El principi és aquest i no falla gairebé mai: passi el que passi, la culpa la té TV3. A cada gran notícia, a cada gran esdeveniment, anem tots a passar-li comptes a la nostra televisió, que, mentre no es demostri el contrari, és la responsable de tots els nostres mals. Fins i tot en qüestions menors s’organitzen tanganes memorables. El sector turístic responsabilitza Francesc Mauri de la caiguda de reserves el dia que preveu pluges al Pirineu i després no plou. Els madridistes protesten quan Bernat Soler simplement expressa, de manera natural, allò que pensa una immensa majoria del nostre país. L’Espanyol té un espai a prime time, fins i tot en contra de la lògica de mercat, i malgrat això surt periòdicament algun directiu del club a queixar-se d’un tracte suposadament discriminatori. Un dia ens aixequem amb les declaracions de Duran i Lleida criticant el Polònia i cada dilluns ja sabem qui s’ofèn amb el Cracòvia.

Però les crítiques es converteixen en ferotges amb els serveis informatius. El Telenotícies es manté any a any, legislatura a legislatura, líder absolut en audiència i, en lloc d’arribar a la conclusió que aquest miracle es produeix justament per la professionalitat de la gent que hi treballa, aquí es dispara a tort i a dret pretesament en nom de la veritat, que no és res més que la veritat dogmàtica de l’última ideologia de l’últim que acaba d’arribar. D’ençà que tinc memòria, he sentit que TV3 és sionista fins que algú diu que és propalestina, un dia ens diuen que és espanyolista i l’endemà que promou l’independentisme, i quan encara li retreuen que és conservadora i carca passa a ser la televisió dels pijoprogres… En què quedem? Cada dos per tres assistim al mateix numeret de la compareixença al Parlament per no sé quina informació que no ha agradat a no sé qui, i el més bo és que els mateixos que abans la defensaven ara l’ataquen, disparant contra allò que ells mateixos havien construït.

Han arribat les consultes sobiranistes, i qui s’ha endut les garrotades? TV3. Com era de preveure, els promotors de les consultes senten que no se’ls va donar la cobertura necessària. Però és que també se l’ha acusat de justament el contrari! I les crítiques, aquesta vegada, vénen directament del partit del govern! Joan Ferran, del PSC, no s’ha pogut aguantar i ha dit que TV3 ha contribuït a fer més gran la bola de l’independentisme i que és “l’únic mitjà on es sobredimensiona el sobiranisme”. La situació sembla un acudit: un partit del govern atacant la televisió de tots. I és que a Joan Ferran no el molesta que se sobredimensioni el sobiranisme sinó que TV3 no digui exactament allò que ell pensa. No el molesta que TV3 s’equivoqui, sinó que sigui independent. I el cas de Joan Ferran no és sinó un petit exemple d’allò que els passa a tots els polítics de Catalunya quan arriben al poder. El primer que somien fer no és construir hospitals, ni millorar l’educació, ni canviar allò que funciona… sinó canviar TV3. Els polítics, que viuen tots fascinats i atemorits alhora pels mitjans de comunicació, viuen la gran majoria amb la fantasia que el dia que arribin al poder podran per fi seure al sofà de casa seva i controlar aquella televisió que els deia coses que no els agradaven. I aquesta fantasia els porta a fer les barbaritats que tots coneixem: trucades de telèfon constants i desagradables als directors corresponents, intents desesperats per promocionar els periodistes que comparteixen la seva ideologia, i un llarg etcètera que tots coneixem de memòria.

La prova del cotó fluix de la independència de TV3 és que l’ataquen de totes bandes, de tots els partits i per tots els motius. Ningú s’ha parat a pensar que si TV3 rep tants atacs és justament perquè algú està fent molt bé la seva feina? A mi tampoc m’agrada moltes vegades la manera d’enfocar una notícia, ni el tractament que es dóna a molts temes, ni l’ordre que ocupen ni tantes coses. Però no per això em penso que darrere hi ha una conspiració. El Telenotícies forma part indissociable de la meva vida, i, per més que ara uns quants es posin a cridar en nom dels seus interessos particulars, seguiré creient que és l’únic programa que no falla mai. Pot semblar una exageració, però per a mi res és notícia fins que no m’ho diu la Raquel Sans, l’última estrella fulgurant d’una constel•lació inesgotable.

I és que ni TV3 era abans convergent ni és ara socialista. Passaran els polítics, canviaran els partits, ens oblidarem de qui ocupava aquell càrrec, però TV3 es mantindrà igual i el Telenotícies, tants anys després, amb la televisió fragmentada, l’audiència fugint i múltiples dificultats més, aguantarà heroicament a dalt de tot, líder d’audiència cada dia. Potser l’única cosa que ha canviat és que, d’un temps ençà, TV3 ja no té qui la defensi. Ni l’oposició, evidentment, però tampoc, com hem vist, els qui ens governen. I segurament ja està bé, perquè la màgia de TV3 és que per més que l’intenti tocar l’últim potiner que acaba d’arribar al poder, es manté bàsicament intacta. TV3, més que mai, és de la gent. La meva. La teva. La nostra

Ernest Folch, Avui, 19 de desembre de 2009

Fa molt poc hem publicat el llibre Paraula de Pep. De Pep Guardiola s’han escrit moltes coses i probablement se n’escriuran moltes més. Gairebé tothom ha fet pública la seva opinió sobre l’entrenador de més èxit del moment. Però què pensa, realment, Pep Guardiola? Quines són les claus de l’artífex de la millor temporada esportiva de la història del Barça?

La millor manera de passar una eliminatòria és anar de cara al gol. No en conec cap altra de millor.

Al final nosaltres fem un espectacle esportiu, de vegades, més cultural per a la gent. I tant de bo puguin venir! Perquè, desenganyem-nos, nosaltres sóm millors amb l’afició que sense ella.

El talent d’aquests jugadors és el que fa que les coses siguin més senzilles. Ells i la seva humilitat.

Sóc un nen amb sabates noves.

Oi que us podeu imaginar perfectament al Pep Guardiola dient això? Doncs de frases com aquestes en podreu trobar un bon grapat més al llibre, Paraula de Pep, totes elles recollides pels periodistes Santi Padró i Xavier Garasa.

El Santi i el Xavier van ser també els encarregats de crear el programa de televisió que va precedir el llibre. El programa va ser el resultat d’una exhaustiva feina d’edició i llargues nits a la sala de muntatge d’aquests dos grans professionals de la televisió i l’esport. El seu instint va encertar al centre de la diana, ja que el programa va ser un rècord d’audiència. Si per qualsevol cosa us el vau perdre, aqui el teniu: