Avui us portem una entrevista molt interessant: el Sique Rodríguez i el Dani Senabre, periodistes i coautors del llibre Andrés Iniesta: Un any al paradís ens han deixat fer una ullada darrera la porta de la creació del llibre. Voleu saber com és treballar amb l’Iniesta o quines són les virtuts que més valoren els qui treballen amb ell? No us perdeu l’entrevista!

- Vau decidir fer el llibre abans del triplet?

Dani: No, va ser després de la champions i fins i tot, després de la rúa. La veritat és que pels que treballem a la ràdio que el Barça guanyi tants títols és fantàstic però també porta molta feina: transmissions, programes especials…No va ser fins que no va passar tota aquesta bogeria que se’ns va acudir. Recordo que vam tenir la conversa amb el Sique en un viatge de Metro cap a casa meva i al cap de pocs minuts li vam fer arribar a l’Andrés.

Sique: La idea va sorgir perquè vam creure que l’afició, sobretot, del Barça agrairia tenir un testimoni de la temporada més existosa de la història del Barça. Com a periodistes ens vam trobar en què havíem explicat el triplet de mil maneres diferents i des de molts punts de vista però no hi havia ningú que hagués pogut explicar el triplet des de dintre. Vam creure que seria molt interessant que un jugador pogués explicar com havia viscut una temporada tan històrica. El llibre pretenia ser un record especial d’una temporada màgica.

- Per què un llibre sobre Iniesta?

D: Primer, perqué és el jugador amb qui millor relació tenim. Després perqué si t’ho pares a pensar és el millor personatge possible:
a) És un gran jugador, un dels millors del món.
b)Cau simpàtic a tothom
c) Aquest any li ha passat de tot, arribant a viure les llums i les ombres del mon del futbol: lesions per una banda i  un gol màgic per l’altre.

S: Iniesta reunia tot el ventall de sensacions, tant positives com negatives, en una mateixa temporada. A més a més, és un futbolista estimat però que mai s’havia obert a l’afició. És dels pocs que no ha fet mai cap biografia perquè això ho deixa per quan es retiri però que sí que sentia la necessitat d’explicar com havia viscut un any tan fantàstic però a la vegada tan dur. A més a més, sempre hem cregut que el personatge d’Iniesta és un exemple per tothom per la seva discreció i la seva manera d’entendre el futbol i la vida.

- Com va ser treballar amb ell?

D: Va ser un plaer. És evident que els futbolistes tenen una agenda díficil i més si estàn lesionats, s’han de recuperar i han d’intentar aprofitar les poques vacances que tenen (vam fer al llibre al mes de Juliol i principis d’Agost). Però tot i així ens va atendre molt bé i es va implicar des del primer moment. Només ens va fer patir amb les fotos, sobretot al Sique que li va agafar la recta final estant a Estats Units amb la gira de l’equip.

S: No volia que ningú de la seva família, ni dels seus amics i companys importants per ell al vestidor, faltessin al llibre. Ens anava donant fotos de tiets i cosins, cada dia. Cada dia una diferent i això, tenint en compte, que era un llibre que s’havia de fer ràpid, ens va fer patir una mica. Apart d’això hi va haver gaires problemes perquè tots tres ens coneixem de fa temps. Al principi, ell no veia clar fer aquest llibre, bàsicament, perquè creia que no interessaria gaire. Però molt aviat li vam fer veure de que sí. Vam fer reunions, vam parlar molt per telefon i ens vam enviar molts mails. Ell es va implicar força però ens va deixar clar que confiava en nosaltres perquè el coneixíem molt bé.

Llegir la resta del post »

El dia 3 de setembre publicarem una petita/gran sorpresa, que alhora és un dels llibres més esperats i estem segurs que serà un dels llibres més ben rebuts:

Un any al paradís d’Andrés Iniesta

Escrit en primera persona, Un any al paradís és el diari del triplet d’Andrés Iniesta. Copa, Lliga i Champions viscudes per l’autor del gol de Stamford Bridge, un dels jugadors més estimats del Barça.

Un relat íntim i personal en el què rememora els episodis clau del millor any de la seva vida: l’arribada de Guardiola al Barça, les tres finals, la rua pels carrers de Barcelona i el famós gol contra el Chelsea. També parla de les lesions, de la família, dels companys d’equip i del futur, i desvela alguns aspectes desconeguts de la seva vida i inclou fotografies inèdites, algunes d’elles fetes pel mateix Andrés.

Per primera vegada, Andrés Iniesta s’obre completament als seus fans demostrant que al darrere d’aquest grandíssim jugador hi ha una persona encara més gran.

El llibre l’editarem en català a Ara Llibres i en castellà a Now Books.

L’exfutbolista i entrenador barcelonista reflexiona sobre el futbol i la vida després de publicar el seu primer llibre

Per ANNA GRIERA
Carles Rexach va néixer el 13 de gener de 1947 i ha dedicat 44 anys de la seva vida al Barça: ha vestit la samarreta blaugrana en 638 ocasions. Ha jugat amb els infantils, amb els juvenils i amb el primer equip. Hi ha estat entrenador, assessor i director tècnic. És el vuitè màxim golejador de la història del club, amb 197 dianes i ha treballat amb 12 entrenadors diferents, un factor que li ha donat força experiència. “Llàstima que això no serveixi per a res. Perquè quan en tens, ja ets fora. I si l’expliques a algú, no t’escolta. El consell que dono a Guardiola és que sigui ell mateix, que segueixi les seves idees i que, si s’equivoca, sigui perquè ha fet el que creia, no el que li deien”, afirma. Com a jugador del F. C. Barcelona ha viscut de tot: la mort d’un company, el segrest de Quini, greus lesions i problemes amb la directiva. Recentment, ha publicat Ara parlo jo (Ara llibres), tot un èxit de vendes. “Fa temps, acostumava a passejar molt per Ciutat Vella. És un barri bonic, sobretot per trobar-te amb els amics i prendre alguna cosa. Tot i així, he anat perdent aquesta tradició”, confessa.

