L’Antonio Lozano escriu a La Vanguardia:

Ya aterricen por una vía sobrenatural o por otra más prosaica, todos los cuentos de Lahiri desprenden una claridad, una ingravidez y una cercanía que hacen pensar en un ente sin fisuras. Leerlos es como comerse una naranja con la acidez exacta, tocar un piano recién afinado.

A El País, En Guillermo Altares diu:

La crítica la ha comparado con una miniaturista por su capacidad para describir con precisión un mundo pequeño mientras lo convierte en universal. Pero sus relatos son mucho más, se quedan flotando en la memoria durante horas, durante días porque, en el fondo, tocan los temas más importantes de la vida: el amor, la familia y la identidad.

En Carlos Martínez Shaw escriu a l’Avui:

[Jhumpa Lahiri] Intenta reflectir la problemàtica de tres generacions: uns avis emigrants que conserven gran part de les tradicions al país d’acollida; uns pares que normalment ja formen matrimonis mixtos […] i els fills destinats a una educació típica amb tots els ingredients […].

En aquest marc, els relats de Lahiri recollits a Una terra estranya (Amsterdam/ Salamandra) apareixen com a cròniques d’aquesta realitat, com a tranche de vie que reflecteixen les aspiracions, inquietuds i contradiccions d’homes i dones (especialment dones) que es troben davant d’aquesta escissió entre la influència dels orígens i la necessitat d’adaptar-se a la vida en un altre país, el que serà d’ara endavant el seu i el dels seus fills. El seu principal mèrit és l’admirable profunditat psicològica amb que s’analitzen les conductes dels personatges i el subratllat naturalista i delicat dels petits detalls que en la seva aparent insignificança revelen les devastadores tempestats espirituals que amenacen el precari equilibri sobre el qual es basa una felicitat domèstica conquistada al preu d’un esforç sovint fatigós per superar una dualitat explícita o mig amagada.

La Ruma va obrir la porta per ell i el va acompanyar a fora. Anaven descalços i trepitjaven la terra dòcilment; la Ruma, amb cautela; l’Akash, sense temor a les pedres ni els branquillons. [...] [L’Akash] Va agafar la regadora buida que l’avi havia deixat sota el porxo i va fingir que regava les coses del seu petit parterre. La Ruma va mirar els objectes que treien el cap a la terra: llapis i bolígrafs, una canyeta, el palet d’un polo. Hi havia papers, també: sobres vells de correu descartat i targetes de subscripció que havien caigut de l’interior de revistes, plegades com petites tendes de campanya sobre el terra.

Els contes de l’escriptora angloíndia Jhumpa Lahiri són petites peces de vida, històries delicades que en submergeixen en l’existència d’uns homes i dones confosos, espantats, perplexes davant d’una realitat que se’ls escapa.

Els personatges de Jhumpa Lahiri viuen entre dos móns: l’Índia de la seva infantesa i els Estats Units de la seva vida adulta. Lluiten per trobar el seu lloc, mentre conviuen amb pares, fills i amants que els empenyen en direccions contràries. Sempre en trànsit, la idea de la pertinença a un únic lloc sembla un somni llunyà.

Una terra estranya ens descobreix que tots som una mica com els personatges de Jhumpa Lahiri, buscant l’equilibri entre la càrrega del passat i la lluita per un futur incert, aprenent a construir la nostra llar en el camí, en el trànsit entre els nostres jos