L’Antonio Lozano escriu a La Vanguardia:

Ya aterricen por una vía sobrenatural o por otra más prosaica, todos los cuentos de Lahiri desprenden una claridad, una ingravidez y una cercanía que hacen pensar en un ente sin fisuras. Leerlos es como comerse una naranja con la acidez exacta, tocar un piano recién afinado.

A El País, En Guillermo Altares diu:

La crítica la ha comparado con una miniaturista por su capacidad para describir con precisión un mundo pequeño mientras lo convierte en universal. Pero sus relatos son mucho más, se quedan flotando en la memoria durante horas, durante días porque, en el fondo, tocan los temas más importantes de la vida: el amor, la familia y la identidad.

En Carlos Martínez Shaw escriu a l’Avui:

[Jhumpa Lahiri] Intenta reflectir la problemàtica de tres generacions: uns avis emigrants que conserven gran part de les tradicions al país d’acollida; uns pares que normalment ja formen matrimonis mixtos […] i els fills destinats a una educació típica amb tots els ingredients […].

En aquest marc, els relats de Lahiri recollits a Una terra estranya (Amsterdam/ Salamandra) apareixen com a cròniques d’aquesta realitat, com a tranche de vie que reflecteixen les aspiracions, inquietuds i contradiccions d’homes i dones (especialment dones) que es troben davant d’aquesta escissió entre la influència dels orígens i la necessitat d’adaptar-se a la vida en un altre país, el que serà d’ara endavant el seu i el dels seus fills. El seu principal mèrit és l’admirable profunditat psicològica amb que s’analitzen les conductes dels personatges i el subratllat naturalista i delicat dels petits detalls que en la seva aparent insignificança revelen les devastadores tempestats espirituals que amenacen el precari equilibri sobre el qual es basa una felicitat domèstica conquistada al preu d’un esforç sovint fatigós per superar una dualitat explícita o mig amagada.

Fa tres anys, durant la meva 75a marató, vaig decidir que si arribava a la 100a havia de ser a Barcelona, corrent a la meva ciutat i amb els meus amics”, explica el periodista esportiu Arcadi Alibés dies abans de fer possible el seu somni. El que no sabia llavors és que també podria fer la seva mitja marató número 100 i la cursa de 10 km número 100 en tres diumenges consecutius. “Coincidint amb el triplet del Barça em vaig adonar que jo també podia aconseguir el meu triplet: 100 mitges, 100 curses de 10 km i 100 maratons seguides!”. 

La fita coincideix també amb la presentació del seu primer llibre Córrer per ser feliç, on dóna consells pràctics per preparar maratons, encara que matisa que “jo no sóc entrenador, només vull posar els meus 25 anys d’experiència al servei de la gent que vol córrer”. 

Realment es poden fer 100 maratons i ser feliç? Perquè les dades són impressionants i semblen, a primera vista, sinònim de sacrifici extrem: vuit maratons anuals, més les mitges maratons, una cursa cada cap de setmana, l’entrenament diari… “Jo ja fa temps que he passat l’etapa de fer bona marca. Ara compagino els grans hobbies de la meva vida: córrer i viatjar”, explica Alibés. I així gaudeix del paisatge, de la ciutat, de la cursa, dels companys i també dels entrenaments.  

 “Surto a córrer una horeta al dia i per a mi és el millor moment”. Però què té córrer que enganxa tant? “És la pregunta que fan els qui no corren (riu). En el meu cas, és la meva vàlvula d’escapament, on em sento lliure i feliç… però no és fàcil d’explicar”.

 Durant aquestes 100 maratons, Arcadi Alibés ha visitat els cinc continents, ha fet curses a les ciutats olímpiques, al desert del Sàhara i a la neu de l’Antàrtida, en busca de reptes nous. I després de la 100? “Ja estic apuntat a la 101”, riu el periodista-atleta.

Revista DIR EMOTIONS, abril 2004

Va pensar que semblava una princesa. Allí, a la banyera, una princesa de gel.[…] L’amor que sentia envers ella mai havia estat tan intens. Va acaronar el seu braç com si acaronés l’ànima que havia abandonat aquell cos. No es va tombar a mirar quan va marxar. Allò no era un comiat. Sinó un a reveure.

Al petit poble de Fjällbacka tot es viu amb més intensitat, sota la façana de correcció que els seus habitants s’esforcen per construir, s’amaguen passions desbocades i odis profunds, secrets familiars i conflictes heretats de pares a fills.

Però aquesta imatge paradisíaca de Fjällbacka s’esfondrarà amb la aparició del cadàver d’Alex Wijkner a la banyera de casa seva. El poble se submergirà en una calma tensa que la jove escriptora Erica Falck està més que disposada a destruir.

L’Erica iniciarà la seva pròpia investigació per descobrir qui va assassinar la seva amiga de la infància, però pel camí, s’haurà d’enfrontar a una Fjällbacka desconeguda, una població que amaga secrets terribles que han estat enterrats durant dècades. L’Erica comptarà amb l’ajuda d’en Patrik Hedströn, un inspector de policia amb qui desenvoluparà una relació molt especial.

La princesa de gel ens submergeix amb gran eficàcia en l’atmosfera asfixiant de Fjällbacka, on l’aire viciat per mentides, enganys, enveges i revenges acaba per envair la imaginació del lector. Afortunadament, com comenta Susana Paz a  Regió 7: