Barcelona assetjada
octubre 24th, 2009 . by AraLA CIUTAT COMTAL VIU ENVOLTADA DE POLÈMIQUES
Segur que les recorden. Són unes fotografies ben enquadrades, l’escenari són les columnes de darrere el Mercat de la Boqueria. És de nit, però un fotògraf competent, Edu Bayer, ha salvat perfectament aquesta dificultat i veiem l’escena amb una claredat total. L’actor principal és un suposat turista, i la víctima és una prostituta, que presta els seus serveis en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. La imatge no té res que no sapiguem però ho té tot: ensenya les nostres vergonyes d’una manera directa, cruel i salvatge. Era només una imatge, però va impactar com un míssil sobre els mitjans i ara ja podem dir que es va convertir en el símbol per a un grapat de gent que considera que Barcelona porta anys degradant-se.
EL MISSATGE DE LES IMATGES era inequívoc i portava enganxat dues idees que de tan clares estaven pràcticament redactades al peu de la fotografia. La descodificació de la imatge va ser unànime i deia així: a Barcelona la prostitució es practica a tot arreu, en qualsevol lloc i de qualsevol manera, i el turisme que arriba a la ciutat és cada vegada més massiu i de menys qualitat. (És sorprenent que, setmanes després, ningú s’hagi preguntat per què es van publicar les fotografies en aquell moment, per què les va publicar qui les va publicar, o per què, per exemple, en un detall escabrós, es protegia la identitat del botxí-turista amb la típica pixelització dels ulls).
PERÒ LA IMATGE NO VA SER SINÓ EL PENÚLTIM cas d’una sèrie de polèmiques sobre la vida quotidiana de Barcelona. Un dia ens despertem amb la notícia que som la ciutat més sorollosa d’Europa, l’endemà que som la ciutat més mal il•luminada, l’altre que l’augment de turistes ha provocat la xifra rècord de 80.000 robatoris de carteristes. I un dia són els excrements dels gossos, l’endemà que tenim els carrers bruts i evidentment un altre dia són les obres. Els temes són tractats amb profunditat en dues, tres pàgines, hores de ràdio, i enmig del bombardeig una sola música de fons: queixa, queixa i més queixa.
DE TOTS ELS TEMES, N’HI HA UN QUE és el preferit i retorna cada cert temps com la sopa d’all: el Bicing i les bicis en general. Si féssim cas del que llegim o sentim, ens podríem arribar a pensar de veritat que vivim enmig d’una guerra civil en què uns tirans sobre dues rodes atropellen expressament els vianants. O ens creuríem que la convivència entre corredors, bicis i vianants ja no és possible. Vaig pensar que estàvem portant la malaltia fins al paroxisme quan, abans-d’ahir, fa just quaranta-vuit hores, Alberto Fernández Díaz proclamava, en una entrevista amb Jordi Basté, que a Barcelona hi havia “bicifòbia”. Bicifòbia! I es va quedar tan fresc. I va ser llavors quan vaig sentir a dins meu un “prou!” ben alt que esclatava després de mesos de setge mediàtic. Va ser quan vaig pensar que de la mateixa manera que respecto que hi hagi ciutadans emprenyats, espero que ens comencin a respectar als que proclamem en veu alta i sense vergonya que ens sentim molt feliços de poder viure en una ciutat tan fantàstica com aquesta. Sí, sí, ho han llegit bé. Estic orgullós de viure a Barcelona. M’encanta treballar-hi. Sóc feliç corrent pel costat del mar. Sóc feliç anant en bici. I sóc feliç passejant el meu gos pel carrer. I no penso demanar perdó per dir-ho.
AIXÒ NO VOL DIR que en aquesta ciutat no hi hagi problemes molt greus, ni que no hagi augmentat la inseguretat ni que el creixement del turisme no arrossegui conseqüències difícils de digerir. Estic a favor de denunciar les irregularitats i de combatre la corrupció que hi hagi pogut haver, com el cas del Fòrum. No pintaré cap panorama idíl•lic, però ja aviso que no m’empassaré les fòbies apocalíptiques i poc innocents d’alguns opinadors. És l’hora de revoltar-se i dir que, alguns, no sé si pocs o molts, no hi estem d’acord. I no és una revolta política, m’és igual qui mani. No m’importa si a Barcelona canvia el govern de la ciutat; ho trobaria perfectament sa i democràtic i estic convençut que el grup de CiU a l’oposició fa una molt bona feina i està totalment capacitat per governar-nos. I és que la paradoxa és que la majoria de campanyes s’han llançat des dels mitjans, no des de l’oposició.
LA SETMANA PASSADA VAM SABER QUE Barcelona era la quarta ciutat d’Europa preferida per fer negocis, per darrere només de Londres, París i Frankfurt. Ens visiten cada any milions de persones. Els qui viatgem sabem que n’hi ha prou de dir que ets de Barcelona perquè se t’obrin les portes. Però mentre mig món es deleix per menjar als nostres restaurants, anar a veure el Barça i comprar a les nostres botigues, aquí ens disparem un tret al peu. Barcelona està sent assetjada, i el més graciós és que l’estem assetjant nosaltres mateixos des de dins, mentre el món des de fora ens contempla amb admiració. El dia que deixem d’estar enfadats amb nosaltres mateixos, n’hi haurà prou que sortim al carrer perquè descobrim, com deia el malaurat Andrés Montes, que la vida pot ser meravellosa.
Ernest Folch, Avui, 24 d’octubre de 2009
