Es el Header

Barcelona assetjada

octubre 24th, 2009 . by Ara

LA CIUTAT COMTAL VIU ENVOLTADA DE POLÈMIQUES

Segur que les recorden. Són unes fotografies ben enquadrades, l’escenari són les columnes de darrere el Mercat de la Boqueria. És de nit, però un fotògraf competent, Edu Bayer, ha salvat perfectament aquesta dificultat i veiem l’escena amb una claredat total. L’actor principal és un suposat turista, i la víctima és una prostituta, que presta els seus serveis en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. La imatge no té res que no sapiguem però ho té tot: ensenya les nostres vergonyes d’una manera directa, cruel i salvatge. Era només una imatge, però va impactar com un míssil sobre els mitjans i ara ja podem dir que es va convertir en el símbol per a un grapat de gent que considera que Barcelona porta anys degradant-se.

EL MISSATGE DE LES IMATGES era inequívoc i portava enganxat dues idees que de tan clares estaven pràcticament redactades al peu de la fotografia. La descodificació de la imatge va ser unànime i deia així: a Barcelona la prostitució es practica a tot arreu, en qualsevol lloc i de qualsevol manera, i el turisme que arriba a la ciutat és cada vegada més massiu i de menys qualitat. (És sorprenent que, setmanes després, ningú s’hagi preguntat per què es van publicar les fotografies en aquell moment, per què les va publicar qui les va publicar, o per què, per exemple, en un detall escabrós, es protegia la identitat del botxí-turista amb la típica pixelització dels ulls).

PERÒ LA IMATGE NO VA SER SINÓ EL PENÚLTIM cas d’una sèrie de polèmiques sobre la vida quotidiana de Barcelona. Un dia ens despertem amb la notícia que som la ciutat més sorollosa d’Europa, l’endemà que som la ciutat més mal il•luminada, l’altre que l’augment de turistes ha provocat la xifra rècord de 80.000 robatoris de carteristes. I un dia són els excrements dels gossos, l’endemà que tenim els carrers bruts i evidentment un altre dia són les obres. Els temes són tractats amb profunditat en dues, tres pàgines, hores de ràdio, i enmig del bombardeig una sola música de fons: queixa, queixa i més queixa.

DE TOTS ELS TEMES, N’HI HA UN QUE és el preferit i retorna cada cert temps com la sopa d’all: el Bicing i les bicis en general. Si féssim cas del que llegim o sentim, ens podríem arribar a pensar de veritat que vivim enmig d’una guerra civil en què uns tirans sobre dues rodes atropellen expressament els vianants. O ens creuríem que la convivència entre corredors, bicis i vianants ja no és possible. Vaig pensar que estàvem portant la malaltia fins al paroxisme quan, abans-d’ahir, fa just quaranta-vuit hores, Alberto Fernández Díaz proclamava, en una entrevista amb Jordi Basté, que a Barcelona hi havia “bicifòbia”. Bicifòbia! I es va quedar tan fresc. I va ser llavors quan vaig sentir a dins meu un “prou!” ben alt que esclatava després de mesos de setge mediàtic. Va ser quan vaig pensar que de la mateixa manera que respecto que hi hagi ciutadans emprenyats, espero que ens comencin a respectar als que proclamem en veu alta i sense vergonya que ens sentim molt feliços de poder viure en una ciutat tan fantàstica com aquesta. Sí, sí, ho han llegit bé. Estic orgullós de viure a Barcelona. M’encanta treballar-hi. Sóc feliç corrent pel costat del mar. Sóc feliç anant en bici. I sóc feliç passejant el meu gos pel carrer. I no penso demanar perdó per dir-ho.

AIXÒ NO VOL DIR que en aquesta ciutat no hi hagi problemes molt greus, ni que no hagi augmentat la inseguretat ni que el creixement del turisme no arrossegui conseqüències difícils de digerir. Estic a favor de denunciar les irregularitats i de combatre la corrupció que hi hagi pogut haver, com el cas del Fòrum. No pintaré cap panorama idíl•lic, però ja aviso que no m’empassaré les fòbies apocalíptiques i poc innocents d’alguns opinadors. És l’hora de revoltar-se i dir que, alguns, no sé si pocs o molts, no hi estem d’acord. I no és una revolta política, m’és igual qui mani. No m’importa si a Barcelona canvia el govern de la ciutat; ho trobaria perfectament sa i democràtic i estic convençut que el grup de CiU a l’oposició fa una molt bona feina i està totalment capacitat per governar-nos. I és que la paradoxa és que la majoria de campanyes s’han llançat des dels mitjans, no des de l’oposició.

