.

LA SORPRESA VA SER QUAN VAIG COMPROVAR que ni tan sols en això els catalans ens posaríem d’acord: ho vaig saber quan a l’informatiu de la tarda de Catalunya Ràdio es va dir que la notícia “havia causat controvèrsia”. I és veritat, el nomenament de Cruyff no tan sols no generava consens sinó que l’opinió pública estava clarament dividida! Els retrets són més o menys coneguts per tothom: Cruyff no parla català, Cruyff no és català, Cruyff no pot fer aquesta feina sense cobrar, s’hi dedicarà menys que els seus predecessors o (aquest és el millor de tots) està a la fase final de la seva carrera i ja no pot seure en una banqueta. Vam descobrir de sobte que el seleccionador de Catalunya havia de ser un impulsor de la normalització lingüística, un patriota amb denominació d’origen o una estrella en el punt àlgid de la seva carrera. I si aquests són els requisits per entrenar la selecció, Cruyff no té evidentment el perfil idoni.
¿PER QUÈ UNA DE LES SELECCIONS MÉS IMPORTANTS del món, la selecció anglesa de futbol, la pot entrenar Cappello, un italià que ni parla la seva llengua, i en canvi a nosaltres no ens pot entrenar un gran mite del futbol mundial? No crec que sigui només la tendència que tenim tots a convertir-nos en rondinaires de qualsevol cosa que passa al nostre país ni tampoc la gran il•lusió que ens fa estar constantment de mal humor. La reacció, massa visceral per ser raonable, explica en realitat un conflicte atàvic, una de les disputes més irreconciliables que hem tingut mai: el cruyffisme contra el nuñisme, i viceversa. La ferida que es va obrir aquell famós 18 de maig de 1996, quan Cruyff va ser destituït de manera fulminant, encara continua oberta. Cada vegada que el Barça guanya un títol, i últimament en guanyem molts, sempre hi ha algú que proclama en un atac d’optimisme que les victòries ajudaran a cohesionar-nos. No és veritat. El conflicte continua intacte. Pot ser que hagi mutat, que els personatges hagin canviat, que hi hagi nous actors, però molta gent de dins i fora del club encara actua sota l’ombra bíblica d’aquella guerra civil.

A LES PRÒXIMES ELECCIONS A LA PRESIDÈNCIA del Barça, facin la prova del cotó. Qualsevol de les candidatures que avui sabem que es presentaran o bé tenen mala relació amb Cruyff o bé la tenen dolenta amb Núñez. Si estàs bé amb un, estaràs malament amb l’altre. No hi ha alternativa. I en moltes reaccions al nomenament de Cruyff com a seleccionador hi ha encara la voluntat de passar comptes amb el passat, com si la guerra, la vella guerra, en cara no hagués acabat.

NO VULL OFENDRE NINGÚ, PERÒ VULL DONAR les gràcies a Cruyff per acceptar l’única proposta que estem en condicions de fer-li. M’alegro que hagi fet un gest de respecte cap a la terra que l’acull, però sobretot m’alegro que ens hagi concedit l’honor de tornar, ni que sigui mig en broma. Més que probablement, Catalunya serà l’última banqueta on s’asseurà Cruyff, i només això hauria de fer reflexionar els que s’han llançat a criticar el fitxatge. Perquè Cruyff és un dels quatre grans jugadors de la història, però la seva importància com a entrenador és encara molt superior a la de jugador. Cruyf f, amb l’ajuda de Rexach, va guanyar molts títols i ens va ensenyar a guanyar en un club de perdedors, però la seva aportació més gran va ser que va revolucionar el futbol per sempre, va instaurar una idea de joc, la Idea, sense la qual, com va reconèixer Guardiola, no hauríem guanyat el triplet.

I CRUYFF, COM ELS GRANS PERSONATGES, s’ha tornat una metàfora que ajuda a explicar el món i a entendre’ns nosaltres mateixos. En un país normal el nomenament no hauria causat controvèrsia sinó eufòria. Potser un dia deixarem d’estar enfadats i començarem a ser agraïts. Ah, dilluns comença l’autèntic espectacle a la roda de premsa.

Ernest Folch, Avui, 7 de novembre de 2009

La realitat sempre supera la ficció. I si no, mirin la rocambolesca batalla campal entre els suposats hereus de Stieg Larsson (el pare Erland i el germà Joakim) i l’explícitament desheretada companya, Eva Gabrielsson. La seqüència dels fets és tan increïble que l’hauria pogut signar Larsson en persona per a una de les seves novel·les: l’autor mor fulminat d’un atac de cor. Deixa una trilogia escrita, però no publicada. Com que no està casat amb la seva companya, i gràcies a la llei sueca, el seus hereus són els familiars més directes: pare i germà. Es publica l’obra i es converteix en un dels èxits més grans de la història de l’edició europea. Després de l’èxit, els únics que cobren els drets d’autor són el pare i el germà, i deixen la seva companya Eva a les portes d’una de les fortunes més grans de Suècia. Per què l’Eva no pot cobrar ni un euro? La resposta és tan senzilla com esgarrifosa: simplement perquè no estava casada amb Stieg Larsson.

Aquesta setmana hem sabut, com en les millors novel·les d’intriga, que el pare i el germà feien una última oferta a Gabrielsson: dos milions d’euros, diuen, i que no es torni a queixar mai més. Suposo que si algú t’ofereix dos milions d’euros en contra de la seva voluntat és perquè en realitat te n’hauria de pagar 10. L’oferta és l’últim intent perquè la disputa no acabi als tribunals i es converteixi en un dels espectacles judicials/literaris més seguits del segle. La baralla parla, com les novel·les de Larsson, de moltes coses: dels drets de les dones, d’una legislació retrògada que no et reconeix els drets si no t’has casat, dels conflictes familiars que afloren després de la mort d’un dels membres i del terrible i abassegador poder dels diners, que sempre arriben a temps per destruir-ho tot. Ah, i em deixava la més important, la idea cruelment confirmada a les novel·les de Stieg Larsson: Suècia no és el país perfecte que tots ens havíem imaginat.

Aquesta petita faula explica com de vegades els hereus acumulen un poder inesperat i passen de vetllar pels drets de l’obra que representen a vetllar pels seus interessos. A la nostra literatura hi ha més d’un exemple de disputes interminables sobre obres que ni tan sols es troben a les llibreries. I si les disputes no s’han fet famoses arreu del món no és perquè no siguin sagnants sinó simplement perquè hi ha pocs diners en joc.

Ernest Folch, El Periódico, 05 de novembre de 2009

LA CIUTAT COMTAL VIU ENVOLTADA DE POLÈMIQUES

Segur que les recorden. Són unes fotografies ben enquadrades, l’escenari són les columnes de darrere el Mercat de la Boqueria. És de nit, però un fotògraf competent, Edu Bayer, ha salvat perfectament aquesta dificultat i veiem l’escena amb una claredat total. L’actor principal és un suposat turista, i la víctima és una prostituta, que presta els seus serveis en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. La imatge no té res que no sapiguem però ho té tot: ensenya les nostres vergonyes d’una manera directa, cruel i salvatge. Era només una imatge, però va impactar com un míssil sobre els mitjans i ara ja podem dir que es va convertir en el símbol per a un grapat de gent que considera que Barcelona porta anys degradant-se.

EL MISSATGE DE LES IMATGES era inequívoc i portava enganxat dues idees que de tan clares estaven pràcticament redactades al peu de la fotografia. La descodificació de la imatge va ser unànime i deia així: a Barcelona la prostitució es practica a tot arreu, en qualsevol lloc i de qualsevol manera, i el turisme que arriba a la ciutat és cada vegada més massiu i de menys qualitat. (És sorprenent que, setmanes després, ningú s’hagi preguntat per què es van publicar les fotografies en aquell moment, per què les va publicar qui les va publicar, o per què, per exemple, en un detall escabrós, es protegia la identitat del botxí-turista amb la típica pixelització dels ulls).

