L’àudio de l’entrevista sobre Les barbaritats de Fèlix Millet al Cafè de la República de Catalunya Ràdio, aquest dimecres, 30 de desembre, amb Joan Barril.

L’àudio de l’entrevista i tertúlia a L’Oracle de Catalunya Ràdio, amb Xavier Graset, del 23 de desembre.

L’àudio de l’entrevista i tertúlia al programa de Ràdio 4 Cel Obert, amb Joan Bosch, del 23 de desembre.

L’àudio de l’entrevista al programa La segona hora de RAC1, amb Quim Morales, del 24 de desembre.

Ainhoa Sorrosal entrevista a l’autor de Vint-i-cinc anys i un dia.

Veure l’'entrevista

A l’Avui Lluís Montserrat escriu:

[...] constato l’excel·lència dels darrers relats de Jordi Llavina aplegats sota el títol Londres Nevat. Teixint frases amb cura d’orfebre, Llavina ens pren la mà i ens porta a l’indret més personal, íntim i comfortable de l’ànima. Allí on les petites xacres personales s’absolen en el magma agermanador de la condició humana. I ho fa suaument però poderosa, amb la tenacitat amable de les volves de neu que ho emblanquinen tot i transfiguren el paisatge.

A Presència Tura Soler (27/11/2009) escriu:

El mag del llenguatge judicial té el seu lloc ben guanyat als aparadors de les llibreries. Vint-i-cinc anys i un dia no és una condemna, és un regal per al món de les lletres de motllo.

Isabell Llauger escriu a El Punt (01/12/2009):

[...] el reputat penalista Monguilod és un impecable professional de dialèctica envejable i memòria prodigiosa [...] Monguilod ens dóna la imatge de la realitat més dolorosa, més tendra, més agraïda, més colpidora. [...] Les seves paraules, en un magnífic to de conversa, ens passegen per l’infortuni, l’atzar, la tragèdia, la delinqüència, la generositat, la llei, la justícia i la injustícia. I ho fa amb la lucidesa que el caracteritza; amb la passió d’aquell que creu en el que fa i a qui la vida l’ha portat a valorar cada moment i cada oportunitat.

-A l’Avui (19/09/2009) David Castillo escriu:

Magnífica primera novel·la de Rawi Hage[...]. Novel·la d’un vitalisme absolut, per la seva brillant caracterització dels personatges, dibuixats amb talent.[...] El joc de De Niro és una obra mestra.

-Al suplement Cultura/s (04/11/2009) de La Vanguardia, Antonio Lozano escriu sobre Rawi Hage i Aleksandar Hemon (El proyecto Lázaro, Duomo):

Un bagaje de experiencias límite con un ríquisimo potencial para reformularlas desde la ficción y hacerlo por medio de una lengua prestada a la que se le aporta un enfoque único convierten sus libros en una amalgama de juego, experimentación, frescura y caos controlado.

La editora y periodista Iolanda Batallé reflexiona sobre el sentido de la existencia, y analiza la urgencia de felicidad “impuesta” en la sociedad occidental en su primera novela, ‘La memòria de les formigues’ (Ara Llibres), que desde ayer está en las librerías.

En una entrevista a Europa Press, subrayó: “El mundo en que vivimos nos obliga a ir a una velocidad acelerada, al tiempo que nos exige que seamos felices”. Unas imposiciones que los personajes de la novela intentarán contrarrestar desacelerando el ritmo de su vida, para poder entender mejor el sentido de todo.

Joana, una mujer de 42 años, cambia un trabajo de prestigio y responsabilidad por limpiar la arena de la playa con un tractor. Mientras limpia, piensa en el sentido de la existencia, en su propia historia, y en el pasado de las personas con las que ha compartido alguna parte de su vida.

La vida en el tractor representa una pausa para Joana, que aprovecha para limpiar su pasado al tiempo que limpia la playa. El vehículo marca el ritmo de la novela, y en él nacen diversas sublíneas que se entrelazan con el hilo central de la historia, en forma de correspondencias, llamadas y diarios.

Así, Batallé ofrece a sus personajes la oportunidad de observar la vida desde otro punto de vista y con otro ritmo, algo que en la mayoría de las ocasiones “no se nos permite”.

El tractor y la playa fueron las imágenes que dieron origen a la novela. A partir de ellas, Batallé decidió construir una historia “muy cercana” al lector. “Los que ya han leído el libro coinciden en sentirse identificados con alguno de los personajes o historias, y eso me satisface enormemente”, celebró.

Con ‘La memòria de les formigues’, intenta mostrar que “todos somos versiones de la misma persona”, algo patente en la relación entre Joana, su madre, su abuela y su hija. Cuatro generaciones de mujeres aparentemente distintas, que descubren que en realidad no lo son tanto.

Batallé avanzó que ya lleva escritas unas 200 páginas de su segunda novela, ‘Mala llet’, en la que comparará los perfiles humanos en una guerra con los de una empresa. Se trata de un libro aún más coral que el primero, ya que la escritora se declara una “enamorada” de los secundarios, a los que da especial importancia en todas sus creaciones.

