Una nit d’estiu, amb uns amics, vam jugar a fer futurologia barata i vam imaginar-nos un d’a¬quells fets que no solen passar mai però que serveixen per omplir les hores mortes. Ens vam imaginar què faria Joan Laporta quan deixés la presidència del Barça, i el més llest de tots va sentenciar: “Farà un partit polític”. Tots ens vam posar a riure justament perquè ho deia seriosament.

La ideologia d’aquest partit, continuàvem en broma, era molt fàcil de resumir: independentisme declarat, liberalisme salvatge, regulació dels immigrants, és a dir, les idees que molta gent que l’envolta, des de periodistes fins a alguns membres de la seva junta, repeteixen constantment en públic. Un partit que diria en veu alta allò que els altres partits no s’atreveixen a dir, que a Espanya li diria un “Prou!” ben alt i ben fort i que fugiria del Seny tradicional per començar una gran Rauxa. Un partit que tindria a la seva seu l’estelada al costat de la bandera dels Estats Units, i al seu llibre d’estil hi posaria que als votants d’Iniciativa sempre se’ls hauria d’anomenar comunistes. Un partit que consideraria que Jordi Pujol va ser massa moderat i que ara és el moment de fer un pas endavant. Un partit decebut amb tots els partits polítics catalans: el partit del Tot o Res, dels traïdors a la pàtria, del “Que n’aprenguin” i del “Pit i collons”. El partit dels empresaris i dels negocis liberals, que tindria prohibit pactar amb ERC, PSC i IC, però que, per proximitat liberal, es podria plantejar un flirteig amb el PP. El partit dels proamericans i proisraelians, però evidentment anti-Obama. El partit contra l’Estat, contra totes les regulacions i contra el sistema, sigui quin sigui. La nit avançava i seguíem la broma, quan algú de sobte va dir: “Un partit d’ultradreta”. I aquí es va acabar la broma, la futurologia i també la nit.

Una de les coses que demostren que Laporta no deixa indiferent a ningú és que, si l’elogies, corres el perill de ser anorreat pels antilaportistes. Si el critiques, els seus partidaris no t’ho perdonaran. El president s’ha convertit en un personatge radicalitzat pels qui l’envolten i també pels qui disparaven contra ell, i ja no admet adhesions a mitges. O estàs amb ell o estàs contra ell. Ja fa bastant de temps, quan encara estava envoltat de gent amb talent, el seu entorn tolerava els matisos i encaixava les crítiques. Ara ja no. Però també és veritat que els seus enemics tampoc toleren els elogis. I els qui no li reconeixen els mèrits estan fent senzillament el mateix que fan els qui l’adulen: practicar el sectarisme.

I no es pot oblidar que Laporta és en ell mateix un personatge contradictori. Ha estat el primer president de qualsevol club a enfrontar-se als grups violents, posant en perill la seva integritat física. Ha sabut resistir una pressió insuportable i ha estat segurament la primera persona d’aquest país que no ha dimitit quan li demanaven els editorials de tots els diaris del país, i al mateix temps no ha estat capaç d’assumir les conseqüències democràtiques d’un vot en contra de més del 60% dels socis. Ha estat fidel a la idea de futbol de Cruyff, i aquesta fidelitat és la que ha portat el club a guanyar tots els títols. Es va saber envoltar del millor equip directiu de la història del club, que van transformar el club per sempre, però va ser incapaç de retenir-los.

I vet aquí que, amb tots els sentiments que desperta, divendres que ve el president Laporta encapçalarà una manifestació a favor de la independència. Mig país s’ha posat a discutir si això és o no és legítim, si s’està aprofitant del seu càrrec de president o de si pot ofendre la gent que, sent del Barça, no pensa com ell. Jo, que estic com ell a favor de la independència de Catalunya, crec que s’equivoca fent explícites les seves idees, siguin quines siguin, perquè el president del Barça representa moltes ideologies, no només la seva. Però això és el que menys m’importava quan vaig llegir la notícia. La vaig llegir i vaig tenir un calfred: vaig pensar en aquella nit d’estiu i en la fantasia que vam tenir uns quants amics. Just quan tornava a recordar amb un somriure el Partit Laportista, al meu mòbil va entrar un SMS. Era del meu amic, el més llest, i em va deixar glaçat: “Ho veus? El PL no era cap broma”.

Ernest Folch, Avui, 8 de setembre de 2009

Aquest matí, davant la mirada crítica de més de 30 periodistes, s’ha presentat al Col·legi de Periodistes de Barcelona el llibre de Jordi Badia “El Barça al descobert”.

L’ex director de comunicació del FC Barcelona ha manifestat que ha escrit el llibre “per explicar el context en el que m’he tingut moure”, i ha afegit que “no és cap atac, sinó una descripció del que ha succeït”.

Badia ha explicat que s’ho va pensar molt abans d’escriure el llibre i ha manifestat estar content ja que “dona una visió interna del club inèdita i insòlita de cinc anys molt confusos”. D’altra part confirma estar tranquil ja que “només he evocat els fets que han repercutit en mi”, sense vulnerar la ètica personal ni professional.

El llibre mostra totes les interioritats del Barça de Laporta, i revela tots els detalls que la premsa no ha publicat mai sobre el president i el seu entorn, incloses les tres grans crisis blaugrana dels darrers anys: la dimissió de Sandro Rosell, el conflicte amb Alejandro Echevarría i la renúncia de sis membres de la Junta directiva arran de la moció de censura del juliol 2008.