PERÒ LA IMATGE NO VA SER SINÓ EL PENÚLTIM cas d’una sèrie de polèmiques sobre la vida quotidiana de Barcelona. Un dia ens despertem amb la notícia que som la ciutat més sorollosa d’Europa, l’endemà que som la ciutat més mal il•luminada, l’altre que l’augment de turistes ha provocat la xifra rècord de 80.000 robatoris de carteristes. I un dia són els excrements dels gossos, l’endemà que tenim els carrers bruts i evidentment un altre dia són les obres. Els temes són tractats amb profunditat en dues, tres pàgines, hores de ràdio, i enmig del bombardeig una sola música de fons: queixa, queixa i més queixa.

DE TOTS ELS TEMES, N’HI HA UN QUE és el preferit i retorna cada cert temps com la sopa d’all: el Bicing i les bicis en general. Si féssim cas del que llegim o sentim, ens podríem arribar a pensar de veritat que vivim enmig d’una guerra civil en què uns tirans sobre dues rodes atropellen expressament els vianants. O ens creuríem que la convivència entre corredors, bicis i vianants ja no és possible. Vaig pensar que estàvem portant la malaltia fins al paroxisme quan, abans-d’ahir, fa just quaranta-vuit hores, Alberto Fernández Díaz proclamava, en una entrevista amb Jordi Basté, que a Barcelona hi havia “bicifòbia”. Bicifòbia! I es va quedar tan fresc. I va ser llavors quan vaig sentir a dins meu un “prou!” ben alt que esclatava després de mesos de setge mediàtic. Va ser quan vaig pensar que de la mateixa manera que respecto que hi hagi ciutadans emprenyats, espero que ens comencin a respectar als que proclamem en veu alta i sense vergonya que ens sentim molt feliços de poder viure en una ciutat tan fantàstica com aquesta. Sí, sí, ho han llegit bé. Estic orgullós de viure a Barcelona. M’encanta treballar-hi. Sóc feliç corrent pel costat del mar. Sóc feliç anant en bici. I sóc feliç passejant el meu gos pel carrer. I no penso demanar perdó per dir-ho.

AIXÒ NO VOL DIR que en aquesta ciutat no hi hagi problemes molt greus, ni que no hagi augmentat la inseguretat ni que el creixement del turisme no arrossegui conseqüències difícils de digerir. Estic a favor de denunciar les irregularitats i de combatre la corrupció que hi hagi pogut haver, com el cas del Fòrum. No pintaré cap panorama idíl•lic, però ja aviso que no m’empassaré les fòbies apocalíptiques i poc innocents d’alguns opinadors. És l’hora de revoltar-se i dir que, alguns, no sé si pocs o molts, no hi estem d’acord. I no és una revolta política, m’és igual qui mani. No m’importa si a Barcelona canvia el govern de la ciutat; ho trobaria perfectament sa i democràtic i estic convençut que el grup de CiU a l’oposició fa una molt bona feina i està totalment capacitat per governar-nos. I és que la paradoxa és que la majoria de campanyes s’han llançat des dels mitjans, no des de l’oposició.

LA SETMANA PASSADA VAM SABER QUE Barcelona era la quarta ciutat d’Europa preferida per fer negocis, per darrere només de Londres, París i Frankfurt. Ens visiten cada any milions de persones. Els qui viatgem sabem que n’hi ha prou de dir que ets de Barcelona perquè se t’obrin les portes. Però mentre mig món es deleix per menjar als nostres restaurants, anar a veure el Barça i comprar a les nostres botigues, aquí ens disparem un tret al peu. Barcelona està sent assetjada, i el més graciós és que l’estem assetjant nosaltres mateixos des de dins, mentre el món des de fora ens contempla amb admiració. El dia que deixem d’estar enfadats amb nosaltres mateixos, n’hi haurà prou que sortim al carrer perquè descobrim, com deia el malaurat Andrés Montes, que la vida pot ser meravellosa.

Ernest Folch, Avui, 24 d’octubre de 2009