LA SETMANA PASSADA VAM SABER QUE Barcelona era la quarta ciutat d’Europa preferida per fer negocis, per darrere només de Londres, París i Frankfurt. Ens visiten cada any milions de persones. Els qui viatgem sabem que n’hi ha prou de dir que ets de Barcelona perquè se t’obrin les portes. Però mentre mig món es deleix per menjar als nostres restaurants, anar a veure el Barça i comprar a les nostres botigues, aquí ens disparem un tret al peu. Barcelona està sent assetjada, i el més graciós és que l’estem assetjant nosaltres mateixos des de dins, mentre el món des de fora ens contempla amb admiració. El dia que deixem d’estar enfadats amb nosaltres mateixos, n’hi haurà prou que sortim al carrer perquè descobrim, com deia el malaurat Andrés Montes, que la vida pot ser meravellosa.

Ernest Folch, Avui, 24 d’octubre de 2009

“Treballar per a TVE a Barcelona ha de suposar discutir molt a Madrid”

juliol 28th, 2009 . by Ara

Ramon Solanes Va ser el primer cap de programes de TVE a Miramar i ha recollit algunes anècdotes dels impediments al projecte en època de Franco.
latelesotafranco
És història viva de la televisió i està orgullós d’haver contribuït a posar les bases de TVE-Catalunya, que aquest any celebra el seu 50 aniversari. Però, sobretot, està orgullós d’haver donat un enfocament català al projecte, quan això “representava molta lluita i molta constància”. Ramon Solanes va ser el primer cap de programes de TVE-Catalunya i ha recollit les anècdotes d’aquella època en el llibre La tele sota Franco. L’aventura de Miramar.

Com neix el projecte de TVE-Catalunya?
Formava part d’aquells desitjos de no quedar-se fora d’Europa, i des de Barcelona volíem donar a la televisió el nostre tarannà. Arias Salgado ja ens va dir que Barcelona era diferent, no va aclarir en quin sentit, però va quedar clar que havien de tenir cura de nosaltres.

Com era la convivència amb el censor?
Molt empipadora. Recordo que en una ocasió, teníem un guió de ficció anglesa traduït que començava amb l’escena d’un matrimoni que s’acomiadava al menjador de casa per anar a treballar i es feien un petó. I quan va arribar la nota del censor deia: “El marido podrá besar a la esposa en cualquier parte excepto en la boca”. Quan ho vaig veure, li vaig trucar per dir-li que la nota ens autoritzava a molt: fora de la boca teníem molt de marge. Va posar el crit al cel.

Li van obrir un expedient…
Sí, això va ser cosa d’un mag i la seva acompanyant a qui jo vaig veure actuar en un cabaret, però la noia, al cabaret, anava molt lleugera de roba. Quan els vaig oferir venir a la tele, els vaig dir que allà no podia vestir-se així i em van dir que no em preocupés, que també tenia un vestit llarg de nit i amb escot tancat. Quan va començar l’actuació, surt ella, i el vestit sí que era llarg, sí, però anava tallat de la cintura fins als peus, així que va ensenyar tota la cama esquerra uns segons. I es van espantar: “Ya está Barcelona con sus cosas”. La sanció va ser la supressió del meu sou. Molt curiós, tenint en compte que llavors encara no cobràvem.

Tampoc van deixar que emetessin el concert dels Beatles.
Això va ser un cop molt dur. Quan es va anunciar que venien a actuar a Barcelona, vam pensar que estaria molt bé emetre-ho i vam aconseguir lligar-ho. Però Adolfo Suárez, director de programes de TVE, quan li vam proposar va dir: “Esos melenudos no le interesan a nadie”.

¿I el tema de la simbologia franquista?
Quan començàvem a emetre ens van avisar que venia el ministre Arias Salgado de visita i que suposaven que hauríem tingut en compte la simbologia. Però suposaven malament. Així que vam haver de reaccionar en 24 hores i li vam demanar ajuda al responsable d’atrezzo dels teatres barcelonins. Ens va fer un bust amb la cara de Franco i va funcionar, perquè, quan jo vaig marxar de TVE al cap d’onze anys, encara el teníem. Era de lloguer i el vam anar pagant durant tots aquells anys.

Barcelona era diferent?
I tant. Érem massa avançats o volíem fer coses massa diferents. A més, vam crear un esperit de lluita, perquè, tot i que només hi havia una televisió, teníem dos centres de producció-Miramar i Prado del Rey- i la consigna era ser els millors.

Com ho veu 50 anys després?
Ha canviat molt. Abans era una lluita constant, ara veig poc punt combatiu. Crec que s’adapten massa al que mana Madrid, i treballar per TVE a Barcelona ha de suposar molta discussió a Madrid per anar avançant.

Maria Ortega

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dilluns, 27 de juliol del 2009