Filosofia de vida
“Sóc un paio normal, tranquil, optimista, pràctic, i a qui no agrada complicar-se la vida. Analitzo molt les coses i les penso, així no em sap tan greu si m’equivovo, perquè era una decisió conscient i calmada. En moltes situacions, el meu temperament m’ha ajudat, perquè tendeixo a relativitzar les coses. Sóc honrat, i no em refereixo al tema econòmic. Vull dir que has de tenir els peus a terra i ser humil amb el que fas. Perquè una cosa et surti bé has de dedicar-t’hi i tenir continuïtat. He tingut la sort de dedicar-me a allò que m’agrada. I això, per desgràcia, només ho pot fer un 50 per cent de la gent. Si fas una feina només per guanyar-te bé la vida, no vas bé”.
“Ens cansem de tot massa ràpidament, canviem constantment. Un es decora la casa, i al cap de tres anys, ja vol canviar. Quan ho ha fet, resulta que li agradava més com ho tenia abans. La gent es canvia de cotxe, de pis, i fins i tot d’aspecte físic. Una morena que l’endemà és rossa… Abans la gent es conformava amb el que tenia i amb com era. Ara no. No m’agrada el nas, me’l trec. No m’agrada la dona, me la canvio. Estem en una fase en què tothom s’atipa de tot de seguida. Abans, la samarreta del Barça no canviava. Ara, cada any han de fotre una cosa nova perquè se n’ha de vendre una de diferent. I, a més, la gent no es pot permetre el luxe d’anar amb l’antiga. Vivim immersos en un muntatge”.

Professió i vocació
“Això de ser futbolista és vocacional. Però, a més, hi tinc facilitat. M’explico: per molt que vulgui nedar com Mark Spitz, jo mai podré… És somiar truites. Cadascú ha de trobar les seves facilitats. Al món de l’esport, hi ha l’entrenador, que assigna al jugador la millor posició segons les seves aptituds. A la vida real, també hi hauria d’haver un assessor, així tot aniria molt millor”.
“Perquè un equip funcioni, necessita bons jugadors, i també que hi hagi harmonia entre ells. El futbol és un esport de conjunt. Cada vegada, la gent és més individualista. Quan algú fa un gol i el van a abraçar, s’aparta perquè es vegi el seu número i se sàpiga qui l’ha fet. El jugador és una marca, una multinacional. Volen ‘jo’, ‘jo’, i després ‘jo’ també. I això ho espatlla”.

La llar i la família
“Sóc bastant negat a la cuina, i amb les feines domèstiques, en general, no me’n surto. Jo sóc una mica antic, m’han ensenyat que les coses de força a la casa (tallar llenya o gespa, fer foc, preparar la barbacoa) les puc fer. Ara bé, una vegada hem fet el foc, la que cuina les costelles és la meva dona. Hi ha unes tasques que em corresponen i unes altres que crec que no.
Me n’estic sortint molt millor del que em pensava, amb el meu paper d’avi. N’estic molt satisfet. Si ja vaig gaudir dels meus fills, perquè vaig esperar-me a acabar la carrera com a futbolista per casar-me, de la néta, encara més. En aquesta vida, si tens l’opció d’assaborir una cosa, ho has de fer. Per això, la tinc gairebé cada dia a casa. Tot el dia jugant amb ella, que si riu, que si m’ha dit allò… Em cau la baba, com a tots. Llàstima que encara no pugui jugar a futbol”.
Les dones tenen un hàndicap amb el món laboral: l’embaràs. Quan em vaig casar, la meva dona es va dedicar a la casa. Fins que els nens tenen 3 o 4 anys, els has de gaudir, perquè després comencen l’escola i no te n’adones, que ja han marxat de casa. S’ha de tenir en compte que la dona es queda embarassada i pareix, i, per a ella, és molt més agraït tenir un fill que per a un home. Per molt que ens els estimem igual, la seva satisfacció és més gran. Quan es queden en estat, la resta de les coses queden… No en segon pla, sinó en tercer o quart. En canvi, un home ho viu d’una forma completament diferent. Són coses de la naturalesa i no es poden canviar. Com que la perfecció no existeix, si la dona deixa de treballar per estar amb el fill, arriba un punt en què és jove i els fills ja tenen 7 o 8 anys, i a casa s’avorreix. Aleshores, es vol reincorporar a la feina, però ho té difÌcil. D’altra banda, si no deixa de treballar, no els pot gaudir. Acaba treballant dins i fora de casa, perquè l’home posarà la rentadora un dia, però la dona ja ho ha fet deu vegades al mateix temps. La dona, enlloc de tenir quatre mesos de baixa, que no serveixen per a res, n’hauria de tenir cinc anys.

Cara o creu
Alguna vegada, quan en Cruyff i jo entrenàvem, no ens decidíem entre quin jugador era més adient en una posició concreta, perquè tots dos eren igual de bons. Aleshores triàvem a cara o creu. Moltes vegades, a la vida normal, també faig servir aquesta tècnica. Si vaig a comprar i no em decideixo, tiro la moneda. Jo crec en el destí. Però sóc conseqüent, el que hi surt, ho faig. Segueixo el consell de la moneda. Ho faig en decisions que no són transcendentals, quan considero que tant és una cosa com una altra.