Europa Press, adn.es, 18/09/09

Ramon Solanes Va ser el primer cap de programes de TVE a Miramar i ha recollit algunes anècdotes dels impediments al projecte en època de Franco.

És història viva de la televisió i està orgullós d’haver contribuït a posar les bases de TVE-Catalunya, que aquest any celebra el seu 50 aniversari. Però, sobretot, està orgullós d’haver donat un enfocament català al projecte, quan això “representava molta lluita i molta constància”. Ramon Solanes va ser el primer cap de programes de TVE-Catalunya i ha recollit les anècdotes d’aquella època en el llibre La tele sota Franco. L’aventura de Miramar.

Com neix el projecte de TVE-Catalunya?
Formava part d’aquells desitjos de no quedar-se fora d’Europa, i des de Barcelona volíem donar a la televisió el nostre tarannà. Arias Salgado ja ens va dir que Barcelona era diferent, no va aclarir en quin sentit, però va quedar clar que havien de tenir cura de nosaltres.

Com era la convivència amb el censor?
Molt empipadora. Recordo que en una ocasió, teníem un guió de ficció anglesa traduït que començava amb l’escena d’un matrimoni que s’acomiadava al menjador de casa per anar a treballar i es feien un petó. I quan va arribar la nota del censor deia: “El marido podrá besar a la esposa en cualquier parte excepto en la boca”. Quan ho vaig veure, li vaig trucar per dir-li que la nota ens autoritzava a molt: fora de la boca teníem molt de marge. Va posar el crit al cel.

Li van obrir un expedient…
Sí, això va ser cosa d’un mag i la seva acompanyant a qui jo vaig veure actuar en un cabaret, però la noia, al cabaret, anava molt lleugera de roba. Quan els vaig oferir venir a la tele, els vaig dir que allà no podia vestir-se així i em van dir que no em preocupés, que també tenia un vestit llarg de nit i amb escot tancat. Quan va començar l’actuació, surt ella, i el vestit sí que era llarg, sí, però anava tallat de la cintura fins als peus, així que va ensenyar tota la cama esquerra uns segons. I es van espantar: “Ya está Barcelona con sus cosas”. La sanció va ser la supressió del meu sou. Molt curiós, tenint en compte que llavors encara no cobràvem.

Tampoc van deixar que emetessin el concert dels Beatles.
Això va ser un cop molt dur. Quan es va anunciar que venien a actuar a Barcelona, vam pensar que estaria molt bé emetre-ho i vam aconseguir lligar-ho. Però Adolfo Suárez, director de programes de TVE, quan li vam proposar va dir: “Esos melenudos no le interesan a nadie”.

¿I el tema de la simbologia franquista?
Quan començàvem a emetre ens van avisar que venia el ministre Arias Salgado de visita i que suposaven que hauríem tingut en compte la simbologia. Però suposaven malament. Així que vam haver de reaccionar en 24 hores i li vam demanar ajuda al responsable d’atrezzo dels teatres barcelonins. Ens va fer un bust amb la cara de Franco i va funcionar, perquè, quan jo vaig marxar de TVE al cap d’onze anys, encara el teníem. Era de lloguer i el vam anar pagant durant tots aquells anys.

Barcelona era diferent?
I tant. Érem massa avançats o volíem fer coses massa diferents. A més, vam crear un esperit de lluita, perquè, tot i que només hi havia una televisió, teníem dos centres de producció-Miramar i Prado del Rey- i la consigna era ser els millors.

Com ho veu 50 anys després?
Ha canviat molt. Abans era una lluita constant, ara veig poc punt combatiu. Crec que s’adapten massa al que mana Madrid, i treballar per TVE a Barcelona ha de suposar molta discussió a Madrid per anar avançant.

Maria Ortega

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dilluns, 27 de juliol del 2009

Voleu saber què es diu a Internet sobre la darrera novel·la d’Andreu Martín, Barcelona tràgica? Doncs aquí us portem un recull d’alguns enllaços que parlen sobre el llibre, la novelització amb tocs de gènere negre d’una de les èpoques històriques més violentes de la Barcelona del segle passat.

- Al bloc de la llibrería Saltamartí assenyala la novel·la com un dels seus “Llibres del mes”.

- El bloc de Negra i Criminal, una de les llibreríes més conegudes de Barcelona dedicada completament al gènere negre, enllaça un article de Rosa Mora aparegut a El País el passat dia 14 de juliol.

- El Periódico de Catalunya publica una entrevista de tres minuts amb Andreu Martín de repassa els punts claus de la novel·la.

- Al diari Gara podem trobar un petit article que ens parla del procès de documentació que va seguir Andreu Martín per escriure el llibre.

- El Mundo es fa ressò del centenari de la Setmana Tràgica, recordant que la ciutat es va guanyar el sobrenom de “La Rosa de Foc” i comenta la publicació d’un parell de llibres sobre el tema.

Si voleu més informació sobre Andreu Martín podeu visitar la seva página personal, o fer una passejada per la seva pàgina a la Viquipèdia.

Un dia de Sant Jordi amb el popular presentador de televisió Roger de Gràcia

Per ANNA GRIERA
En un any, a Espanya, es publiquen una mitjana de 80.000 llibres. Una oferta tan elevada i, sobretot, una demanda tan reduïda compliquen la venda. En canvi, d’això en viuen escriptors, llibreters, comerciants, distribuïdors i editors. Per sort per a tots ells, Sant Jordi sempre és un èxit. En la darrera edició, pràcticament tothom passejava per Barcelona amb un llibre a les mans, encara que molts d’ells no arribin a ser llegits mai. “Aquesta diada és una manera d’incentivar la lectura que, a més, sosté el sector”, interpreta el presentador del programa de TV3 Caçadors de Paraules, Roger de Gràcia, que, aquest any, va viure Sant Jordi com autor per segona vegada consecutiva.

“No sé qui es va inventar aquest dia, però és una festassa. Em sembla fantàstic que es faci en honor als llibres. La gent que es queixa perquè hi ha molt màrqueting ho fa per vici. Encara que molts no es llegeixin el que compren, val més això que una altra cosa”, opina. El seu llibre, Més caçadors de paraules (Ara Llibres), és el segon volum d’un recull dels millors moments del programa. Hi ha material nou i part del que no hi va cabre a la primera part.

La jornada dels que viuen Sant Jordi des de dins comença a l’Hotel Regina a primera hora del matí. És una oportunitat perquè els membres del sector es vegin les cares i s’iniciïn, potser, nous negocis. És allà on els periodistes fan la “fotografia de família” als autors.

És un dia en moviment continu. Des de les onze del matí fins les nou del vespre, Roger ha anat de llibreria en paradeta per firmar exemplar. A l’Abacus, a Catalonia, a les Fnac d’Illa Diagonal i el Triangle, a El Corte Inglés, a Proa… “M’ho passo molt bé, perquè és una cosa recíproca. Jo dedico els llibres, però la gent que ve em diu paraules del seu poble. Per exemple, avui he après pescarol (pescador) i micacu (nespre en badalonès)”, comenta.

Per a ell, no hi havia res de nou. “Ha vingut menys gent que l’any passat, però és normal, perquè ja no sóc novetat”, valora, encara que no ha parat de saludar gent, fer-se fotografies, respondre qüestionaris dels periodistes… I firmar, és clar. El presentador afegeix: “El que em fa més mal no és el braç, com podria semblar. És la veu, i això no ho puc tolerar, m’empipa molt, perquè demà he de gravar”.

Per sort, cada dia no és així. “Avui és un cúmul de coses. Normalment, puc conciliar la vida social i familiar amb la laboral, encara que viatjo molt. He d’anar a la Vall d’Aran, a València, a les Terres de l’Ebre”, repassa. Això de fer-se famós tampoc és fàcil. Amb ell, encara costa més caminar per les Rambles el dia de Sant Jordi. “És part de la feina. Això va amb el contracte. A qui no li agradi, que no s’hi dediqui”, addueix. Tot i això, hi ha casos extrems, com el de Risto Mejide. La seva presència provoca aglomeracions de gent cridant i fent-li fotografies. O el cas de Carles Rexach. L’exjugador del Barça ha publicat Ara parlo jo (Ara Llibres) i ha estat líder en vendes dels llibres en català de no ficció. En part, degut al partit del F. C. Barcelona contra el Manchester United a la Lliga de Campions, que encara atreia més lectors i aficionats.

Una treballadora d’El Corte Inglés, mentre mirava perplexa el caos generat al voltant de Mejide, opinava: “És trist que la gent es compri un llibre d’un personatge mediàtic abans que el d’un escriptor professional”. Una possible solució, segons Roger, és “incentivar la lectura des de les escoles i des de casa”.

“Costa molt competir amb la tirania de la imatge, ja que és una simplificació de l’expressió escrita. I com més riquesa en el llenguatge, més capacitat per entendre i explicar les coses. Les paraules generen el pensament”, apunta De Gràcia. Així, el seu programa és una contribució a la llengua. I afegeix: “Els mitjans de comunicació no cuiden prou el llenguatge. Són poc precisos i exigents”.

Ell, a més de presentar el programa de TV3, també va donar vida a l’ajudant de cuina del Ferran Adrià de Polònia. “Va ser una experiència molt maca, perquè fer el pallasso m’encanta. I si el personatge és ximple, encara m’agrada més. Rebre bufetades és divertit”, opina. Va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha fet de periodista a la ràdio, tot i que prefereix la televisió. “Sóc molt expressiu i gestual. A la ràdio em falten elements”, es justifica.

Per al futur s’ha marcat la meta de “gaudir de la feina”. I conclou: “Estic obert a qualsevol projecte que em faci trempar. Sempre he estat curiós, i si un treball em permet conèixer coses noves, m’agrada”.