Com neix el projecte de TVE-Catalunya?
Formava part d’aquells desitjos de no quedar-se fora d’Europa, i des de Barcelona volíem donar a la televisió el nostre tarannà. Arias Salgado ja ens va dir que Barcelona era diferent, no va aclarir en quin sentit, però va quedar clar que havien de tenir cura de nosaltres.

Com era la convivència amb el censor?
Molt empipadora. Recordo que en una ocasió, teníem un guió de ficció anglesa traduït que començava amb l’escena d’un matrimoni que s’acomiadava al menjador de casa per anar a treballar i es feien un petó. I quan va arribar la nota del censor deia: “El marido podrá besar a la esposa en cualquier parte excepto en la boca”. Quan ho vaig veure, li vaig trucar per dir-li que la nota ens autoritzava a molt: fora de la boca teníem molt de marge. Va posar el crit al cel.

Li van obrir un expedient…
Sí, això va ser cosa d’un mag i la seva acompanyant a qui jo vaig veure actuar en un cabaret, però la noia, al cabaret, anava molt lleugera de roba. Quan els vaig oferir venir a la tele, els vaig dir que allà no podia vestir-se així i em van dir que no em preocupés, que també tenia un vestit llarg de nit i amb escot tancat. Quan va començar l’actuació, surt ella, i el vestit sí que era llarg, sí, però anava tallat de la cintura fins als peus, així que va ensenyar tota la cama esquerra uns segons. I es van espantar: “Ya está Barcelona con sus cosas”. La sanció va ser la supressió del meu sou. Molt curiós, tenint en compte que llavors encara no cobràvem.

Tampoc van deixar que emetessin el concert dels Beatles.
Això va ser un cop molt dur. Quan es va anunciar que venien a actuar a Barcelona, vam pensar que estaria molt bé emetre-ho i vam aconseguir lligar-ho. Però Adolfo Suárez, director de programes de TVE, quan li vam proposar va dir: “Esos melenudos no le interesan a nadie”.

¿I el tema de la simbologia franquista?
Quan començàvem a emetre ens van avisar que venia el ministre Arias Salgado de visita i que suposaven que hauríem tingut en compte la simbologia. Però suposaven malament. Així que vam haver de reaccionar en 24 hores i li vam demanar ajuda al responsable d’atrezzo dels teatres barcelonins. Ens va fer un bust amb la cara de Franco i va funcionar, perquè, quan jo vaig marxar de TVE al cap d’onze anys, encara el teníem. Era de lloguer i el vam anar pagant durant tots aquells anys.

Barcelona era diferent?
I tant. Érem massa avançats o volíem fer coses massa diferents. A més, vam crear un esperit de lluita, perquè, tot i que només hi havia una televisió, teníem dos centres de producció-Miramar i Prado del Rey- i la consigna era ser els millors.

Com ho veu 50 anys després?
Ha canviat molt. Abans era una lluita constant, ara veig poc punt combatiu. Crec que s’adapten massa al que mana Madrid, i treballar per TVE a Barcelona ha de suposar molta discussió a Madrid per anar avançant.

Maria Ortega

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dilluns, 27 de juliol del 2009